El lluç deixarà de ser una espècie en perill?

Tot va començar fa sis anys. Els pescadors de Roses es van adonar que pescaven lluços molt petits, que no tenien sortida a mercat perquè es convertien en peixos sense preu, per tant, peix mort. “Vam observar que havíem trobat un calador ric en lluços petits, i entre les vint barques del port de Roses vam acordar que deixaríem d’anar-hi durant una setmana”, recorda Antoni Abad, patró major de la Confraria de Roses i president de la Federació Nacional Catalana de la Confraria de Pescadors.

Avui, sis anys després, les barques continuen sense acostar-se al calador. “Els pescadors ho hem respectat sempre, perquè estem conscienciats”, diu Abad. I després de tots aquests anys, amb estudis a la mà de l’Institut de Ciències del Mar, saben que la zona s’ha convertit en una biomassa rica, de lluços i també de moltes altres espècies. “Va ser una iniciativa dels pescadors que repercutirà en els pescadors i en el medi”, diu Abad, que assegura que la idea que ha de promoure la pesca és “pescar més euros i menys peixos”.

A l’Institut de Ciències del Mar, la científica Laura Recasens, “la que més sap de lluços”, segons paraules del pescador i patró major Antoni Abad, comenta que al Mediterrani occidental, el lluç, com també altres espècies comercials, “estan sobreexplotades i, per tant, fora de la sostenibilitat”. Així doncs, iniciatives com la del port de Roses són molt benvingudes perquè se'n recuperin les poblacions.

Recasens explica que el que van fer els pescadors va ser tancar una zona de 51 quilòmetres quadrats (veieu-ne mapa) per convertir-la en una reserva. “Sabien per experiència pròpia que hi havia lluç petit, i volien deixar-lo créixer”, recorda la científica. Al cap d’un any, una anàlisi comparativa demostrava que s’havia regenerat la biomassa i que la quantitat de lluços a dins era molt més gran. “Des del punt de vista biològic la reserva ens interessava, i encara ens interessa, perquè, a més del lluç, s’han regenerant les comunitats d'altres organismes, com els eriçons o les esponges, per exemple, i també han augmentat altres espècies comercials, com els molls, les escórpores, etc.", continua explicant Recasens. De fet, “el nostre pròxim objectiu, un cop comprovat que la reserva s’ha regenerat, és estudiar si hi ha exportació de biomassa fora d’aquesta reserva”, diu Recasens.

Mentrestant, al port de Roses el pescador d’arrossegament Toni Abad, que diu que la reserva és ben bé a 20 milles del port, comenta que la iniciativa del "projecte lluç", com el coneixen popularment, els ha ajudat a impulsar-ne d’altres. “Amb els ports de l’Estartit, Roses i l’Escala hem fet un comitè de cogestió de pesca acurada de la sèpia, amb arts menors”. I també per a la gamba del Cap de Creus, amb altres ports pesquers, com el de Llançà. I amb el peix blau, amb el de l’Escala, també.

De fet, al rerefons de tot hi ha la col·laboració entre pescadors, científics i administració per trobar solucions al problema de la sobrepesca (o sobreexplotació). "Són solucions imaginatives, que ens permetin tenir unes comunitats d'organismes saludables i al mateix temps que la pesca pugui continuar desenvolupant-se com a activitat social i econòmica", diu la científica Laura Recasens.

Seguint aquest fil, la biòloga marina Anna Bozzano recorda que, al mar, tot té un equilibri. "Si el lluç desaparegués, llavors en el trencaclosques marí es perdria una peça necessària". Per entendre-ho millor, recorda que l'aparició de meduses a la costa catalana té com una de les causes (no l'única) la sobreexplotació de peix blau. Com que al mar falla la "peça" peix blau, llavors el puzle es recompon amb més meduses. És una explicació molt sumària, perquè en el cas concret de les meduses hi ha molts factors, com és el canvi climàtic o el fet que hi hagi poques tortugues, que eren depredadors naturals de les meduses.

Per acabar, en restaurants com l'Hotel-Restaurant La Cala, Jose Antonio López assegura que no han notat l'escassetat de lluços: "Conec la iniciativa, però jo mantinc el lluç a la carta". Per la seva banda, al restaurant Sodemar, Albert Walther assegura que mai no cuinen el lluç petit perquè prefereixen el lluç de palangre, perquè el cuinen amb medallons a la donostiarra o també amb sarsuela.