Arià Paco: "Quan m'ho passo millor és a les festes populars, i és prenent un vi que no m'agrada especialment"

BarcelonaEl filòsof i novel·lista Arià Paco (Igualada, 1993) ha trobat en la ficció el medi per explorar les relacions de la seva generació. Després de rebre el premi Roc Boronat el 2022 per Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam), l'escriptor ha estat guardonat enguany amb el 10è Llibres Anagrama per la seva tercera novel·la, Teoria del joc, que ressegueix com un mil·lènnial català viu i pensa –i sobrepensa– la culpa i el desig.

A Teoria del joc apareix una rajola amb el lema “Vi i amic, el millor és el més antic”.

— No en sé prou de vins antics, però aquesta rajola en concret –que existeix– em resulta simpàtica. 

Tot i que no sigui antic, tens algun vi preferit?

— Diria que no.

Cap recomanació?

— Diré el Blanc de Pacs, que és el que beuen a casa. Però quan m'ho passo millor és a les festes populars, i és prenent un vi que no m'agrada especialment. Té alguna cosa de ritual, de litúrgia.

Tenim una relació cerimonial amb el vi?

— A la Festa Major d’Igualada hi ha diversos sopars populars, amb vi barat sobre les taules… És una cerimònia: compartir una beguda amb els amics, encara que sigui una beguda dura i que nosaltres sabem que ens podríem permetre una cosa millor, i que podríem cuidar-nos una mica més, i alhora saber que no ho farem… Tot just ahir pensava que aquesta mena de coses aguanten perquè venen d'un món que ja s'ha ensorrat. Avui en dia no ens ho inventaríem. A més, demanen molta feina de ser mantingudes.

O sigui que quan decideixes beure un vi dolent amb els teus amics fas feina?

— M’imagino que no té tanta importància si el vi és bo o dolent. Però sí: el sacrifici d'anar al poble i mantenir viva la litúrgia festiva de la celebració, fer les coses que toquen dins de la festa, encara que no t'acabi d'encaixar amb els teus plans de l'estiu… És important. Últimament penso en el model de comunitat pel qual apostem a l'estiu, que és en el fons el moment en què tenim més possibilitat d'elecció sobre la nostra vida.

Quin model de comunitat tries, en aquest sentit?

— Estic apostant pel poble i els vincles antics. A l'altre extrem hi ha el viatge individual de descobrir el món...

El viatge a Tailàndia per trobar-te a tu mateix…?

— No m'ha cridat mai.

Durant la teva estada a Arizona pel doctorat vas tastar algun vi?

— A Arizona vaig prendre molta cervesa artesana. A cada lloc n’hi havia cinc per tastar. Va ser un procés lent en què em van acabar agradant les IPA. De vins en vaig tastar en alguna festa del departament, en una de les festes a les grans cases que tenen els professors allà. Però fora de les cerimònies intento esquivar-los.

Per què?

— La ressaca del vi és pitjor. Va més als punts febles.

A Covarda, vella, tan salvatge parles dels “borratxos matinals”.

— Volia pintar totes les capes dels bevedors: no només el grup d’amics, sinó també els bevedors sols, que de vegades trobes a l'escurabutxaques. M'interessava parlar-ne en la novel·la com a part del món de les ciutats petites. És un món que et pot fer moltes trampes: se't pot acabar molt aviat, et pots trobar que no tens un camí, et pots perdre. Alguns amics que són de pobles petits de Lleida m’explicaven que a mesura que es van fent grans queden moltes més noies que nois, perquè molts nois s'han perdut de diverses maneres.

Crida l’atenció la poca presència de l’alcohol en l’adolescència del protagonista de Teoria del joc.

— Ha estat qüestió dels angles que fa la càmera en la novel·la. A l’adolescència d’un personatge com l’Ernest hi ha alcohol. Les primeres borratxeres amb setze anys…

Per què creus que la gent més jove està deixant de beure?

— Està començant a solidificar-se una ètica de la productivitat. Ho veig més en la gent de vint anys que en la de trenta. Potser és conseqüència d'una societat més empobrida, més conscient de les diferències del capitalisme. La idea que tot és una inversió, que tots els dies són possibilitats per competir per ser el millor i que cada petit marge pot ser el que defineixi si acabes en una classe o altra va en contra de l'esperit de la festa.

Que és…?

— Avui no guanyaré diners, avui no em cuidaré, avui m'acostaré més a la mort. En general, poder anar en contra de tot, fins i tot de la pròpia salut, com a homenatge a alguna cosa més elevada. Abans he fet servir la paraula sacrificar. I sí, crec que la festa és un sacrifici.

I això que “hi ha nits massa importants per regalar-les a l’alcohol” ho creus tu o només el narrador?

— És una frase flipada. Però, bromes a part, jo sempre vigilo. Hi ha nits que estan molt bé i t'emborratxes i ja no tens energia. És la coneguda corba de l'alcohol: poder distingir entre quan t'està potenciant la nit i quan no. Igual que no agafes el cotxe quan beus, potser tampoc estàs en la millor situació per interpretar què està passant en una conversa. Bé… No sé si és veritat o és un judici de neuròtic. De fet, una cosa que acabaré escrivint és que potser la masculinitat tradicional protegia els homes en la seva relació amb la neurosi.

En quin sentit?

— La masculinitat tradicional és un codi que evita que hagis d'estar tota l'estona pensant com comportar-te, perquè només has d'imitar l'home. Un cop desapareix aquest codi, passes a ser un filòsof de tu mateix.

Creus que amb les dones ha passat el mateix?

— No ho sé. Penso que les dones han fet molt més el treball de pensar què fer quan ha caigut el referent. Hi ha un discurs més articulat. Han escrit molts llibres. En canvi, els homes no han fet cap feina. O copien un antic model, o es posen a la defensiva, o estan desubicats…

Com es relaciona la masculinitat amb la beguda?

— Últimament he estat pensant en la meva relació amb la beguda, però jo mai serveixo com a exemple de la masculinitat. Jo bec perquè soc un neuròtic i un tímid i amb dues cerveses soc bastant més apte per a la societat. Però això no serveix per a tots els homes. No sé exactament quin és el vincle que tenen els homes amb la beguda que no tinguin les dones, però segur que hi ha diferències en la manera de relacionar-s’hi.

En una entrevista vas dir que el Barça era un context perquè els homes s’abracessin. Les borratxeres fan alguna cosa semblant?

— Tens raó. Tinc amics que són generalment molt masculins i que arriben a un punt de borratxera en el qual són ossos amorosos.

El bar de Covarda… es diu El Far. Els bars han estat fars en la teva vida social?

— Totalment. El fet que el Casal Popular sigui el centre de la vida social, i també d'un cert rotllo polític comú d’Igualada, fa que la ciutat sigui molt més fàcil per a mi. Ara que visc a Barcelona ho trobo moltíssim a faltar.

No has trobat cap espai semblant?

— Vaig pensar que potser l’Ateneu Barcelonès podria fer una funció semblant. Però no és així. El Casal Popular a Igualada és un centre d'inèrcia: si hi vas, saps que allà és on serà la gent, que si es fan coses tindran el Casal com a origen. I és un lloc segur, un cau on trobaràs les persones que no et jutjaran i et faran sentir com a casa. Em sembla que llocs com l'Ateneu Barcelonès estan molt més basats en el que projectes anant-hi. Que no se’m malinterpreti: m'agrada molt l'Ateneu, crec que té moltes funcions. Senzillament, no és d'un bar de poble. No hi ha una socialització primitiva i inercial.

Entendrem que no ets l’1 de cada 4 mil·lènnials que procura no beure.

— Soc abstemi.

Ah!

— No, però seria divertit. Després del que he escrit… Una cosa que he après és que les meves novel·les tindrien més mèrit si jo no hagués viscut res de semblant: si fos un incel tancat a la meva habitació imaginant totes les relacions… Seria un geni, suposo!

Per què no has escrit unes memòries?

— La veritat és una cosa tan pesada! En el moment en què dius “Em cenyiré a la veritat” ja mana ella i tota la resta és secundari. Crec que és molt més útil fer els girs que calguin perquè les coses facin el que t’interessa temàticament. Crec que, literàriament, li fas un favor al lector i que el que escrius té molt més valor i força quan hi ha un treball de personatge al darrere. Per a mi, aquesta és la part més important de l’escriptor: agafar el material i convertir-lo en alguna cosa que tingui sentit novel·lístic. Hauria estat més fàcil escriure unes memòries, que serien més llargues i menys interessants. La resposta superba és que he fet una novel·la perquè he tingut temps per fer-ho millor.