Ca l’Isidre, el gran restaurant de Barcelona

Adrià Albets / Carles Domènech / Ivan Díez

3 min

Montserrat Salvó i Isidre Gironès van fundar Ca l’Isidre l’any 1970. PERE VIRGILI

L’Isidre ens va donar la taula rodona del fons, la de Woody Allen! Li vam dir que ens agradaria sortir d’allà amb una idea clara de per què tantes generacions havien xalat al seu restaurant. Hi ha llocs que no s’avenen a jugar, però l’Isidre es va entusiasmar i ens va dir: “Deixeu-me fer!” No vam obrir la carta. Tampoc la del vi.

D’aperitiu ens van servir unes anxoves de les de veritat i una mica d’embotit de pagès acompanyat d’una Estrella Damm. De primer, un tastet de pèsols del Maresme per plorar d’emoció. Els cuinen amb una mica d’enciam, ceba tendra i molt d’amor. Res més, res menys. La continuació d’aquesta petita meravella va ser un homenatge a la famosa sopa de tòfona de Paul Bocuse creada per un dels líders de la nouvelle cuisine l’any 1975. Per a uns nouvinguts com nosaltres allò va ser com tocar el cel. No volem semblar pedants, però aquest plat és excepcional i s’hauria de tastar almenys un cop a la vida. El menú preparat per a l’ocasió va finalitzar amb un llenguado farcit de tòfona.

L’Isidre és un gran expert en vins. Va triar i encertar en el vi que ens va acompanyar durant tot l’àpat. L’escollit va ser Domaine Ganevat Côtes du Jura Pinot Noir en Billat 2016, un caldo desconegut per a nosaltres però que ens va fer gaudir encara més, si era possible, de les viandes que ens van servir. Per acabar, dos clàssics per postres: un bon plat de formatges i un coulant de xocolata Valrhona. En aquest cas, l’encarregat d’acompanyar-nos va ser un Olivares Dulce Monastrell, també del 2016.

En tot moment vam intentar no mostrar excessivament el nostre entusiasme. No fos cas. El públic era divers, però a cada taula hi havia una patum tant del món de la comunicació i de l’empresa com de la política. Són molts els personatges il·lustres que han gaudit d’un gran àpat a Ca l’Isidre: des del rei emèrit espanyol fins a Joan Manuel Serrat, passant per Federico Fellini, Woddy Allen i una taula molt recordada compartida per Joan Miró, Antoni Tàpies i Eduardo Chillida. Tot i la popularitat d’aquests personatges, en el record d’Isidre Gironès en sobresurt un que per desgràcia ja no és entre nosaltres, Leopoldo Rodés. Un senyor amb majúscules que va saber gaudir de la cuina de Ca l’Isidre i, alhora, va ajudar a fer més gran el prestigi del restaurant.

El pròxim 4 de març es compliran 50 anys de la inauguració de Ca l’Isidre. Cinquanta anys de servei com a restaurant de referència de la cuina tradicional. Seiem amb la Montse i l’Isidre, que ens expliquen les experiències d’aquest recorregut vital que han fet plegats. Molts records, molt esforç, talent i algun entrebanc. Ells sempre estan al peu del canó, però ara el vaixell el pilota la Núria, la segona de les quatre filles i l’única que segueix amb el llegat familiar. La proposta gastronòmica està liderada per ella mateixa amb les funcions de xef i per Jordi Joan, un cap de cuina format a la casa. Entre els dos dignifiquen el passat i el present d’un gran restaurant de Barcelona.

Feia temps que teníem pendent anar-hi. Finalment ens vam decidir, i va ser gràcies a dos clients habituals que ens van convèncer que no hi havia cap restaurant com aquest a Barcelona. Ara, i després de tastar les seves virtuts, no trigarem tant de temps a tornar-hi. Si hi passeu és possible que ens hi trobeu. Com sempre, el Ramon i el Quim tenien raó. Gràcies, Montse i Isidre, per aquests cinquanta anys de servei als gormands de Barcelona. Ho celebrarem amb vosaltres.