“Els italians mengen pasta cada dia i estan prims”, afirma Carla Rivali, propietària de la botiga de menjar italià La Italiana, situada al carrer del Bonsuccés de Barcelona. “Ens hem d’alimentar de manera sostenible, que vol dir que no hi hagi malbaratament alimentari, però no entenc que ens prohibim consumir aliments”, afegeix. En aquest sentit, Rivali assegura que actualment dels 40 tipus de pasta diferent que elaboren diàriament, els que més es venen són els de verdures.

Zoom

Sobre els costums alimentaris italians, Carla Rivali (51 anys) assenyala que el plat de pasta s’acostuma a menjar a la nit, perquè és quan les famílies tenen més temps per cuinar. “I ni són intolerants al gluten ni grassos”, diu per reblar el clau contra el que s’ha estès de la pasta. “Els condiments habituals, a Itàlia, són el tomàquet ratllat i el xampinyó fresc”, comenta. Ara bé, els italians mantenen de primer plat un “antipasti”, “que sempre és verdura”, assenyala Rivali.

És clar que la cuina italiana té molts altres plats. “Per a l’1 de novembre, mengen cigrons amb ceps i salsa pesto, un plat deliciós”, diu Rivali, que a La Italiana també fan juntament amb altres plats per emportar durant la tardor, com ara “la pasta farcida de carbassa, o bé de castanya i moniato o bé de tòfona”. Són plats de temporada, que conviuen amb altres d'habituals, també per emportar a casa: la pasta amb albergínia, el bròcoli i salsitxa, els rigatoni amb salsa gorgonzola i gratinats.

Zoom

Per continuar, Rivali explica com ha notat el canvi de mentalitat que ha fet la societat contra la carn. “L’ou està substituint la manera de consumir proteïna animal”, i ho diu afegint que des que es va posar amb 22 anys a La Italiana ha notat en els últims anys “un canvi radical”. I això malgrat que la pasta farcida de carn, com ara els raviolis, es continuen venent. “Però les proporcions actuals de vendes són en un 90% de la pasta de verdures, i el 10% restant, de carn”.

Mentre ho explica, el Gerard Vilà, la seva parella, va fent la pasta a mà mentre sona des de les 8.00 del matí el grup Talking Heads. L’elaboració de pasta fresca és “feina d’homes ara a La Italiana”. Un canvi, també radical, perquè quan va obrir la persiana per primera vegada, el 1904, era una tasca de dones. “De la bisnonna i de la nonna”, diu la Carla. 

La mare de la Carla i ella sempre han estat al mostrador. “M’hi vaig incorporar als 22 anys, quan vaig acabar el grau de psicologia”, recorda. La primera intenció era ser a la botiga dels avis i dels pares mentre ella trobés feina del que havia estudiat, però el mostrador de La Italiana la va atrapar, fins al punt que rebutjava les ofertes de treball com a psicòloga perquè no n’hi havia cap que li fes el pes.

Avui la Carla continua despatxant (“Els estudis de Psicologia m’hi han anat molt bé”, afirma), i també és l’encarregada dels plats per emportar i de les salses. És a dir, de la fusió diària de cuina catalana i italiana, que és el que és avui La Italiana.

A més, molts divendres imparteix classes de cuina a l’obrador, quan la botiga està tancada. “Justament en el seu dia vaig ser jo la que em vaig formar en cuina, en diverses escoles de Barcelona i d'Itàlia, quan amb els pares vam decidir oferir plats per emportar”, diu, i afegeix un record per a la mare, que sempre la va ajudar al mostrador, i per al pare, que va començar treballant a la Italiana, però que la va deixar per dedicar-se a l’exportació de begudes. “Quan el meu pare va canviar de feina, ens vam quedar els avis, ma mare i jo a La Italiana, i avui soc jo amb el meu marit”.

Sobre el futur, Rivali diu que sap “tot passa per internet i per les vendes online”. I justament és el camp en què ella mateixa no s’hi veu amb cor: “Sé que, per continuar-hi, ens hi haurem de posar, però a mi m’agafa gran per fer-ho”. Confia en els seus dos fills, de 21 i 18 anys, que alhora els veu amb altres interessos professionals.

Els besavis paterns de Carla Rivali van iniciar-ho tot. Van perdre un vaixell a Barcelona que els havia de portar a l’Argentina, i la resignació els va portar a provar sort amb el mateix negoci que volien fer a l’Amèrica del Sud, la importació d’aliments italians. El 1904 el besavi obria la botiga El Burro de Milano al carrer del Bonsuccés de Barcelona (amb aquest nom, tot havia d’anar bé), i començava a importar-ne mantega (burro), però també altres aliments.

Zoom

Just aquest inici, l’aventura del vaixell perdut, és el que dona peu a l’escriptora Carla Montero per escriure la seva última novel·la, El jardín de las mujeres Verelli (Plaza & Janés). “La història real és l’arrencada de la ficció que escric, perquè em va interessar molt l’oportunitat perduda de la parella de genovesos, que van fer escala a Barcelona de camí a l'Argentina, i allà es van quedar”, diu Montero.

Zoom

Montero hi ha fet investigació històrica per escriure’n la trama, col·locar-la en el context històric, i també hi ha afegit pinzellades gastronòmiques.