Una de les millors truites de patates viu en un xamfrà de l'Eixample

És un racó de l'Eixample de Barcelona. Al xamfrà entre Bruc i Diputació. Per a molta gent és un dels llocs on fan la millor truita de patates per esmorzar. Per a d'altres, un dels llocs on dinar a base d'una carta honesta i ben executada. És d'aquells restaurants que tenen un clima propi, marcat pel caràcter de les seves propietàries, la María González (una basca a la sala) i la Lara Zaballa (una gallega als fogons). Fan pràcticament horari escolar: obren de dilluns a divendres de 8 a 15.30 h. El Norte és blanc, molt blanc, i harmoniós.

Si hi aneu a dinar, la carta ja diu molt d'aquest lloc. És un full de paper llarg i estret en què hi ha escrit el que tenen, i a sota, en bolígraf, els especials del dia. Zero pompa i parafernàlia, però sí que a l'encapçalament hi trobem una declaració d'intencions: "Les nostres fruites i verdures de temporada són ecològiques i de proximitat, fem servir només oli d'oliva i comprem a proveïdors amb noms i cognoms que trien els seus productes i en tenen cura". Que important que és treballar amb persones "amb noms i cognoms"! En els restaurants també passa exactament el mateix.

Entrem en matèria. La croqueta de jarret i la de gambes, el soldadet de sardina fumada, la truita de bacallà, l'entrepà de calamar (que porta una maionesa lleugera amb regust d'all que hi canten els àngels) o els cervellets de xai arrebossats els trobareu pràcticament sempre. Són clàssics de la casa. El dia que hi vaig anar jo també hi havia fonoll, formatge Gamonéu i llimona; magret d'ànec de gla amb romesco; carxofes, tirabecs i vinagreta de taronja i el mollete d'ànec confitat i quicos. Fan un peix del dia excepcional, també, però si hi aneu un dilluns no en tenen per raons òbvies. Mentre us mireu la carta us portaran unes olives de la mida d'una pruna.

Descriuen la cuina que fan com a "real". També ho és el tracte, proper i molt correcte. Fins i tot quan tenien la llarga terrassa que s'estenia pel xamfrà (era un permís especial a causa del covid). Ara aquella meravellosa terrassa ja no hi és, però ho vaig preguntar i em van dir que estan en tràmits de recuperar-la. Ara just hi ha una taula. Espero que ho aconsegueixin perquè no és d'aquells establiments que no deixen dormir els veïns ni entorpeixen el pas dels vianants. Tampoc està situat en un espai massificat com Enric Granados.

Tornem a la teca. Les postres tenen carta pròpia. Els canutillos de crema pastissera i els de xocolata són un vici. Però hi ha moltes opcions: el sablé de nespres i crema anglesa; xocolata i cacauet; ruibarbre, mascarpone i ametlla; púding de cacau; viili (que és una mena de iogurt o quefir) amb melmelada i mel o una selecció de formatges artesans de Quique Ojanguren, de la qual es pot fer una degustació individual. A la carta també hi tenen fruita de temporada, que tallen i serveixen com una macedònia sense cap més afegit que la fruita.

Jo de cervesa no hi entenc gaire, però em diuen que també tiren bé les canyes. I pel que fa als vins, aquí sí que m'atreveixo a opinar, tenen una selecció molt potent de vins naturals i que t'expliquen molt bé. També m'han recomanat el biquini que fan per esmorzar. Aquest restaurant té més de deu anys i és un dels llocs als quals sempre torno, encara que sigui per sentir com la Maria s'acomiada de la clientela amb el seu agur com a bona noia del nord de la Península.

Declaració d'intencions

Aquest text no és contingut publicitari. Tots els llocs els he visitat com a clienta i he pagat el compte com qualsevol altra persona.