Quin és el motiu del gran èxit a xarxes de la sopa del Pallars?

Senterada (Pallars Jussà)Quan l’aigua és ben calenta dins l’olla, hi posem tres grapats de farigola (al Pallars, en diuen timonets). En un plat, reservem el pa tallat a llesques fines, un ou cru, oli, sal i pebre. Quan la planta ja fa tres minuts que bull, hi afegim l’aigua, ho tapem i deixem reposar-ho una estona abans de servir. Aquesta és la recepta tradicional de la sopa de timonets del Pallars. Sembla que no té cap secret.

L’anciana Àngela Ferrer Palacín, coneguda com l’Angeleta, ha fet sense voler que aquesta sopa esdevingui viral a Instagram. Viu a Avellanos, un poblet de Sarroca de Bellera (Pallars Jussà), i va ser invitada per l’hostatgeria rural Casa Leonardo de Senterada a protagonitzar un vídeo en què cuina aquest àpat tradicional i en defensa les propietats. “Aquesta sopa ho cura tot”, assegura l’Angeleta, que té 87 anys.

Quin és el motiu del gran èxit d’aquest vídeo?

Un món de bojos

Potser el secret del vídeo de la sopa a Instagram és arbitrari, controlat pels algoritmes o, més aviat, per una absurda casualitat del moment. De fet, la Mireia Font, la propietària de Casa Leonardo, ha republicat el famós vídeo a TikTok per arribar al públic més jove, però no ha tingut, ni de bon tros, el mateix impacte. “Desconec el secret per fer-se viral a les xarxes”, admet la Mireia. “La gent avui està molt malament del cap”, sentencia la mateixa Angeleta. Aquesta és possiblement, l’explicació més lúcida per entendre el boom mediàtic que ha arrossegat aquesta sopa.

O potser el secret s’amaga darrere el personatge de l’Angeleta. Ella assegura que la seva saludable longevitat es deu al consum diari d’infusions de plantes aromàtiques. Les va descobrir fa molts anys gràcies a l’Albert Rami, un popular herbolari de Lleida, que li va ensenyar les particularitats de les més populars que creixen a la muntanya. El saüc, la malva, les cireretes de pastor (a la muntanya en diuen gaürrer) i, òbviament, els timonets. Aquestes i moltes altres plantes les ha collit tota la seva vida, sobretot quan treia les ovelles a pasturar, un ofici que va emprendre a Avellanos després de vint anys residint a França.

L'Angeleta, un cas únic

L’Angeleta és un cas únic al Pallars. Va néixer a les acaballes de la Guerra Civil, quan el seu pare, compromès amb la causa republicana, ja s’havia exiliat a França. Ella es va criar al poble, però amb 18 anys va prendre la decisió d’agafar les maletes i visitar el seu pare a Nancy, al nord de la Lorena francesa. I s’hi va quedar. Va aprendre-hi el francès i va acabar treballant en una maternitat, on atenia milers de joves parteres. Les cuidava, les assistia i, òbviament, els cuinava.

Un estiu, de visita a Avellanos, va conèixer un jove pallarès que la va enamorar i la seva vida va fer un altre tomb. S’hi va casar, va tenir dos fills i, després de cinc anys, es va separar del marit. Podríem dir que va ser el primer divorci que els veïns del Pirineu lleidatà van presenciar en aquells primers anys de democràcia. Un fet excepcional, com també n’era ella. La seva llarga experiència a França l’havia convertit en una dona moderna, que vestia minifaldilla, conduïa cotxe i sovintejava els cafès de la comarca. Just divorciada i amb la intenció de sustentar la família ella sola, va decidir recuperar el ramat del seu oncle. Va aprendre a fer hort i sacrificava les ovelles amb les seves pròpies mans. Al costat de la seva mare, va aprendre a cuinar els millors plats. La seva especialitat és encara l’arròs amb conill. “Però la truita de carreretes també li surt boníssima”, assegura la seva filla Cristina.

Sempre ha rebut visites de vells amics francesos i ha dedicat gran part de la seva vida a la lectura. “Només llibres d’història, perquè la ficció no m’interessa”, explica. Avui en dia, s’ha aficionat a utilitzar el telèfon mòbil. “Hi ha coses molt interessants a les xarxes”, assegura.

Una hostatgeria centenària

Potser el secret de l’èxit de la sopa a les xarxes socials el tenim darrere de la càmera. El vídeo el va gravar Mireia Font, en el transcurs d’un treball periodístic de dues corresponsals de la cadena nord-americana NPR que havia triat la sopa de timonets com una de les dotze millors del món.

La Mireia és l’actual promotora de Casa Leonardo, una hostatgeria centenària de Senterada fundada l’any 1913. És un negoci que fa cent anys era lloc d’intensa activitat gràcies a la construcció de centrals hidroelèctriques vora el riu Flamisell. Leonardo Vidal, originari de Gerri de la Sal, va ser el fundador d’aquest negoci establert dins una immensa casa que va oferir aixopluc a milers de treballadors i passavolants durant dècades. L’any 1977, l’hostatgeria va tancar les portes, però la Mireia, neta del Leonardo, arqueòloga de formació i amb ganes d’establir-se a la vall, va reprendre el projecte l’any 2001.

Encara conserva part del mobiliari i la decoració dels seus avis, fins i tot una cuina econòmica que s’escalfa amb llenya. Allí prepara sopars només per als hostes de la casa, però cada dia ofereix també per a tothom esmorzars freds amb embotits i formatges, melmelades i pastissos de la comarca. “Cuinem seguint les estacions, els nostres plats són un reflex del moment”, explica la Mireia. Les herbes silvestres són les protagonistes a la primavera, les fruites de l’hort a l’estiu, els bolets a la tardor i els guisats, a l’hivern.

Retorn a la infantesa

En definitiva, la Mireia és una ferma defensora del turisme regeneratiu, aquell que reivindica el territori i demana calma. Una calma que probablement ha inspirat l’èxit del vídeo de l’Angeleta. “La societat avui en dia està molt estressada, s'alimenta de coses prefabricades i, quan li ofereixes la més natural, la desbloqueges, la retornes a la infantesa, al moment en què tot era més senzill”, interpreta la Mireia. “Crec que el món, si té futur, ha de tornar a aquestes coses”, conclou. A les truites ben fetes, a les amanides amb productes frescos, als tomàquets amb sabor, al pa de llenya…

Ara la Mireia està aprofitant l’onada de popularitat de l’Angeleta per fer alguns vídeos més que promoguin les tradicions i l'essència del Pallars. “Mentre ella hi estigui d’acord i s’ho passi bé fent-ho, mirarem de treure’n un profit honest de tot plegat”, argumenta. És la reivindicació d’una alimentació saludable i de l’economia circular. “Jo no m'he inventat la sopa d’all –bromeja–, sinó que recupero la tasca dels nostres avis, de fer les coses amb sentit comú, reaprofitant els recursos del territori, intentant deixar la terra millor de com l’hem trobat”.

Per aquest motiu, Casa Leonardo és una de les principals instigadores de l’hort comunitari de Senterada, un espai recuperat de 3.000 metres quadrats participat per uns 200 socis on practiquen col·lectivament l’horta de temporada, sobretot a partir de primavera. Pebrots, cols, tomàquets, patates, calçots i, fins i tot, un corral amb gallines ponedores. Els ous i les verdures se les reparteixen entre els socis a mesura que la producció avança.

Carles Mauricio, un jubilat de la banca de Gelida, és qui s’encarrega de cuidar-lo gran part de l’any. “És fruit de les ganes de fer coses diferents i, sobretot, d’observar la natura, de la qual en sabem molt poc i no n’entenem res”, explica. Una natura que dona els ingredients bàsics a l’alimentació dels clients de Casa Leonardo i de moltes altres famílies del Pallars. Mel, vins, bolets, embotits i formatges. Com els de Puigcerver, un dels primers formatges de cabra amb etiqueta ecològica de Catalunya. Va ser idea d’Albert Turch, un jove graduat en educació física que va decidir fer un gir a la seva carrera i retornar a la casa pairal per continuar amb la tradició formatgera de la família. Fa més de trenta anys que va impulsar el salt cap a la producció ecològica per diferenciar-se en un mercat cada cop més competitiu. “Pràcticament, no vaig canviar la manera de fer els formatges que tota la vida han practicat els meus pares”, assegura. De la munyida a l’obrador i, d’allí, cap a la taula. La distribució dels seus formatges va directa al consumidor, sense intermediaris.