NI UN DIA A CASA
IVAN DÍEZ / ADRIÀ ALBETS / CARLES DOMÈNECH

El Caliu de Finestrelles: Bona brasa sense trucs

Jordi Bosch, responsable del restaurant El Caliu de Finestrelles, al local. / PERE VIRGILI Zoom

Fa quaranta anys el Jordi matava les hores construint un petit vaixell de fusta mentre esperava que algun client es decidís a obrir la porta del seu local. Estudiava arquitectura tècnica i ho compaginava donant un cop de mà al seu pare, constructor, que havia obert un restaurant per treure profit del magatzem que tenia ple de trastos. “Vam estar molts mesos, moltes nits, sense tenir-hi ningú. I al final, gràcies a l’hospital, vam començar a funcionar”, recorda el Jordi, que ja no té temps per construir el vaixell perquè El Caliu s’ha convertit en un restaurant de referència per als amants de la brasa i la cuina catalana.

No és fàcil trobar aquest discret restaurant amagat en un carrer estret de Finestrelles (Esplugues de Llobregat), enganxat a l’Hospital Sant Joan de Déu. L’identificareu perquè de vegades, si fa bon temps, una senyora de 85 anys s’asseu al pati que hi ha a l’entrada per gaudir del sol. És la mare del Jordi, que viu a la part de dalt del restaurant i que també baixa per anar a la perruqueria un cop per setmana i per fer la crema catalana, una autèntica delícia que trobareu entre les postres d’El Caliu. És la millor manera de tancar un gran àpat que nosaltres decidim començar compartint dues racions de cargols a la llauna i una de carxofes a la brasa, aprofitant que encara són a la carta. “Els telèfons mòbils els vull fora de la taula!“, ens adverteix l’Adrián amb to amenaçador quan ens porta el pa amb tomàquet i un all i oli extraordinari, d’aquells que t’acompanyen tot el dia però al qual es fa impossible renunciar. De segon, tot i la varietat de la carta, coincidim tots tres: costelles de xai amb patates fregides. Una ampolla d’un Montsant jove anomenat Blau, estovalles de quadres verds i blancs, i el partit ja pot començar.

Sembla impossible millorar aquesta situació, fins que s’obre la porta d’El Caliu i entra un client habitual del restaurant: Carles Puyol. Avui ve a dinar amb el seu amic Iván de la Peña i abans d’asseure’s a taula s’atura a la nostra per saludar el Carles, amb qui es coneixen de fa temps, i per confessar-nos que és seguidor de Ni un dia a casa. És un bon amant de la gastronomia i ja fa uns quants anys que es deixa veure sovint pel restaurant del Jordi Bosch. “El Piqué ja venia quan era més jove amb els seus pares. Ell deu fer cinc o sis anys que ve aquí, abans anava al restaurant de les Corts que porten la meva dona i la meva cunyada. Aquí han vingut amb el Cesc, el Deco, i altres jugadors”, explica el Jordi amb naturalitat. “La gent és normal, som nosaltres els que els convertim en divinitats”, sentencia quan li preguntem per la relació que té amb ells.

El Jordi té 63 anys i unes ganes boges de jubilar-se. Es defineix com un gandul frustrat. S’ho passa bé al restaurant perquè a la majoria de clients els coneix des de fa molts anys i xerra amb uns i altres: “Jo no serviria per tenir un restaurant de pas, però aquí és com si cada dia venen amics a dinar a casa teva”. I no està preocupat pel futur del restaurant. Té una filla i una neboda que dubta que es facin càrrec de l’establiment, però li és igual: “No soc gens nostàlgic”, confessa.

La cuina d’El Caliu és com la personalitat del Jordi: senzilla, discreta, aparentment seriosa però convincent. Tot es cuina a la brasa, amb carbó d’alzina i sense invents: “Aquí no podem fer trucs, no podem enganyar ni camuflar les coses”. Tornarem a obrir la porta d’El Caliu.