Una tomba d’una dona, Rafael Casanova i una casa i un hort: el Penedès a la copa

Tot anant per la carretera de l’Ordal a Vilafranca hi ha una recta molt llarga. Allà hi ha la finca Casa Ravella, que, diuen, havia estat un marquesat. La propietat, immensa, està, ara, mig partida per la N-350. En una banda hi ha vinyes i a l’altra un petit barri: el que era un hostal (i on avui viu l’encarregat), cases de treballadors, una serradora... Tot va ser confiscat, durant la guerra, per la CNT, i els propietaris, ara, encara en conserven el document. Durant la guerra –i no nego que aquesta part de la història em resulta fascinant, i no pararia de llegir-ne papers i més papers plens d’històries– van ser confiscades i col·lectivitzades.

A Casa Ravella s’hi ha fet vi des de molt antic. Els primers vestigis potser són del 1500. A la casa hi ha, i sempre impressiona veure una cosa així, una sepultura de l’any 1100. Hi descansa –diguem-ho així– una dona o una noia o una nena (o qui sap si va arribar a ser les tres coses) que es deia Montserrat Ravella. I aquest cognom Ravella o Rabell, escrit amb diferents ortografies (culpem-ne els escrivents), té un significat precís. Revella, revell. “Més que vella”, “més que vell”. És una partícula que fem servir –cada cop menys– per (re)marcar la intensitat (diem que tu ets rebonica perquè vas repentinada). I el vi d’avui, el Finca Ravella 2016, direm que té una intensitat remarcable.

El fan la Maria de Camps i el Gonzalo Trías de Bes. Ella –no me’n puc estar– és família de l’heroi nacional català a qui tothom canvia el cognom sense voler: Rafael Casanova. El seu avi, durant la postguerra, va oferir casa i hort (que important, l’hort) a un seguit de famílies que venien de la serra de Gredos, per tornar a tirar endavant la finca. Avui, en aquestes cases, hi viuen els seus nets, que ja són més penedesencs que les vinyes. La Maria va fer-se càrrec de les terres l’any 97, i el Gonzalo s’hi va sumar. La família podríem dir que són una piràmide invertida. Ha anat minvant i esperem que les filles de la parella, un dia (no els hem de donar pressa) decideixin continuar. Sempre han fet vi per vendre (per fer vi base per al cava) i un dia van decidir fer-ne de propi. I vet aquí que tenim a la copa samsó i garnatxa. Més samsó que garnatxa. I això només ens pot dir: “Fa olor de casa”. Ara al vi tothom hi busca menys graduació alcohòlica, menys fusta. Si vostès són d’aquests, no ho dubtin. Pot recordar-los un priorat com aquells als quals estem acostumats, però els portarà a les herbes de l’Ordal. Jo hi trobo curri, en aquest vi, i hi trobo curri per una bogeria personal: perquè a aquestes flors grogues que hi ha per allà, i que en diuen semprevives, hi noto olor de curri.

Me’l prendria amb un arròs de muntanya, amb un bon formatge, amb carn. S’acaba al cap de cinc minuts, tothom en vol més. Li van donar una medalla d’or el 2017 a la Fira del Vi de Brussel·les. I jo diria, lectors, que el 2018 encara és millor. De vegades fem servir la paraula fàcil de manera pejorativa. “Una dona fàcil”, ens deien abans a algunes. Per a mi la paraula fàcil és el gran elogi. Que fàcil que ets. Que fàcil que es beu. Tenen a la copa un vi fàcil, que un dia serà revell i ara ja és rebonic.