ENTREVISTA
THAÏS GUTIÉRREZ

“Vaig entrar a treballar en un restaurant amb estrella sense saber cuinar”

Per tercer any consecutiu David Andrés ha arribat a la final del concurs del Millor Cuiner Jove del món i n’ha quedat a les portes, cosa que ja és un triomf

La seva és una història de pel·lícula. La d’un noi que no havia fet mai un ou ferrat i que jugava -i molt bé- a hoquei patins amb l’Igualada. En categories inferiors havia arribat a ser capità de la selecció espanyola. I un bon dia va anar a sopar a un restaurant amb una estrella Michelin. Va quedar tan impressionat que va entrar a la cuina per transmetre la seva emoció al xef, que era Xavier Pellicer, i li va proposar començar-hi a treballar l’endemà. Avui aquell noi és el cap de cuina de l’Àbac, amb tres estrelles Michelin, i ha sigut considerat el millor xef jove de l’Estat durant tres anys consecutius.

La teva història té un punt d’increïble. Me l’expliques bé?

Un dia, fa uns 10 anys, vam anar a celebrar amb la família un aniversari a l’Àbac, quan encara era al carrer del Rec i el portava el Xavier Pellicer. No sé que em va passar però vaig quedar molt tocat. Encara et puc recitar de memòria el que hi vaig menjar. Estava tan xocat que el meu pare em va animar a entrar a la cuina i comentar-li al xef que estava molt impressionat. Jo soc molt tímid però aquell dia, animat pel meu pare, em vaig aixecar i ho vaig fer. Vaig dir-li al xef que aquell menjar m’havia emocionat i que m’agradaria veure com ho feien.

I què et va dir en Xavier Pellicer?

Que a les cuines no s’hi entra a mirar sinó a treballar. I que si volia podia anar-hi l’endemà a les 10 del matí, a treballar.

No li vas dir que no sabies cuinar?

No. No vaig dir res. Estava al·lucinat i simplement vaig presentar-m’hi l’endemà a les 10 del matí disposat a aprendre.

Però en aquell moment tu jugaves a la selecció espanyola d’hoquei i n’havies sigut el capità.

Vaig trucar aquell mateix dia per dir que ho deixava. L’hoquei m’encantava, era tota la meva vida des de petit i me’n sortia molt bé, però era conscient que era una cosa caduca. Estava molt perdut en aquell moment i volia trobar alguna cosa que m’apassionés. A part de l’hoquei estava estudiant arquitectura però no em motivava gens. Jo volia trobar el meu camí.

El camí era aquella cuina?

Sí. Jo soc molt tossut i quan em proposo una cosa no paro. Quan el Pellicer va saber que ho havia deixat tot per anar allà em va acollir amb els braços oberts, m’ho va ensenyar tot i em va obrir un món.

¿No vas trobar a faltar l’esport, després de tants anys?

Vaig trobar molts paral·lelismes entre la cuina i el món de l’esport. La feina en equip, l’adrenalina... I tot això va fer que no ho enyorés tant perquè, a més, la cuina no és una cosa caduca. I vaig descobrir que cada dia m’agradava més i per això estava disposat a quedar-m’hi.

Per tant, ¿no t’has penedit d’aquella decisió?

Mai em penedeixo de res, ni tan sols dels errors. Hi ha moments molt dolents, és cert, però crec que l’important és trobar la teva passió. I si la trobes no te n’has de penedir mai.

Quins moments dolents hi ha hagut?

Quan el Xavier Pellicer va marxar de l’Àbac va ser difícil. Ell marxava per anar amb Santi Santamaria, que era un crac de la cuina, i allà arribava un noi jove que no coneixia ningú, el Jordi Cruz. Vaig decidir quedar-me a l’Àbac i tothom em deia que estava boig i que m’estava equivocant. Va ser difícil però vaig fer el que vaig sentir en aquell moment.

I ara ets cap de cuina de l’Àbac i teniu tres estrelles Michelin. T’ha anat molt bé.

Sí, però això no és mèrit meu, és mèrit de tot l’equip. És com l’esport, les victòries són de tots.

I, a més, has obert un restaurant a Igualada amb el teu germà.

Sí, el Somiatruites. La meva idea era deixar l’Àbac per dedicar-m’hi plenament, però llavors em van oferir ser cap de cuina i no vaig poder dir que no.

I ara fas totes dues coses i no descanses mai.

No descanso gaire, no. Porto cinc anys així.

La revista Forbes t’ha escollit com un dels joves europeus més innovadors i inspiradors. A més has sigut escollit el millor xef de l’Estat per tres anys consecutius. Com es paeix tot plegat?

Amb molta tranquil·litat. La meva àvia sempre m’ha dit que s’ha de tocar de peus a terra, que ho relativitzi tot, i crec que és important. Els reconeixements són fantàstics, fan molta il·lusió, però ja està.

Però ara els xefs són estrelles mediàtiques. Com ho veus?

Crec que tenim molta sort que al nostre país els números 1 siguin persones molt treballadores, molt bona gent i que, per tant, no hi hagi problemes d’ego.

Com et veus d’aquí uns anys? Ets el nou Ferran Adrià?

Jo soc una persona molt pragmàtica, molt d’anar dia a dia, de treballar molt. Crec que les coses surten bé si treballes molt, perquè la bona feina sempre dona resultats. Mai m’hauria imaginat tot el que m’està passant. Crec que no has de posar-te mai límits i, en canvi, t’has de permetre somiar. Ja està.