Lluís Tolosa: "El formigó és la nova fil·loxera que es menja la vinya"

S’arrenca la vinya per seguir la idea que al pot petit hi ha la bona confitura?

Si tens una hectàrea no fas millors vins que si en tens dues. La qualitat del vi no depèn de la quantitat de terra. En tot cas dependrà de com treballes la terra. Si l'objectiu és la qualitat, l'estratègia seria reduir la producció per hectàrea. Però no és així. A l’Estat el rendiment mitjà per hectàrea ha passat de 38 hl/ha a 45 hl/ha en els últims cinc anys.

Dius que la tendència és general a tot l’Estat. Totes les DO ho estan vivint?

Només la DOQ Rioja, líder del mercat del vi espanyol, no ha reduït vinya. Al contrari, ha augmentat la superfície de vinya en més del 60% en el mateix període. I ningú no negarà que fan millors vins que als anys vuitanta.

Per què, doncs, passa això?

Sostinc tres factors:

1) La política europea de reducció de la superfície de vinya per controlar els excedents de vi, un fet lligat amb importants subvencions.

2) La transformació agrícola general. La vinya ha sigut substituïda pel formigó, bàsicament per la construcció de polígons industrials, habitatges de nova construcció a la perifèria de les ciutats i apartaments i hotels turístics a la costa. Així doncs, el preu de l'hectàrea de vinya no ha pogut competir amb el preu del metre quadrat de la bombolla de la construcció.

3) Canvis en el consum. Ja fa anys que la cervesa va superar el vi en volum de consum. L'any 2017 la cervesa ja ha passat el vi en volum de facturació, almenys en el consum a les cases, que són les dades disponibles.

I tot plegat passa quan el vi català està vivint una època d'or de prestigi entre els consumidors locals i estrangers.

Sí, perquè hem viscut dues tendències aparentment contradictòries. Per una banda, els factors de disminució que acabo d’esmentar (reducció de superfície de vinya, reducció del volum de producció de vi i reducció del consum del vi (cervesa, refrescos, aigua...).

Per una altra, i paral·lelament, hi ha tres factors positius: puja el consum de vi amb DO, per tant creix el preu mitjà de l'ampolla. I consegüentment augmenta la facturació total del sector del vi.

Dit de manera col·loquial: hem passat del vi senzill que l'avi prenia cada dia per dinar i sopar a una bona ampolla el dissabte a la nit.

Com que el sector del vi s'ha sabut adaptar al canvi de model de consum, ha aconseguit incrementar la facturació global.

Creus que les xifres són un símptoma del que passa també a la pagesia en general?

El viticultor, com en general el pagès en el món agrícola, és la part més feble de la cadena.

El quilo de raïm es pot pagar a 0,30 €/kg; l'ampolla pot sortir del celler a 3 €; a la botiga la pots trobar a 6 €, i al restaurant a 16 €.

Per una copa poden intentar cobrar-te 3,5 €.

Si no paguem dignament el preu del raïm, el sector sempre tindrà peus de fang.

La DOQ Priorat arriba a pagar 1,5 €/kg per un raïm de qualitat, cinc vegades més que a la DO Conca de Barberà, per exemple.

Això acaba tenint conseqüències. La DOQ Priorat és un referent mundial mentre que la DO Conca de Barberà només embotella un 10% de la seva producció amb el distintiu propi, perquè la major part de la seva producció se'n va cap al Penedès a baix preu, especialment al sector del cava.

És a dir, que la base de tot és el preu del raïm.

Sí, així és. Imagina't el drama portat a l'extrem, com a Castella la Manxa. El preu de l'ull de llebre: 0,02 €/kg, amb un plus de 0,01 €/kg si el viticultor porta el raïm al celler. Comparem-ho amb els 6 €/ha de la Xampanya.

Aquest fet no només afecta el preu del raïm i l'economia anual del pagès, sinó que també té conseqüències en el preu de la terra: 12.000 € per hectàrea és el que costa la vinya catalana, mentre que a la Borgonya, el preu mitjà és de 60.000 €/ha. I, atenció!, hi ha vinyes concretes valorades en 2 milions d'euros l'hectàrea.

Per tant, no és només el preu del raïm o el preu de l'hectàrea, també és el preu del paisatge.

L'amenaça de la vinya és el polígon industrial?

Sí, les zones vinícoles catalanes s'enfronten a les amenaces dels polígons industrials, les infraestructures viàries, les línies elèctriques, els parcs eòlics.

A la Toscana aquest estiu vaig preguntar com era que no hi havia línies elèctriques a les vinyes. La resposta va ser molt clara: no cuidem el paisatge perquè siguem romàntics, és perquè així aquella casa d'allà no val 300.000 euros, sinó 3 milions...

Així doncs, i per acabar, ens hem convertit en la nova fil·loxera de la vinya.

Sí, és així. Ho vaig escriure en un tuit també: som la nova fil·loxera.