Els peus de porc de l'Agustina: "La cuina catalana vol això, el xup-xup, la cuina catalana és temps"

Doncs mira, em dic Agustina Oliveras Calsina. Vaig néixer... Espera’t...! El 10 de setembre del 1942. A pagès, vaig néixer. Però no fèiem de pagesos, a casa. El meu pare, com que la pagesia no donava per viure, de seguida va comprar un camió i feia el transport dels paletes. Tota la vida havia fet això.

I jo? Doncs una família ens va dir a casa si amb 14 anys em podrien llogar de minyoneta, per anar a cuidar una criatura. A vegilar-la. I la meva família va dir que sí, però amb una condició: “Que ha d’anar a l’escola, encara”. I sí, sí, vaig anar a viure amb aquella família. M’hi vaig estar quatre anys, però als vespres anava “a repàs”, que en deien. Amb les monges. Sempre hi havia voluntàries que anaven amb la gent que no podien (amb els pobres, per dir algo). O sigui que d’escola, poca! I fins als divuit anys més o menos. I després vaig estar una temporada amb uns meus tiets de Barcelona que no tenien fills. Dos anys, també. I llavors ja vaig tornar cap aquí. El jovent d’aquestes contrades anàvem a ballar, els diumenges, a la sala de ball que teníem, i el meu home, el vaig conèixer perquè també voltava per aquí. Venien els nois de Sant Vicenç, de Manresa… Totes les parelles s’han fet així. Aquí, gairebé totes les noies –érem totes noies– ens vam casar amb nois d’alrededor. Era divertit anar a ballar, riure. Això era la nostra vida. No era res més. I abans de casar-me vaig treballar també a la fàbrica, com totes. Tres anyets, van ser.

I casada, ja no vaig treballar més a fora. Vaig fer de pagesa. Em vaig casar i van néixer els fills... I jo pagesa sempre. La nostra vida sempre ha sigut de pagès. Em diuen: “Agustina, quines plantes tan ben cuidades que tens”. I jo penso: “És que les conec”.

En aquell temps, la meva sogra i el meu home anaven a fer mercat. Anaven a vendre a Terrassa. I jo em quedava a casa amb la canalla, petitets, i anàvem a collir al camp… De cuina no n’havia fet mai, perquè a cals pares ens estàvem amb una àvia i una tieta. Elles ho feien tot. Després, a can Montclar, aquí... En vaig apendre de la meva sogra. A la meva sogra li agradava tot molt ben fet, el foc sempre baixet, i vegilar-ho, perquè la cuina catalana vol això, el xup-xup, la cuina catalana és temps. És d’anar-ho veient, que en vaig aprendre. Però mentre hi va ser ella, ho feia ella. I això de fer-ho a poc a poc és molt important. És que si ho fas de pressa, malament rai…

Quan el meu sogre es va posar malalt (i no és res més que anar-se fent-se vell) i la meva sogra ja estava jubilada, i no podia gaire, me’n cuidava jo. Anar tirant sempre i treballant molt sempre. Perquè has de pensar... Has de pensar que aquí davant, a l’altra banda de la carretera, tot eren pomeres, un camp de poma Golden. A casa nostra en deien “La casa de la fruita”. Hi va haver de tot. Que si pruneres, que si pereres… Més enllà, ho veus? Era partit com en dos i al cantó de dalt hi havia préssecs, d’aquests grocs, petitets, d’estiu. Una passada... I al cantó de baix hi havia peres. Però tot el que teníem el 2000 se’ns ho va emportar la riuada. No va quedar res.

Era de nit, el meu home ja no hi era, que havia anat a vendre. Hi érem jo i la iaia. Totes dues soletes. I doncs aquí, tot tan fosc, jo sentia tronar molt a la muntanya de Montserrat. I em dic: “Agustina, què fas?” Què podia fer? I vaig pensar: “Saps què? Ves a buscar un sac de serradures”. Perquè en teníem, de serradures, dels altres aiguats. Jo que sí, que vaig al garatge del tractor, agafo aquell sac, però l’aigua entra, entra i tinc por que no me’n sortiré. Deixo el sac, corro cap amunt, i dic a la meva sogra, que dormia: “Iaia! Marxem! Pugem al terrat! Hem de marxar, iaia!”. I la iaia diu amb un filet de veu: “Jo no pujo... Jo no puc pujar”. I ens vam arraconar, com vam poder i on vam poder, que el garatge ja queia. I el sac que havia deixat allà el tenia aquí davant. L’aigua se’ns ho va emportar tot, no ens va deixar res...

Sí, mira, ens hem anat refent, treballant molt... De màquines? No en vam trobar cap. El tractor era a fora, amb una cisterna, i se’l va emportar. La cisterna la van trobar a Monistrol! Aquí ens baixa l’aigua de Montserrat. Els fruiters es van arruïnar tots. Era la casa de la fruita. I així va la cosa.

I ara soc aquí. Sempre em diuen els veïns que cuino bé. A mi em sembla que no n’hi ha per a tant, però mira, per la festa de la llenega tots els joves volen que faci un plat, i ja fa uns anys que em donen el prèmit del concurs. La cuina que jo faig? Hi ha altres sistemes, però jo ho faig com a casa. Tal com estem fent aquest plat avui em dirien que em complico la vida, perquè jo per fer això, preparant-ho, m’hi he estat... Pots comptar! No vulguis saber quan m’hi he estat. La cuina vol temps, però qui cuina es desemboira.