L’empanada argentina, l’últim boom del menjar de carrer de Barcelona

BARCELONATan argentina com el vers d'una cançó de Calamaro, un dríbling impossible de Maradona o una novel·la de la Mariana Enríquez. Tan argentina i, a la vegada, tan viatgera que s'ha instal·lat a Barcelona després de desplaçar-se més de 10.000 quilòmetres per l'oceà. És l'empanada argentina, la protagonista d'un boom que s’ha fet visible en pràcticament tots els barris de la ciutat, especialment a les zones del centre, la Barceloneta i Gràcia. Només fa falta baixar al carrer: els restaurants especialitzats que n'ofereixen s'han multiplicat com els pans i els peixos, convertint-se en la moda de l'street food d'avui a casa nostra.

Ja fa anys que la ciutat s'ha abonat a la proliferació d'altres maneres de menjar relacionades amb estar-se al carrer, sovint sense la necessitat d'entaular-se. El que fins fa no tants anys vèiem quan viatjàvem a Londres o Roma s'ha traslladat aquí i, sigui a causa de la globalització, el bon temps o el ritme de vida, el nostre ritu tradicional de fer els àpats a taula s'ha fet més flexible. És en la lliga del dóner kebab, la pizza al taglio o els tan tradicionals frànkfurts i entrepans que l'empanada argentina s’ha fet forta, convertint-se en postal habitual dels nostres carrers. Però què tenen que les fan tan reclamades? "Són fàcils de consumir, populars, inclusives i és el tipus de menjar que dilueix les diferències socials", explica el Pedro, un argentí que fa 6 anys que viu a Barcelona. Natural de Buenos Aires i director d'art en un important estudi creatiu de la ciutat, ens descriu com l'empanada casa de ple amb la idiosincràsia de l’argentí: "Són un menjar d'unió, i la identitat argentina té molt a veure amb trobar-se amb altra gent. Al meu país el fet de menjar empanades és una mena de ritual d'encontre que agafem de països mediterranis i de la immigració espanyola i italiana. A més són barates, còmodes i tenen la particularitat de poder ser de molts gustos, de manera que qualsevol pot trobar-ne alguna que li agradi".

Encara que hi ha fonts que asseguren que ja n'hi havia a l’antic Imperi Persa, l'empanada argentina moderna ha fet un viatge d'anada i tornada. Van ser els exploradors espanyols del segle XVI els que van portar el plat al continent americà. A l’Argentina aquest plat es va instal·lar especialment al nord-est del país, en províncies com Salta, Tucumán o Santiago del Estero. Un cop establert el costum, es va estendre per la resta del país, ampliant l'espectre del farcit. “Passa una mica com amb la pizza; quan ets al país te la pots trobar a tot arreu, però les més tradicionals són les salteñas i les tucumanas”, explica el Pedro. “A l’Argentina hi ha l’asado i l’empanada. Quan era petita tenia sempre la imatge de la meva mare fent-ne a la cuina. El meu record de casa és trobada amb família i amics, asado i empanada”, rememora Susana de Luca, cuinera i una de les persones que més ha fet per la popularització de l’empanada argentina a Barcelona mitjançant el restaurant Rekons del carrer Comte d’Urgell, temple de l'empanada a la ciutat des de fa una quinzena d’anys.

La importància del procés

Casada amb un català i amb fills nascuts aquí, la seva cuina aposta per la fusió argentina i local, aportant un toc autòcton a les clàssiques, que són les de carn, pernil i formatge, xoriço picant o tonyina. "El més important per fer una bona empanada és no obviar cap pas de l'elaboració –diu De Luca–, de la mateixa manera que fas una paella o una fideuà. Hi ha un procés a seguir i s'ha de respectar escrupolosament". L'empanada té tants gustos com podem imaginar, però hi ha uns estàndards que s'han de respectar: "Que sigui una massa gustosa i que no et quedi resseca a la boca, que entri fàcilment. Després ha d'haver-hi un farcit prou extens amb un producte de primera qualitat", explica la cuinera del Rekons, que ha vist com la competència se li multiplicava exponencialment els últims anys.

El que regenten Susana de Luca i la seva família no és l'únic establiment històric de la ciutat que s'ha dedicat a aquest producte argentí. Abans d'aquesta voràgine d'avui dia, també era un clàssic anar al Laurel, just al davant dels cinemes Floridablanca. O, més recent, l'Empanaderia de Gràcia, a cavall entre el carrer Francisco Giner i la plaça de la Vila, i que ofereix fins a una trentena de gustos entre empanades salades, dolces, vegetarianes i veganes. Però per entendre com i per què la ciutat és plena de locals d'empanades, abans cal entendre l'èxit de negocis com la Muns, La Fábrica o Tio Bigotes. Tots tres van ser petits establiments en el seu origen que s'han anat multiplicant i han anat estrenant noves seus o franquícies per tota la ciutat. Actualment, la Muns, oberta el 2011 al Poble Nou pel xef argentí Diego Rojas, forma un autèntic imperi amb una dotzena de restaurants només a Barcelona; Tio Bigotes suma catorze establiments a la ciutat, i La Fábrica en té sis. És a dir, que només amb aquestes tres cadenes, hi ha 32 restaurants d'empanades argentines repartits per Barcelona.

L'encariment de l'empanada

Aquest ritme de creixement no ha agradat a tothom. El crític gastronòmic Ricard Martín denuncia alguns inconvenients del boom i com ha anat en contra del consumidor final: "A mi m'encanten, però n'hi ha per tot arreu, i no ho acabo d'entendre. Fins fa quatre dies, les empanades acomplien bé el seu paper d'afartapobres digne i a preu assequible. Després de la crisi del blat i l'oli, els preus s'han disparat fins a nivells ridículs: nou empanades de franquícia –falsament casolana– et costen quasi 25 euros", assegura l'especialista de la revista Time Out Barcelona. Martín recomana que si optem per aquesta especialitat, ho fem en un establiment bo i acabades de fer, sense oblidar que és menjar ràpid i de carrer: "S'ha imposat una percepció que l'empanada argentina és un menjar amb certa pretensió gurmet, i no ho és", explica.

A Rekons es prenen aquesta nova moda amb calma. "És normal que tingui èxit, és un producte barat i de reunió. Ara fa cinc o sis anys que està en clar auge, però també és cert que cada cop som més argentins a Catalunya i que el públic d'aquí les ha adoptat molt bé. En qualsevol cas la competència sempre és bona, perquè ajuda a espavilar i no relaxar-se", diu Susana de Luca. Sobre la proliferació dels puestos, com s'anomena a l'Argentina un establiment d'aquestes característiques, el Pedro recorda que és una manera de buscar-se un futur per a la immigració argentina de Barcelona, però en qualsevol cas celebra que s'ha popularitzat un menjar "tan inclusiu i del poble". El futur dirà si hi ha prou demanda per mantenir, o ampliar, la flota de restaurants d'empanades argentines de Barcelona o si, per contra, acabaran oblidats com va passar amb una altra sorprenent febre a la ciutat, la dels locals de cigarretes electròniques.