NI UN DIA A CASA
IVAN DÍEZ / ADRIÀ ALBETS / CARLES DOMÈNECH

Els profetes del marisc

Fa més de 30 anys en aquest local enganxat al Mercat de Santa Caterina, la Mari i el Rufo feien entrepans. El que antigament era un frankfurt ara és un restaurant de referència de peix i marisc

Els profetes  del marisc / JORDI ROVIRALTA Zoom

Dinar o sopar a Casa Mari i Rufo és una experiència única. Quan arribes a la porta de seguida t’adones que estàs a punt d’endinsar-te en una aventura gastronòmica no apta per a glamurosos ni romàntics. El local és petit, caòtic, sorollós i antic, però és tot això el que el fa especial. Això i sobretot la qualitat del producte que serveixen.

Darrere el poblat bigoti del Rufo s’hi amaga un home treballador, honrat i profundament religiós. Ja fa un grapat d’anys que va venir de Sòria amb una maleta de fusta, com a ell li agrada dir, i amb molt d’esforç i la dedicació i talent de la seva dona, la Mari (“que cuina com els àngels”, remarca), ha tirat endavant aquesta petita casa de menjars que porta el nom de tots dos. Ara el seu fill Samuel és qui dirigeix l’orquestra.

A l’enorme pissarra que penja de la paret de l’entrada fa uns quants anys s’hi anunciaven tots els entrepans que oferien als clients. Ara només hi ha espai per a espardenyes, vieires, musclos al vapor, navalles a la planxa, cloïsses vives, nècores a la planxa, gamba petita de Vilanova i pop a la brasa. “Va arribar un moment que el client ens va començar a demanar altres coses: paelles, fideuàs, fins i tot un ànec amb taronja! I ens hem hagut d’anar adaptant”, explica el Rufo. Li diem que ha passat “del frankfurt a l’espardenya” i se li escapa el riure.

Quan el Rufo i el Samuel s’asseuen a la nostra taula per compartir amb nosaltres les seves vivències, la guerra fa estona que ha acabat. La seva, intentant satisfer les desenes de clients afamats i exigents, i la nostra, lluitant per desarmar les nècores, gambes, ostres, navalles, escamarlans, percebes i altres espècies marines suportant els crits de les taules del costat i dels cambrers que intenten fer-se sentir. Esgotador. Però la recompensa s’ho val. Les vieires no les vam poder tastar perquè les havien reservat a un client habitual que seia a la taula del costat: Juan Antonio San Epifanio, Epi. Ens va saber greu, però no tant.

Lliçó d’humilitat

“Vull que el client tasti el millor que hi ha, compro el millor gènere i no enganyo a ningú”, explica el Rufo. I no enganya. Compra el mateix producte que serveixen a molts restaurants amb estrella Michelin. “Els altres cobren 10 euros per una gamba i jo en puc cobrar 5”, assegura. Perquè renega de l’avarícia. La seva única preocupació és que el client marxi content i torni. El Samuel recorda com el seu pare ho va passar malament quan el mercat va tancar durant 7 anys i “molts dies el veia arribant a casa plorant”. Ara sent orgull al veure com han canviat les coses i s’emociona quan explica el que ha après d’ell: “Tothom estima el senyor Rufino!”, diu. “Jo abans era un gilipolles i ho he après tot amb la humilitat del meu pare, es mereix el millor ”. El Samuel té caràcter, capacitat de sacrifici i fa un tàrtar de tonyina de bojos. Té la fusta per conduir el Mari i Rufo.

Els dilluns és l’únic dia de descans i el Rufo moltes vegades el dedica a predicar la fe per les cases de la gent. Els dimarts torna a obrir el seu petit restaurant i predica la carta del dia, amb el millor producte fresc: des d’un turbot, una sípia o un rap fins a unes patates amb foie, unes costelles de xai o un entrecot de Nebraska. Són profetes del marisc, però tot ho fan bé.