Això és el que creus que menges… i això el que menges realment
ISIDRE ESTÉVEZ
Barcelona

Això és el que creus que menges… i això el que menges realment

Això és el que creus que menges… i això el que menges realment / GETTY IMAGES

Un treball de l'Observatori de Bioètica de la UB evidencia la confusió que generen les etiquetes dels aliments. El que entenen els ciutadans pot no tenir res a veure amb el que diu la llei

Si l'etiqueta diu 'ecològic' vol dir que no és perjudicial per al medi ambient. Si l'etiqueta diu 'sense greix' vol dir que no en té, de greix. Si diu que els préssecs són de Catalunya vol dir que ho són, de Catalunya. És evident, oi? Doncs no, no ho és. Resulta sorprenent, però allò que llegim als envasos dels aliments no es correspon necessàriament amb el que hi trobem a dins: 'Ecològic' no és garantia de respectuós amb el medi ambient, 'sense greix' no vol dir que no tingui greix, i que hi digui 'Catalunya' no vol dir que aquest sigui el país d'origen del producte. Desconcertat? Benvingut al món de la indústria de l'alimentació, un món on les aparences i la realitat tenen, sovint, poc a veure.

Estem més preocupats que mai per la salut i part important d'aquesta preocupació se centra en allò que mengem. Ningú no dubta que els aliments que comprem a mercats, supermercats i botigues són segurs, però hi ha dubtes més que raonables de fins a quin punt són sans. Això ha fet que els ciutadans, cada cop més conscienciats, parin una atenció creixent a les etiquetes dels productes. El problema és que en la batalla per fer una compra sensata i saludable han de superar un obstacle imprevist: allò que creuen que diuen les etiquetes no és el que diuen realment.

Un treball de l'Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona posa en negre sobre blanc la distància existent entre el que llegim a l'envàs i el que hi trobem a dins. Pot resultar sorprenent, tenint en compte el complex cos legislatiu que regula la publicitat i l'etiquetatge dels aliments, però el cert és que la normativa existent no serveix per evitar que els consumidors acabin comprant coses que potser no comprarien si realment sabessin què són. Com diuen les autores del document, la legislació vigent "resulta poc útil a l'hora de facilitar eleccions informades pel que fa a la qualitat dels productes".

Aquests són només alguns exemples que evidencien el contrast que hi ha entre el que entenen els consumidors… i el que realment compren.

Aliment ecològic

Si veiem 'ecològic' en una etiqueta entenem que aquell producte és sostenible, que no és perjudicial per al medi ambient. Però, amb la llei actual a la mà, 'ecològic' vol dir que en l'elaboració del producte no s'han fet servir ingredients transgènics, radiacions ionitzants ni substàncies obtingudes a partir de síntesis químiques. Si compleix aquests requisits es pot vendre com a ecològic, tot i que no sigui sostenible i sigui, fins i tot, perjudicial per al medi ambient (molts productes ecològics arriben a casa nostra després de fer centenars o milers de quilòmetres de carretera o avió).

Alt contingut

És una de les modes del moment. Vitamines, minerals, calci… Molts productes, des de galetes a iogurts o llets, es publiciten afirmant que tenen un alt contingut en algun nutrient o micronutrient. I els consumidors entenem això: que uns cereals, per exemple, tenen molta vitamina B. La llei, però, no diu res d'alt contingut, i permet a la indústria comercialitzar productes sota aquesta etiqueta si, per exemple, hi ha el doble de la quantitat habitual d'un nutrient, sense tenir en compte si el producte és assimilat o no per l'organisme. Prendre més calci no vol dir assimilar més calci, la qual cosa fa que paguem més per un ingredient que el nostre cos eliminarà sense cap benefici.

Consum preferent / Data de caducitat

Per a la majoria de consumidors tots dos conceptes són i volen dir el mateix: que, un cop superada la data impresa en l'envàs, aquell producte s'ha de llençar a les escombraries. Greu error. 'Consumir preferentment abans de…' vol dir que, un cop passada aquella data, el producte pot haver perdut algunes de les seves característiques, com el sabor o la textura, però en cap cas vol dir que s'hagi fet malbé. En canvi, la data de caducitat indica la data a partir de la qual consumir el producte pot resultar nociu per a la salut. 'Consum preferent' fa referència a la qualitat i excel·lència del producte. 'Data de caducitat', a la seguretat.

'Light'

Està passant de moda, però durant dècades la indústria ha omplert els prestatges de productes 'light', que els consumidors compren convençuts que tenen menys calories i que, en general, són més saludables. Però per poder posar 'light' a l'etiqueta un producte no ha de ser baix en calories, sinó senzillament tenir un mínim d'un 30% menys d'alguns dels seus nutrients (un 25% menys si és sal, un 10% menys si és un micronutrient). Paradoxalment, la indústria pot compensar la disminució d'aquest nutrient amb l'augment d'algun altre, fet que podria arribar a anul·lar qualsevol possible benefici resultant de la disminució.

Natural

És un dels adjectius més utilitzats, i ho és per dues raons. La primera, perquè és un poderós ham que els consumidors s'empassen en l'ànsia per comprar productes sense additius, elaborats sense processos industrials. La segona és perquè, a diferència del que passa amb altres conceptes, el de 'natural' no està regulat per llei, cosa que proporciona a la indústria carta blanca per fer-lo servir on vulgui i com vulgui. Amb la llei a la mà, 'natural' no vol dir res. Tot pot vendre's amb l'adjectiu 'natural'.

País d'origen

Creiem que aquí no hi ha dubte. Si en una etiqueta ens diuen que el país d'origen és França, doncs és que és França. No hi ha volta de full. Però això no és el que diu la llei: el país d'origen és aquell on s'ha produït o envasat un producte, independentment de l'origen de l'ingredient primari. Per això la mongeta tendra de Múrcia pot ser, en realitat, del Marroc: l'empresa murciana importa el producte del Marroc, i a Múrcia es limiten a envasar-lo i preparar-lo per a la distribució. Mongeta marroquina, producte murcià.

Sense conservants ni colorants

Una altra moda que fa furor en els envasos. Melmelades, iogurts, pernil dolç… La llista de productes que asseguren no contenir conservants ni colorants és cada cop més llarga. Què entenen els consumidors? Doncs que aquell producte no conté additius, cosa que, en un nivell inconscient, fa que el vegin com un producte natural, sense afegits químics. I què diu la llei? Doncs, també en aquest cas, res. Això vol dir que un producte que contingui tota mena d'additius (com espessidors, per exemple) es pugui publicitar amb l'etiqueta de 'sense conservants ni colorants'.

Sense sucre, sense greix

Per als consumidors, 'sense sucre' vol dir que té un 0% de sucre; 'sense greix', un 0% de greix. I, de forma inconscient i tal com passa amb els aliments 'light', associem 'sense' a saludable. Però el que diu la llei és ben diferent: 'sense sucre' no vol dir 0 grams, sinó menys de 0,5 grams de sucre per 100 grams de producte. El mateix passa amb el greix: 0,5 grams de greix per 100 grams o 100 ml de producte. També en aquest cas la indústria pot compensar la disminució d'un nutrient amb l'augment d'un altre. És el que passa amb els aliments baixos en greix, una reducció que es compensa amb l'augment dels sucres, fet que permet compensar la pèrdua de gust i consistència.

Tradicional / Casolà

Des de plats congelats fins a conserves, passant per brous i salses, els prestatges estan plens de productes que es venen amb l'etiqueta de 'tradicional' o 'casolà'. També en aquest cas els consumidors associen aquests conceptes amb un producte saludable, elaborat sense processos tecnològics, sense additius químics. Però, què hi diu la llei? Absolutament res. I quin és el resultat d'aquest buit legal? Doncs que un fabricant pot vendre en un envàs unes patates fregides amb l'etiqueta 'tradicional', i exactament les mateixes patates en un altre envàs sense cap adjectiu.

Qui té temps i ganes de llegir la lletra petita dels envasos? Zoom

Qui té temps i ganes de llegir la lletra petita dels envasos? / GETTY

"Al límit de la llei"

Què vol dir tot això? Que la indústria de l'alimentació menteix? Que enganya deliberadament el consumidor? Maria José Plana, doctora en dret alimentari i una de les coordinadores del treball de l'Observatori, remarca que no es pot dir que la indústria protagonitzi una estafa a gran escala, tota vegada que segueix la llei al peu de la lletra. Els fabricants fan allò que la llei els reclama o els deixa fer. Admet, però, que tot i que no incompleix la llei, la indústria "hi camina pel límit". Considera que el problema no és tant la llei com la qualitat de la informació que arriba a les mans dels consumidors. Per a ella, la solució a la confusió que generen les etiquetes no passa necessàriament per fer més canvis legislatius (que depenen de la Unió Europea i que són singularment lents), sinó per millorar el coneixement que els ciutadans tenen de la matèria.

"Els consumidors estan preocupats perquè no entenen tots aquests conceptes", diu Plana, que creu que, estressats i amb poc temps, no tenim l'energia ni els minuts necessaris per llegir amb atenció les etiquetes quan fem la compra. Però ni les ganes ni el temps són suficients sense una informació adequada. Per això reivindica la importància de formar els nens a l'escola i de vigilar bé l'allau de material sobre alimentació que hi ha a internet. Tot i destacar la magnitud del problema, Plana considera que els ciutadans estan més interessats i conscienciats que mai. "Fa uns anys només ens preocupava el preu, ara volem saber què mengem", diu.

"Distància enorme"

El document de l'Observatori de Bioètica i Dret ha despertat l'interès de partits polítics, organitzacions de consumidors i indústria, un senyal que confirma aquesta conscienciació més gran sobre la matèria. Però queda molt per fer. Itziar de Lecuona, professora del departament de Salut Pública de la Facultat de Medicina i co-coordinadora del text, destaca la diferència que hi ha entre Catalunya i Espanya i els països del nord d'Europa, on hi ha grups de consumidors actius que pressionen els seus governs perquè posin límits a una indústria que lluita per evitar les regulacions legals. És una indústria "molt poderosa", diu Lecuona, "que se sap moure molt bé en els passadissos del poder". I això és part del problema, perquè mentre que les multinacionals del sector fan de lobi davant la Comissió i el Parlament Europeu i participen en les sessions de treball i reunions on es cuinen les lleis, els nostres diputats ni tan sols s'hi presenten.

Justament, la diferència entre la pressió de la indústria i el desinterès de molts polítics és un dels punts que posen damunt la taula les autores del document, que apunten que "ni Espanya ni Catalunya han establert mesures per limitar la utilització, per part de la indústria alimentària, de pràctiques que sovint són contràries a l'interès de la ciutadania". I conclouen que l'autoregulació (reivindicada per la indústria com una eina més apropiada que no pas la legislació), no funciona.

Què cal fer? Plana es mostra optimista. Posa com a exemple la pressió que va fer la indústria per aconseguir que la UE regulés, ara fa uns anys, el mercat dels productes amb alt contingut de nutrients, una pressió que buscava vendre a un preu més car. El cas de la llet és paradigmàtic, amb una enorme varietat de productes que, en anunciar que tenen calci, o omega 3, per exemple, es venen a un preu molt més elevat. La doctora creu que a mesura que el consumidor s'ha anat conscienciant ha començat a rebutjar el que entén com un moviment purament lucratiu. La venjança del comprador quan se sent enganyat? Rebutjar la marca.

Per saber-ne més: Integral, sense greix, sense sucre… l'engany dels aliments 'saludables'