Xavier Gramona, per Empar Moliner

Pagesos, periodistes del vi, celleristes... Tothom que coneixia Xavier Gramona va rebre un whatsapp, escrit amb tot el sentiment, que n’anunciava la mort. Justament, començava amb un “Bon dia, família”, perquè en aquest món, de família se n’acaba sent. Xavier Gramona era massa jove, tenia 64 anys, i va morir abans d’hora. Era a les caves, com gairebé sempre, mirant-se un sostre que s’havia de reparar, i va patir un accident que va fer que, dies després, perdés la vida. Quina frase més trista que fem servir, per a aquests casos. “Perdre la vida”. Em costa escriure’n els detalls. Com deia aquell whatsapp, jo també estic abatuda i consternada.

El coneixia, no sé si ho puc dir així, tan francament perquè l’havia entrevistat, en moltes ocasions, com a referent del món de l’escumós, al programa que faig, de vi, Tast vertical, a Catalunya Ràdio. I sempre, la mateixa broma: “Màster en Aromes, el millor màster que es pot tenir”. Recordo un somriure potser tímid, aquells cabells blancs que el definien, i les ulleres de científic savi. I n’era, de científic savi, com tothom que es dedica a aquest art, tan delicat i màgic, de les bombolles. Xavier Gramona, això ho deveu haver llegit, va ser fundador, el 2018, de Corpinnat (“un cor ple de pins”, vol dir, perquè això és el Penedès) juntament amb Llopart, Nadal, Recaredo, Sabaté i Coca i Torelló. No voldria, ara, parlar de distincions al món de les bombolles catalanes, només diré que va ser-ne el primer director, durant el dificultós principi, quan es va produir el trencament —trencament ple de trencadissa— amb la DO Cava, i fins al 2021, que va deixar-ho en mans del seu bon amic Ton Mata, de Recaredo. Segur que a tots vostès aquest cognom els sona, segur que han tingut una copa de Gramona entre els dits. Quan mor un escriptor, un pintor, se’n destaquen les obres que deixa i que fan la terra una mica més bonica. El vi és cultura, i les obres de Xavier Gramona, de tots els que fan vi, queden també per al món. També queda per al món la defensa del paisatge, dels pagesos, dels veremadors, que sempre va fer.

Mor algú i et poses a pensar, esclar en la seva vida. Com més alegre va ser, com més felicitat va escampar, més greu et sap. És el cas. L’associes, no pots no fer-ho, a una copa de cava, al color dels pàmpols, al soroll del tap. El veig donant voltes al capciró, servint, i esperant amb polidesa el veredicte. El veig entre vinyes, trepitjant, agafant pàmpols i raïms per comprovar-ne l’estat, amb aquella seguretat de les llevadores amb els bebès, mirant el cel per veure si plovia. Jo només puc fer que brindar amb bombolles, bombolles fetes per les seves mans, per la vida que ha tingut. Brindar per ell és defensar el seu llegat, i defensar, per tant, la cultura catalana, perquè el vi és cultura.