Un Montsant elegantíssim, de vinyes tan belles com velles

Dos amics. Un penedesenc i un borgonyó, que, com en els grans cupatges, es coneixen gràcies a la sort. En Ramon Raventós i l’Édouard Chevalier, que creuen les vides el 2010, quan el Ramon aterra al Portal del Montsant i es troba l’Édouard, que tan sols fa una verema que és allà (perquè al món del vi el pas del temps el podem comptar per veremes). L’Édouard, com a viticultor, no pot negar d’on ve, de la Borgonya, però no pot negar on ha fet arrels, el Montsant. Allà hi ha fet la família.

Un dia, perquè després d’un punt i a part, explicant una història apassionant hem de començar amb “un dia...”, el Ramon li diu a l’Édouard: “Hi ha unes vinyes impressionants... Posem-hi el cap?” Les vinyes són Abdon-La Fita, a la serra de Lleberia. “Una finca impossible, probablement la més bonica en què hem treballat mai”, diu, mig esborronat, el Ramon, que fa com alguns artistes —ell ho és— que sempre que han de posar-se poètics, de seguida et fan la broma, perquè no sigui dit. “2.000 quilos de fruita en 4 hectàrees de bancals on pràcticament has de fer escalada!” La bellesa de la finca (amb “b” i amb “v”) és irracional, en tots els sentits, i desperta en els elaboradors i en gaudidors aquesta irracionalitat. Llavors, els dos amics es troben amb una altra vinya que també els fa peça: els Crosos d’Aiguasals, la finca del vi que avui tenim a la copa: el Brune. Però esperin... Llavors l’Édouard considerava —i el joc de paraules és d’ells-- que estarien “més tranquils” si envinaven les botes on fer els vins (noves, cada any) amb un “vi tranquil”. Però, esclar, el Ramon va dir: “D’acord, però ja que hi som posats, a envinar, fem alguna cosa amb cara i ulls”. I fan, amb l’ofici, amb el passat i el futur al clatell, volent i sense voler, un chardonnay (el que hauria de servir per envinar) que, coses de la vida, es converteix en un blanc meravellós. I l’embotellen. N’estan molt orgullosos, i és amb raó.

Un borgonyó i un 'loco'

La Fita “fa el que vol” i els dos amics són respectuosos amb ella. “Són uns bancals locos que anem mirant, aviam què ens diuen”. Però el Brune, el que tenim avui a la copa, sí que rep carícies i ajuda dels dos amics. El Brune és extraordinàriament elegant, venint d’on ve, una zona exuberant en el millor sentit.

“Fer un gran vi del Montsant, amb carinyenes i garnatxes, i buscar-li l’elegància és possible perquè l’Édouard ve d’on ve”, diu el Ramon, que és generós de mena, perquè els genis sempre en són. “Ja ens veus a tots dos, el borgonyó que parla català i el loco del Raventós, que ens emboliquem i...”. No acaba la frase. L’acabo jo. La frase acaba així: “s’emboliquen i els surt un vinàs”.

Estimaran aquesta rusticitat tan, tan atractiva, tan poc freda —en el sentit de fred que donaries a la bellesa d’algú massa perfecte--. Gaudeixin d’aquest Montsant elegantíssim. Gaudeixin d’aquesta rusticitat tan atractiva, no rodona, no asèptica. “Els francesos fan servir cabernet franc d’anyades no rodones per enaltir el vi. A nosaltres ens passa just al revés”, fa, el Ramon, somrient. Amb el Brune intenten i aconsegueixen la bellesa que m’agrada: un pagès elegant, amb l’essència d’abans, molt afrancesat, que aquí hi ha el Ramon, però també l’Édouard.

Patrocinat per: