Una tasca de pioners que semblava impossible: l'oli d'oliva verge extra del Brasil guanya prestigi

Viamão (Brasil)A Catalunya, l’oli d’oliva és molt més que un aliment: és paisatge, cultura i manera de viure. En qualsevol botiga exquisida és fàcil trobar ampolles o petites llaunes de Siurana, de les Garrigues o de Ventalló a preus sovint prohibitius: mig litre pot costar entre 16 i 20 euros, i fins a 230 en edicions de superluxe, com la de l'oli Oldfargus 2000, del Maestrat, elaborat amb olives d’oliveres mil·lenàries. Una tradició que s’ha consolidat durant segles i que forma part de la identitat mediterrània.

A més de 8.000 quilòmetres de les Terres de Ponent, de l'Empordà o del País Valencià, al sud del Brasil, un grup de petits productors intenta escriure la seva pròpia història oleícola. No tenen segles al darrere —a tot estirar dues dècades—, però la seva aposta per tècniques de pol·linització sostenible i agricultura regenerativa està donant fruits sorprenents. Allò que semblava impensable –produir oli d’oliva verge extra de gran qualitat en un país tropical— és avui una realitat reconeguda pels experts de l'International Olive Council, entitat que agrupa el 95% de la producció mundial. El Brasil encara no en forma part, però la qualitat dels seus olis ja desperta admiració i comença a rebre premis en concursos internacionals.

El repte, però, no és tant conquerir el mercat global —dominat per gegants com Espanya, Itàlia o Grècia— com educar una població que no té l’oli d’oliva com a herència gastronòmica. "Tot el que no voleu els mediterranis ho comprem nosaltres, i sovint és etiquetat com a verge extra quan no ho és", diu a l’ARA Flávio Obino Filho, president de l’Instituto Brasileiro de Olivicultura (Ibraoliva). Els 550 productors del país —que elaboren prop d’un milió de litres anuals— treballen "en condicions d’extrema dificultat –afegeix–. Als supermercats tenim olis de pèssima qualitat que han de competir amb els nostres, que són magnífics i molt premiats". El preu també hi fa. El que hi arriba d'Europa és molt més barat que el local.

Un dels projectes més inspiradors és el de Lucídio Morsch Goelzer, fundador de l’Estância das Oliveiras, a Viamão, a mitja hora de Porto Alegre. Fa catorze anys, després de set de proves i viatges d'aprenentatge, va obtenir el seu primer oli: vint quilos d’olives i poc menys de dos litres d’oli. "A la família fèiem broma —recorda André, un dels tres fills, també al càrrec del negoci, com els germans—, dèiem que era l’oli d’oliva verge extra més car del món. El pare en tenia cura de cada gota."

La broma, avui, ja no ho és. Amb nou varietats diferents i 28 hectàrees de terreny plantat, la família produeix un dels cinc olis més premiats del món. "Poca quantitat —6.300 litres el 2025, 12.000 previstos per al 2026, si el clima acompanya— però molta qualitat. El litre costa uns cent euros i venem tot el que produïm", explica Rafael Sittoni Goelzer. "Pel que fa a restaurants, el nostre oli només el trobaràs en establiments que tenen estrelles Michelin."

Com tot projecte innovador, fer oli al Brasil va requerir temps i viatges de formació. La família Goelzer va plantar 36 varietats d’oliveres per comprovar quines s’adaptaven millor al sòl i al clima de Rio Grande do Sul –arbequina, koroneiki, coratina, picual, frantoio, ascolana, arbosana, grappolo i leccino– on avui es concentren més de la meitat dels productors brasilers —325 dels 550— i 6.200 de les 10.000 hectàrees d’oliverars del país (per fer-se’n una idea, a Catalunya n’hi ha 114.000, i a la resta de l’Estat, 2,66 milions). Com a marca, l’oli de l’Estância només es comercialitza des del 2019, amb una primera collita de 1.400 litres.

Sense tradició, els petits oleïcultors brasilers han optat per la innovació. A l’Estância das Oliveiras, per exemple, han aconseguit augmentar la productivitat mitjançant la pol·linització natural. A Catalunya, aquest procés depèn sobretot del vent i de la proximitat entre varietats compatibles, com l’arbequina, l’argudell o el morrut. Però a Rio Grande do Sul, les temperatures altes, la humitat i la inestabilitat del vent ho dificulten. "La pol·linització ha hagut de trobar nous actors", explica André Sittoni Goelzer. Quins són? Les abelles nadiues sense fibló, com la jataí o la mandaçaia, capaces d’augmentar fins a un 30% la producció d’un camp d’oliveres. En alguns sectors de la finca, la família manté ruscs per afavorir-ne el procés. Són espècies adaptades al clima tropical, capaces de volar amb humitat alta i d’entrar a flors diminutes amb una precisió que el vent no garanteix.

Així, la biodiversitat local de l’Amèrica Llatina es posa al servei d’un cultiu que durant segles ha estat patrimoni exclusiu del Mediterrani. I d’aquí neix la paradoxa: en un país sense tradició oliverera, els pioners brasilers comencen a demostrar que la qualitat —i no la història— pot ser la clau del futur de l’oli d’oliva. La batalla per conquerir el mercat intern, però, és de llarg abast, i és la que estan obligats a lliurar.