Jordi Robirosa: "Bec vi com si fos whisky"

El pròxim 14 de maig et retiraràs després d'una llarga carrera professional. Per què brindaràs?

— Jo brindaria pel que més m'importa de la vida, que és la meva família. Poder estar amb la meva dona, que fa 45 anys que estem junts, les 24 hores del dia és perfecte. Tinc molt clar que el matrimoni a mi m'ha donat molta estabilitat. El periodisme esportiu és molt difícil de conciliar amb la vida familiar perquè treballem gairebé tots els caps de setmana i dies festius i arribem a casa molts dies a la una a la matinada. Molts dels meus companys estan separats o divorciats. Jo tinc la sort que conec la meva dona des de molt, molt jove i això m'ha donat molta estabilitat. Per això ho valoro moltíssim.

Entre altres llocs, vas ser enviat especial als Estats Units l'any 1989. Quin vi es trobava als Estats Units llavors?

— Era bàsicament el mateix que ara. Però allà no recordo demanar vi especialment, perquè jo als països que no tenen tradició de vi, no en demano. Als Estats Units tenien sobretot vi xilè i argentí, eren correctes. Però el que més m'agradava era fer una parafernàlia amb el cambrer. Quan venia i encetava l'ampolla, que generalment no la sabien obrir –els cambrers allà són joves, viuen de propines– i aleshores jo els agafava el suro per olorar-lo, per fatxenda, perquè jo no hi entenc, de res. Recordo la cara de dir "què fa aquest?"

Un altre dels països que saben treballar tant a la pista de bàsquet com a les vinyes és Grècia. Quin record en tens, dels vins grecs?

— Hi ha molta tradició de vi a Grècia, però a mi el vi negre que tenen no em sembla gaire bo. El que sí que tenen és la retsina, que crec que és l'únic vi blanc que no em desagrada. Sé que he begut vins negres grecs últimament que estan millor que els que vaig tastar les primeres vegades que hi vaig anar, però no ho destacaria especialment. En canvi, un cas curiós és quan vaig a Belgrad, que sovint vaig al restaurant del Club dels Escriptors. És un lloc fabulós en un edifici antic al centre de la ciutat i amb un ambient molt bohemi. Allà acostumo a beure vi de Montenegro. Evidentment, a ells no els agrada gaire, però als serbis no els desagrada tant com si demanés un vi de Croàcia. A mi m'agrada, quan vaig als llocs, intentar demanar vins de la localitat.

Llavors, vivint a Catalunya deus ser un bevedor de vi freqüent.

— Absolutament, però intento que no sigui a cada àpat. Seria excessiu. Sobretot m'agrada molt beure vi a l'hora de sopar. És curiós, perquè tenia una nevereta, però se'm va espatllar i ja no me'n vaig comprar una altra. I aleshores, quan compro una ampolla, me la bec. Jo això de guardar el vi no m'agrada, perquè corro el risc de no tenir-lo en condicions, amb la qual cosa jo a casa tinc el vi que m'he de beure de manera immediata. Al costat de casa tinc un celler boníssim.

Tens algun ritual en concret a l'hora de beure vi?

— El meu ritual és posar-me poc vi. De fet, bec vi com si fos whisky. A mi que m'omplin molt la copa no m'agrada. Poc i anar fent i anar fent. Però amb moderació. Crec que el vi és un plaer i els plaers tampoc poden ser excessius, quan es tracta de beure alcohol. A més, la meva dona és metge i per una qüestió de salut tinc molt present que amb l'alcohol has d'anar amb compte.

T'ha passat alguna vegada de no haver anat prou amb compte?

— Recordo un dia amb el Lluís Canut, que és un bon vivant, que vam anar a retransmetre un partit a Osca. El partit era a les 5 i vam anar a dinar abans i vam decidir tastar un vi que no havíem vist mai, que es deia Somontano. T'estic parlant de fa 35 anys. I, esclar, ens va agradar i al final vam sortir mig pitòfils. Jo recordo que ens van donar el micròfon i em va agafar un atac de riure i el Lluís em deia "comença tu, comença tu". No podia. Des d'aquell dia no bec mai just abans d'una transmissió.

Quin és un vi apostoflant, per a tu?

— Jo soc totalment de negre. Encara que mengi peix, que m'agrada molt més el peix que la carn, sempre bec vi negre. No en molta quantitat, però sí que vull que el vi sigui bo i intento que sigui vi català. No tinc cap vi especialment preferit, perquè prefereixo tastar-ne de nous. Però en general, els vins de l'Empordà i del Bages m'agraden i, concretament el Raimat o un Abadal amb cos sé que és una aposta sense risc.

Gaudeixes visitant cellers del territori?

— Si s'escau, sí. Per exemple, vaig estar a casa d'un amic meu, que és el marit de l'Imma Pedemonte, que és la meva companya, i amb ell m'entusiasma anar a visitar cellers. M'encanta veure les botes velles, aquells passadissos... tot allò és extraordinari. Em genera plaer i ara jo el que busco a la vida, a la meva edat, és ser feliç. Busco coses que em proporcionin plaer o felicitat, o plaer i felicitat. Per a mi, per exemple, visitar una cava vella de cent anys d'història, és una meravella, és com visitar una església antiga o com veure una bona exposició de fotografia. És una meravella.