El restaurant amagat a la muntanya que enamora tothom que hi puja

Fa set anys, el Josep i el seu fill Daniel van decidir obrir un restaurant en plena muntanya. I ho diem així, sense exagerar: el Mirador de Can Pi es troba just al mig de la ruta de Sant Miquel, en el camí que porta a la vall de Sant Daniel, entrant pel monestir de Sant Pere de Galligants. En aquest racó envoltat de bosc, pare i fill van donar forma a un somni senzill: servir plats tradicionals, la cuina casolana de tota la vida. Al cap d’un any, el Josep es va jubilar i Daniel Crespo va assumir el repte en solitari. No volia trencar amb l’essència del seu pare, però sí donar-hi un nou aire: mantenir la tradició, però amb un toc més modern. La seva gran idea va ser recuperar les plantes silvestres i tornar-los el protagonisme a la cuina. “Ja sé que no és cap novetat, que les àvies ja ho feien, que ja les utilitzaven. Però em venia de gust cuinar amb aquests ingredients naturals, que aquí els tinc molt a mà”, explica.

Amb aquesta filosofia, el Daniel ha creat una carta que combina la saviesa ancestral, l’herència culinària del pare i les seves pròpies idees. Nosaltres ens deixem guiar. Al mig de la taula ens serveix una amanida de préssec marcat a la planxa amb burrata i pesto de rementerola (un tipus de menta salvatge). Per començar, insisteix que no podem deixar de tastar la quiche de remolatxa amb crumble de romaní i pimpinella; el saltat de verdures amb blet blanc, ou a baixa temperatura, cracker de sàlvia i formatge blau, i l’extraordinari pop fumat amb escuma de pebrot vermell.

Una visió perfecta de tot Girona

El Mirador de Can Pi aposta únicament pels vins naturals dels Països Catalans. Esteve Naqui, mà dreta del Daniel i responsable del celler, ens recomana un Estrem del Celler Los Comuns (la Figuera, Priorat), un acompanyant perfecte per als segons: terrina de xai a baixa temperatura amb Parmentier de moniato; corball salvatge amb puré de xirivia i fonoll silvestre, i la costella ibèrica amb salsa hoisin i puré de pastanaga silvestre. “Fem una mena de romesco calent amb les pastanagues”, explica el Daniel mentre serveix el plat. Per a les postres, ens espera un pastís d'elote (panotxa tendra del blat de moro que es consumeix a Mèxic i altres països de l'Amèrica Central.) amb toffee i coco, i un cheesecake de formatge blau amb coulis de fruits vermells, que maridem amb l’Essència, un vi dolç del celler Còsmic Vinyaters (Agullana, Alt Empordà). És el moment perfecte per aixecar la mirada i gaudir de les vistes: davant nostre, una visió perfecta de tot Girona. “Aquesta és la mítica Masia de Can Pi, i amb aquestes vistes vam decidir anomenar-lo el Mirador de Can Pi”, diu el Daniel, satisfet.

Però, per sobre de tot, el seu orgull més gran no són els plats ni el paisatge, sinó la gent que omple el restaurant. “Jo vull que vinguin grups d’amics, que passin el dia aquí, cuinar per a tothom i que s’ho passin bé. M’agrada que hi hagi xou. No aspiro a més”, diu rient.

De tant en tant, el Josep s’acosta al restaurant i veu com els comensals riuen, brinden i gaudeixen de l’espai que un dia havien imaginat plegats. En aquell instant, sap que el Mirador de Can Pi és molt més que un restaurant: és el llegat que continua viu a través del Daniel. Aleshores, amb el cor ple, comprèn que el seu fill ha arribat exactament on havia de ser.