La nova tradició de trencar una mona gegant per als que no tenim padrins

Soc mil·lennial, criada a Girona i mai he tingut mona. Escric menjant-ne un dels últims talls de la que queda del meu fill: és la primera que ha entrat a casa. Pot sonar estrany, però a les comarques gironines la mona és un costum força nou. La tradició manava que el padrí comprava un tortell per al Diumenge de Rams –igual que el de Reis però sense la fava ni la corona– i la padrina unes sabates i la palma o palmó. Llegeixo que així va implantar-ho el bisbat de Girona i per això era costum de la frontera amb França fins a Arenys de Mar (Maresme). Però amb el temps i el canvi de costums al tortell, en la majoria dels casos farcit de massapà, li ha estat impossible batre’s amb l’espectacularitat i també excepcionalitat d’una mona de xocolata.

Encara recordo les llargues cues que es feien a la pastisseria Llausàs de Sarrià de Ter (Gironès) el dia de Rams sortint de missa. Són les mateixes cues que ara es formen des de fa quinze anys davant de la pastisseria de Can Cacau, a la plaça Major d’Olot. Però per a una tradició ben diferent. Lluís Riera, que aquest 23 de maig a les 5 del matí complirà 25 anys de pastisser, buscava una manera de fer-se un lloc en una de les ciutats de Catalunya amb més pastisseries per habitant. I entre cervesa i cervesa se li va acudir fer una gran trencada de mona per Pasqua a la plaça Major per als que no tenen padrins.

“Era una bogeria: en ple Dilluns de Pasqua, que és un dels tres dies que fem més calaix, tancar la botiga durant mitja hora a les 12 h”, m’explica baldat després de les jornades maratonianes de Setmana Santa. Quinze anys després, la trencada de mona presenta una salut de ferro i s’ha convertit en un acte popular i ludicofestiu assenyalat al calendari d’Olot. “Té un punt faller, amb un punt satíric; però en lloc de calar foc el que fem és destruir una mona de 150 quilos de xocolata, que és el màxim que podem treure per la porta de l’obrador”, afegeix.

Enguany, enmig d’una plaça Major plena de gom a gom, van trencar una mona gegant en forma d’oca dos dibuixants: l’osonenca Pilarín Bayés i l’olotí Tavi Algueró. Bayés va xalar de valent. Era una nova tradició que desconeixia, però va decidir apuntar-s’hi. “Ella, juntament amb Roser Capdevila, ha il·lustrat la nostra infància”, explica Riera, que té 43 anys. Cada any Can Cacau té convidats especials perquè destrossin la mona que han construït meticulosament i que després es reparteix entre tots els assistents.

"Olot, vida loca"

Quina forma tindrà la mona? És una sorpresa d’última hora. Aquest any van crear expectativa amb una sèrie de cartells per tota la ciutat on es llegia: “Olot, vida loca”. Era el seu particular enigma per parlar d’un misteri que els ha portat a construir una oca gegant. L’estiu passat van desaparèixer les oques que tradicionalment han campat pel Parc Nou. Les hi van tornar a posar i van tornar a desaparèixer. I el misteri encara no s’ha resolt. Aquest lema també s’ha traduït en unes preses de xocolata que serveixen per finançar, en la mesura del possible, aquest acte popular.

Olot té així una nova tradició. Riera també menjava el tortell de Rams de petit, però a casa seva –una família de cinc generacions de pastissers– tampoc faltava la mona. Ara Can Cacau s’ha convertit en el padrí de centenars d’olotins.