NI UN DIA A CASA
IVAN DÍEZ / ADRIÀ ALBETS / CARLES DOMÈNECH

Avui fa un any

Tot convidava que fos un dia qualsevol d’estiu. Malauradament no ho va ser. Tots sabem què va passar a les ciutats de Barcelona i Cambrils

El restaurant Can Kenji és al carrer Rosselló, 325, de Barcelona. / JORDI ROVIRALTA Zoom

Fa un any, el 17 d’agost, ens vam enviar un missatge per quedar i dinar junts. Teníem ganes d’explicar-nos els viatges i, com sempre, havia de ser al voltant d’una taula.

L’Adri ens proposa quedar en un japonès. No és fàcil escollir-ne un a Barcelona, n’hi ha tants que mai saps quin triar: ¿on fan el millor sushi o el millor ramen? Sort que hi ha el Carles. “Tenim taula avui a les dues a Can Kenji”. Obeïm sense oposar-hi resistència. És un lloc petit, per a trenta persones més o menys. El dirigeix magistralment Kenji Ueno, un japonès que ha passat per infinitat de cuines i que un bon dia va decidir obrir aquesta taverna, on les tapes han adquirit una fama merescuda. “Amb el Kenji he aconseguit el local que volia”, ens comenta.

Va arribar a Barcelona l’any 2003. “M’atreia molt la cuina mediterrània i volia fusionar-la amb la japonesa”. Per això quan va arribar va treballar al restaurant Satoru Miyano. “Allà fèiem cuina asiàtica, mediterrània i francesa. Era tot un luxe”, ens diu el Kenji tot recordant el passat.

Arriba la teca. Comencem amb unes ostres, sardines amb tempura i mandonguilles Fiitake. Força bones, sense ser espectaculars, però són un bon inici. Ens serveixen un dels plats que més ens sorprèn: l’ onigiri de risotto porcini a la planxa. Són com unes porcions de formatgets amb una catifa d’alga. Molt bons però és un plat petit, demaneu-ne uns quants.

Just després ens porten el saltejat de secret ibèric. Molt reeixit, molt bona textura i amb un gust sorprenent. Pocs minuts després ens posen a sobre de la taula el plat estrella del Kenji: magret d’ànec al foie. “Ens demanen aquest plat vuit de cada deu taules, és un èxit”, ens diu cofoi en Kenji. Realment val la pena demanar-lo, la carn és d’extrema qualitat i està molt ben tractada.

Els japonesos i la tonyina s’estimen

De sobte l’Adri diu: “Encara queda el sashimi de toro”. Ja us ho diem ara: insuperable. Quan ens posem el primer tros de sashimi a la boca som conscients que estem tastant una delícia. És un petit mos que et demostra que els japonesos són únics tractant la tonyina. Hi tenen una relació especial. Els japonesos i la tonyina s’estimen.

Ja amb la panxa plena demanem un gintònic i el compte, que ens permet allargar la sobretaula i comentar l’experiència. Poc ens podíem imaginar que mentre gaudíem d’aquesta estona plegats i desconnectats de tot per un moment, a poc més d’un parell de quilòmetres s’acabava de produir l’atac terrorista a Barcelona. Sense paraules, no ens ho podem creure... a la nostra Barcelona, com és possible?

Avui, un any després, decidim que tornem a Can Kenji, a compartir les nostres històries, vacances, viatges, tiberis... Això sí, amb un ull posat al rellotge per retre homenatge i solidaritzar-nos amb les víctimes i les seves famílies. El gintònic d’avui anirà per elles. Mai més.