Julià Guillamon: "Quan era petit, les vinyes eren boscos de pins"

Julià Guillamon (Barcelona, 1962) guarda a casa una desena d'ampolles buides. L'escriptor i crític de La Vanguardia va copiar la idea d'una exposició que la Biblioteca Nacional d'Espanya va dedicar a Camilo José Cela, en la qual s'exposaven les ampolles, sobretot antigues, que l'escriptor gallec havia decidit conservar. Guillamon ha publicat una vintena de llibres –l'últim d'ells, Rascaparets (Galàxia Gutenberg, 2026), acaba d'arribar a les llibreries–, en què conviuen molts temes, entre els quals, inevitablement, el vi.

A la solapa de Vi i benzina (Vibop, 2020) hi diu que vostè tenia una vinya a Vila-rodona. ¿És veritat o ja forma part de l'aparell fantàstic del llibre?

— És veritat. La meva àvia era de Vila-rodona. Era la pubilla d'una casa i havia tingut bastantes vinyes. Se les va vendre totes i se'n va quedar una. Després de diversos rebots, la vaig acabar tenint jo. Uns mig parents se'n cuidaven i em feia il·lusió.

Va arribar a tastar-ne el vi?

— Feien el vi per a la cooperativa del poble. Però m'agradava molt anar a la fira de Vila-rodona. Era molt divertida, perquè era una fira agrícola. Comparat amb Arbúcies, Vila-rodona és molt més rústica, molt més de pagès. El món de la vinya, allà, s'ha mantingut. 

I a Arbúcies?

— N'hi havia hagut molta tradició. Quan teníem la fonda, havia vist aixafar el raïm al carrer. Però sobretot aquí hi havia una cosa fascinant. A Arbúcies tothom està obsessionat amb els bolets. I quan la gent anava a buscar bolets, deien: "Anem a la vinya de Tal". I anàvem a la vinya de Tal, i la vinya de Tal era un bosc de pins. A totes les vinyes que hi havia hagut, hi havien plantat pins. Llavors, quan jo era petit, les vinyes eren boscos de pins.

Al seu llibre s’inventa la figura gairebé mitològica de l’Etiquetador.

— És el descontrol divertit del món de les etiquetes. En una època vaig treballar per a la fàbrica de Moritz. Tenien un bar de vins i volien fer una revisteta. Van voler fer una mica de didàctica i ens van explicar com funcionava una etiqueta de vi francès, que ara no recordo com es deia. Un cop vaig fer una cosa divertidíssima amb el meu amic Daniel Vicente, que té el Celler Can Dani a la Travessera de Gràcia: vam celebrar els Jocs Florals del vi.

Jocs Florals del vi?

— El Dani i jo sempre ens rèiem de les etiquetes. Vam agafar les etiquetes de les ampolles i vam fer els tres premis: Flor Natural, Englantina d'Or i Viola d'Or i d'Argent. Jo crec que va ser la primera vegada que es van publicar a La Vanguardia dos articles totalment diferents en català i castellà, perquè els vins que havien guanyat els Jocs catalans no eren els mateixos que havien guanyat els Jocs castellans. 

I quin va ser el criteri que van fer servir?

— Van guanyar els més excèntrics. Hi ha gent que fa coses molt passades de voltes per donar molt la nota. Però crec que hi ha etiquetes meravelloses i gent molt bona. Jo vaig treballar en un estudi on hi havia el J.J. Bertran. És la pera. Es veuen coses que dius: que brillant, quina imaginació.

A França són més seriosos en aquest sentit?

— Perquè tenen una tradició consolidada. No és com aquí, que les marques, els cellers i les vinyes tenen tres dies cadascun. Agafes un celler de Bordeus i resulta que existeix des del segle XIX. En canvi, aquí tenen quatre dies i com que no hi ha tradició fan l'etiqueta que els dona la gana. Allà, en canvi, busquen destacar que allò “és de tota la vida”. I, per tant, hi ha unes normes molt més estrictes.

Per què va fer un llibre sobre el vi?

— El Perucho i jo vam ser molt amics. Va ser una idea de la Montse Serra [de Vibop] per a l’Any Perucho [2020]. Perucho havia escrit molt sobre gastronomia amb el Néstor Luján. Vam començar a llegir tot el que havia escrit sobre vins i ens vam adonar que n'havia escrit poquíssim, que no donava per fer un llibre, i aleshores vaig dir: doncs ens ho inventem. I així va sortir la idea de fer uns contes falsos.

Perucho parla d’uns vins que “no solo se beben, sino que se muerden, se comen y se mastican”.

— Tots escrivien molt així. I eren molt divertits. Tant el Néstor [Luján] com el Perucho es van fer molt amics dels gallecs, com el José María Castroviejo i l’Álvaro Cunqueiro. I tots feien coses molt gamberres. Cunqueiro i Castroviejo van arribar a fer una recepta de com cuinar la sirena: molt fàcil, diu, la part de baix com un peix i la part de dalt com caça major. A El libro de la cocina española de Luján i Perucho surt dues vegades –dues vegades!– la recepta de com cuinar el gat.

Al llibre vostè es pregunta per a qui escrivien aquests autors, qui era el seu públic…

— Sobretot per a ells, perquè s'ho passava molt bé. S'ho passava bomba. El Néstor [Luján] tenia una secció a Destino que es deia Coma bien. I allà parlava de com cuinar llebre à la royale. Però com faràs llebre à la royale a casa teva? Era el contrari del receptari. Però això ja ho tenen, el món de la gastronomia i els grans xefs que tenim ara.

Què?

— Hi ha una part, diguem-ne, de fantasia, de fascinació. Per això Luján parlava de llebre à la royale, que devia haver menjat dues vegades. Però aquesta cosa de la il·lusió… Era gent que venia de l'any 40. Ells, quan tenien vint anys, a casa seva no menjaven, pràcticament. Venien de famílies humils i, de cop, van entrar en aquest món. 

Com era la seva relació amb ells?

— Hòstia, eren molt divertits. Jo en vaig aprendre molt, del Perucho, d'aquesta cosa fantàstica de voler-te menjar el món, de saber assaborir la vida. De la mateixa manera que elogiava la llebre à la royale parlava de la truita amb suc. Barrejava coses de la més alta escola amb coses populars. De fet, va venir a la fonda de la meva família a Arbúcies un parell o tres de vegades. La primera, la meva mare es va desviure perquè el senyor Perucho estigués content i tal, i li va fer un fricandó. Ella el feia sense sofregit, amb el tomàquet, la ceba i tot en cru. El Perucho el va trobar tan bo, i tan digestiu, que en va fer un article, La cuina de Maria Mota. I la meva mare tota la vida amb el senyor Perucho i l'article del senyor Perucho. Era molt generós. Tenia aquest punt de gent molt vital, i la gastronomia i el beure formaven part d'una cosa social, festiva.

Com era la vida a la fonda d'Arbúcies?

— Com un balneari de l’època de Stefan Zweig. Venien senyores de l’Eixample, molt ben posades. També hi havia gent de Mataró que estiuejava al poble un mes sencer. La gent anava a seguir les fonts, a prendre les aigües. Era un turisme molt del segle XIX. I com que al final hi havia molta gent gran, em vaig acostumar a parlar-hi molt. Per a mi va ser un observatori extraordinari. Veies molts comportaments, coneixies gent molt diversa. Cada persona que corria per allà tenia un conte o una història, com el senyor Kapralik, que era un jueu molt alt que tenia el passaport d’apàtrida. Era agost, feia una calor que et mories i ell anava amb abric i barret. Teníem la idea que era un jueu dels camps de concentració que s’havia salvat… A la fonda veies que el món no s'acabava amb el que vivies al dia a dia. Que hi havia un abans.

A Rascaparets (Galàxia Gutenberg, 2026) també apareix el món de la fonda. I el vi.

— A la fonda, generalment, els clients prenien vi per dinar. Alguns, per dinar i sopar. Però n'hi havia un que en prenia per esmorzar, dinar i sopar. I sempre feia la mateixa broma: “Noi, aquesta ampolla tenia un forat”. Al llibre hi ha un conte que es diu Les ampolles foradades. El narrador està obsessionat amb la reduflació, això que agafen les bosses de patates fregides i en posen deu menys. I s'enrecorda de la broma de l’ampolla i el forat que feia aquest home. Examina l'ampolla i troba el forat.

La fonda no era l’únic lloc per on el vi entrava a casa. El seu avi també havia treballat a l’aeroport.

— El meu avi havia estat cambrer al Gran Cafè Barcelona. Quan va tancar, va anar a treballar a l'aeroport, quan hi havia un restaurant molt bo… La llegenda divertida a casa era que el meu avi havia servit als Beatles, perquè havien anat a aquest restaurant. El meu pare em deia: “Que sàpigues que el teu avi deia que els Beatles eren uns gamberros, perquè posaven els peus a la taula” [riu]. Aleshores, a casa sempre hi havia lots de vins i licors que li donaven a l’avi a l’aeroport. Begudes rares. Ara la gent no se'n fa el càrrec, però és que abans no hi havia vins.

Com?

— No hi havia vins com ara. La gent anava al celler, comprava priorat i, com que el trobava massa aspre, el barrejava amb vi dolç. Hi havia vins de taula, que eren molt senzills i ocupaven un espai que ara s’ha menjat la cervesa. Alguns clients més refinats es feien portar begudes especials, i jo havia d’anar a comprar-les a Barcelona, a colmados bons, com el Quilez. Però no hi havia gaires marques. De fet, Perucho es guardava les etiquetes dels vins excepcionals. És una mostra que n'hi havia molt pocs. De jovenet vaig viure el moment inicial quan la gent va començar a dir "Ah, hi ha aquesta marca o aquesta altra". Però això va ser als 80. Això que vivim ara és de fa quatre dies.

I com veu aquest món avui?

— Veig que hi ha una certa preocupació perquè la gent no beu vi. Jo soc molt observador i quan vaig als restaurants m’hi fixo. A Arbúcies vaig molt a l’Hotel Montsoriu, perquè em recorda molt a casa, i el dia que s'enceta una ampolla de vi és una festa. La gent beu aigua o beu refrescos, perquè ens ha agafat tota aquesta mania de córrer, i fins als 80 anys que correrem, i si et vas fent cada dia tres birres no pots fer-ho. Després, hi ha molt menys contacte social. I després, les cerveseries són molt potents. Les marques de cervesa són monstres i, en canvi, els cellers són petits. El vi s’ha convertit en una especialitat, en una cosa d’experts. Una mica com ha passat amb la literatura.