Ernestina Torelló: "M'aixecaré de la tomba si la meva família no continua fent escumosos al celler Torelló"

GelidaEntrevisto Ernestina Torelló (1942, Barcelona) al celler familiar, a Torelló Viticultors, a Gelida, on era el dimarts 20 de gener quan hi va haver a pocs metres l’esllavissada de terra i la caiguda d’un mur de contenció sobre les vies de tren de la línia R4 de Rodalies. Era sola a casa, i havia decidit no sortir-ne més perquè plovisquejava i feia mal temps. Pocs minuts abans de les 21 h del vespre van començar a sonar totes les alarmes perimetrals del celler, i aleshores va anar a veure què passava. Quan hi va caminar uns pocs metres, es va trobar bombers i policia que li preguntaven si podien portar els ferits a casa seva. No s’ho va pensar dues vegades, els va fer entrar a tots, i va trucar de seguida als seus fills, el Paco i el Toni de la Rosa, que cadascú era a casa seva, i s'hi van presentar amb els nets. El menjador del mas es va transformar en una sala d’hospital, amb tots els mobles apartats als racons, per on metges i infermers del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) passaven per assistir les seixanta-set persones que viatjaven als combois de tren. Malauradament, va morir un maquinista, que és l’únic que els bombers, la policia i el SEM no van traslladar al celler. Va ser una nit llarga, en què van dormir poques hores perquè l’endemà, ben aviat, acollien els mitjans de comunicació de tot l’Estat.

El 20 de gener no l’oblidareu.

— Mai no havia vist una situació semblant en la meva vida, i no és agradable viure-ho, no. Em va impressionar com de coordinats treballaven el personal sanitari juntament amb els bombers i la policia. Els viatgers estaven espantats; els ferits cridaven pel dolor i a tots els assistien constantment. Pensa que van venir fins aquí un total de trenta-sis ambulàncies, una darrere l’altra. Els Mossos d’Esquadra marcaven amb un número els ferits per controlar-los. Hi havia una organització perfecta.

A quina hora vau acabar?

— L’última persona va marxar a dos quarts de dues. No els deixaven marxar fins que estaven bé, i els anaven traslladant, però fins a les sis de la matinada hi va haver gent fora, al lloc de l’accident. I poques hores després acollíem els periodistes de tot arreu. Quan vam acabar, al personal que havia atès els ferits sense parar, els vam fer una ruta pel celler, perquè es van interessar per nosaltres, per qui som.

Us van agrair el que havíeu fet.

— Vam fer el que havíem de fer. El president de la Generalitat, Salvador Illa, em va trucar des de l’hospital per agrair-m’ho. Ens ha visitat el president del Parlament, en Josep Rull; consellers; el president en funcions, Albert Dalmau. A mi em va impressionar veure com treballaven els del SEM, n’hi havia alguns que venien de treballar a l’accident d’Ademuz, que havia tingut lloc dos dies abans.

L’última vegada que vaig estar al vostre celler va ser a la tardor, quan celebràveu el 75è aniversari de la primera collita de raïm dedicada a un escumós.

— Sí, ho hem celebrat durant tot l’any. Francesc Torelló i Josefa Llopart hi van dedicar la verema del 1951 de la finca de Can Martí de Baix. Hem fet una ampolla commemorativa també, el Torelló 75 Aniversari Brut 2018, amb una etiqueta en què es reprodueix la signatura de l’avi. És un Corpinnat amb les varietats xarel·lo (57%), macabeu (23 %) i parellada (20%).

És una ampolla de col·leccionista.

— Jo soc partidària de beure-les, de no guardar-les. El meu fill Paco és dels que pensen que s’han de guardar, perquè li agrada beure-se-les evolucionades; en canvi, en Toni és com jo: si tens una ampolla, beu-te-la. I malgrat això, també tinc un esperit col·leccionista. Així que de l’ampolla commemorativa, la del 75è aniversari, en tindrem unes ampolles que les desarem, i les obrirem d’aquí a uns anys.

Els teus fills continuaran la teva feina al celler?

— Els ho he dit moltes vegades. M’aixecaré de la tomba i els estiraré les orelles si la meva família no continua fent escumosos al celler Torelló, però penso que no farà falta perquè han crescut al celler, ho han viscut, i ho transmetran. Els meus dos fills diuen sovint que han nascut sota un cep. És la cultura que han rebut.

Els nets hi treballaran?

— Per protocol familiar, que tenim per escrit, si volen treballar-hi han de complir una sèrie de requisits. Han d’haver treballat a fora de l’empresa familiar, han d’haver fet estudis universitaris i tenir domini d’idiomes. No vam indicar quins estudis perquè creiem que tot hi ajuda i hi serveix. Ho vam acordar els tres, els meus dos fills i jo, perquè el món canvia, ja no venim d’aquell temps en què hi havia un hereu, sinó que ara els fills grans s’han d’entendre amb tots, i tenen els mateixos drets que els altres. Tots tres vam coincidir que l’empresa no era un pàrquing de familiars.

Diumenge vaig assistir al Tast de Vins Base, l’acte previ a la Barcelona Wine Week. Vaig veure que estrenàveu copa per als vostres escumosos, la copa Corpinnat.

— Estem encantats de ser-hi. Som un dels sis cellers fundadors. Sabem que encara necessitem anys perquè la marca es conegui, però tenim tota l’eternitat al davant. I de moment els prescriptors ja ens coneixen.

Què vas pensar quan vas veure que a les campanades que retransmetia TV3 es brindava amb cervesa?

— Vaig pensar que ningú no ha de donar res per fet, que tot t’ho has de guanyar. Potser s’havia pensat que sempre tot seria igual per a l'escumós, i no. Malgrat això, no calia que la beguessin a morro; s’ho podrien haver estalviat. Tant de bo algun dia Corpinnat pugui ser l’escumós de les campanades algun any.

Ernestina, ets llicenciada en dret. Vas exercir-ne els estudis?

— No ho vaig arribar a fer. Quan estava a segon de carrera, em vaig casar. I a tercer, anava a classe embarassada. Recordo que tots els companys em felicitaven. Vaig acabar-la, amb bones notes. I a la meva promoció hi havia estudiants com la periodista Rosa Maria Calaf, l'exagent esportiu Josep Maria Minguella, el financer Mario Conde o el presentador Pedro Ruiz.

Per acabar, creus que els Corpinnat ja són una competència real al xampany francès?

— Penso que sí, que ja som allà, i, a més, hi ha un fet: a França no tot el que es fa és excepcional, el que passa és que sovint se salva perquè és francès, només. També crec que s’hauria d’evitar que tots aquests vins que venen de fora s’embotellin aquí, i aleshores posen a l’etiqueta que estan fets a la Unió Europea.