L’Eduard sempre ha sigut d’idees clares. “Quan sigui gran, vull tenir un restaurant petit”, es va dir fa temps. Però la vida el va portar per altres camins, i es va dedicar al sector de l’automòbil i es va trobar vivint un temps a les Filipines i en ciutats com Xangai i Hong Kong. Fa tres anys, un dels seus fills, cansat de buscar sense èxit finançament per a un projecte de biotecnologia, va tirar la tovallola i li va demanar que l’acompanyés a veure un local de Barcelona per obrir un negoci de fast food. L’amo del restaurant A Porta Galega traspassava el seu restaurant, situat a la confluència dels carrers Bruc i Còrsega, i no ho van dubtar. Quan ja ho tenien tot lligat, un finançament de tres milions d’euros per al projecte biotecnològic del seu fill va deixar l’Eduard semijubilat i amb un petit restaurant a les mans. Era el moment. Sense esperar-s’ho, tots dos podrien complir el seu somni.

La passió per la cuina a l’Eduard l’hi va encomanar la seva mare, filla de Sils, que a l’escola va compartir aventures i coneixements amb les germanes Rexach, mestresses de l’Hispània i impulsores de la cuina catalana. “Anaves a l’Hispània i et foties els pèsols, el rostit o el bacallà i era igual que el que jo menjava a casa”, recorda l’Eduard, que viu obsessionat amb la qualitat del producte. Ell i la seva dona, la Marta, baixen cada dia de Tordera a Barcelona per obrir la persiana de Can Saia, i cada dos dies s’aturen a Blanes per comprar el peix fresc. Serveixen el producte que voldrien menjar: “Cuino el que m’agrada perquè és l’única manera de saber si un plat és bo. La canyella no m’agrada, doncs faig la crema catalana amb taronja. M’encanta la cecina, però he trigat dos anys a trobar-ne de bona, i fins que no l’he trobat no l’he servit”, explica sense dubtar.

La Marta ens ofereix tastar el menú de migdia per 15 euros, però llegint la carta ens decantem per aquesta opció. El que li agrada a l’Eduard a nosaltres ens encanta, i compartim els pèsols del Maresme a la brasa amb botifarra i cansalada, els cargols amb cabra de mar, les carxofes del Prat amb vieires i botifarra negra, el pop a la brasa amb cansalada Duroc i el tàrtar de tonyina Balfegó. Plats que llegits són irresistibles i degustats inoblidables. Fidels a la nostra filosofia, hem vingut a jugar, i necessitem confirmar el talent de l’Eduard als fogons demanant un segon per cap: la tòfona Melanosporum sobre coca de vidre, cansalada i ous ferrats, el bistec tàrtar tallat a mà al moment i els daus de vedella amb foie i reducció de pedro ximenes.

“Des de sempre soc molt competitiu i si vaig obrir això és per fer-ho bé”. L’Eduard Tresserras té 57 anys i manté aquesta energia i personalitat que ara canalitza a la cuina en forma de plats extraordinaris, però que quan era més jove li va portar algun maldecap. Fa uns quants anys, després de retirar-se de l’hoquei professional, la Federació Espanyola de Patinatge li va imposar nou anys de sanció per haver agredit un àrbitre sent president del Tordera. Es va equivocar i ho va passar malament. Ara l’únic cop de puny que s’atreviria a donar és a la jubilació: “Mentre tingui salut, treballaré”. I els clients de Can Saia ho agrairan.