¿Menjar de l'Índia beneït pel rei per negociar la investidura?

MadridLa política espanyola es resisteix a abandonar el jabugo i el marisc i, després de donar cops d'ull a altres horitzons, sempre hi acaba tornant. Durant una època, durant la difunta Transició, en un famós llibre d'entrevistes al voltant d'una taula (Mis almuerzos con gente inquietante), Manuel Vázquez Montalbán va cuinar subtilment el trànsit del franquisme a la democràcia amb un menú "Consenso de Estado", que formarien idealment "les gambes d'Ayamonte i les angules d'Aginaga", proposta llançada davant de Miquel Roca i Junyent, sense que l'escriptor esmentés el pa amb tomàquet, per evitar redundants obvietats.

Quatre dècades després de l'aportació plurinacional i pluriculinària des de la perifèria de l'Estat d'un comunista gastronòmic en presència d'un liberal reformista, l'adaptació als temps actuals –globals i multiculturals– d'aquell menú innovador i de consens podria ser, per exemple, un curri picant o un dal com els que serveixen al restaurant Indian Aroma, de Madrid (Ventura de la Vega, 6), més que no pas el clàssic pernil. Pernil icònic d'antídot contra Carpantes com el que fa molts anys, tants que ja només en queda el record i una targeta amb els millors desitjos, em va regalar el Manolo per celebrar que iniciava una nova etapa vital. Però a Madrid sempre hi ha forces obscures que lluiten per mantenir la mateixa carta –posem el jabugo i el marisc, metàfora dels nou-rics que menyspreen el que no coneixen– i que s'entesten a servir café para todos a les acaballes de qualsevol menjar.

La tria de l'Aroma, del xef Suncy Paul, no és fútil, és clar. Aprofitant una breu escapada a la capital de les Espanyes, aquest cronista hi va anar a sopar la setmana passada, perquè sabia de bona font –la dona que m'acompanyava, que és la mare dels dos fills que tenim en comú– que el rei d'Espanya i la seva família hi van de tant en tant. De la mà de Letícia, l'establiment és un dels llocs on Felip de Borbó intenta viure la ficció de sentir-se súbdit per unes hores, no pas rei amb corona, com se sentia turista, lliure d'ella mateixa, la princesa Audrey Hepburn a Vacances a Roma. Hi ha vides que són una presó, ja se sap.

El modest local, a 240 metres del Congrés de Diputats, serveix un menjar excel·lent, no és en absolut pretensiós, com poden ser-ho alguns decorats de pel·lícules de Bollywood, i, a més, no és car, menys encara si es compara amb establiments del voltant de la Carrera de San Jerónimo, com el pompós El barril de las Cortes o l'històric Lardhy. Segons el relat d'un dels cambrers, tres vegades, tres, ha gaudit l'Aroma de les visites reials: la primera el 2017, una altra el 2019 i la darrera el 15 de setembre del 2021, quan la meva font hi va coincidir i el va poder identificar, tot i el paravent que el personal del local va disposar per mantenir una mínima privacitat per als monarques i la filla petita, Sofia, perquè la gran ja estudiava en un exclusiu col·legi del Regne Unit, per a menysteniment de l'educació pública espanyola. Això sí, la militar, a Saragossa, com el pare i com l'avi emèrit!

Ressuscitar la Constitució

Que la taula és un "lloc de diàleg" ja ho va deixar escrit Josep Pla a El que hem menjat. "Les converses de taula són la civilització mateixa", deia el de l'Empordà, per a qui "la cuina és l'art de ressuscitar els cadàvers, no el de rematar-los". I una mica de picant del que es pot gaudir a l'Aroma podria ressuscitar un mort com és a hores d'ara la Constitució espanyola, cadàver momificat i maltractat pels fonamentalistes del jabugo, el marisc, la paella i la unitat de la pàtria, sense menysprear cap dels tres primers plats referenciats.

Si no hi hagués el precedent del 3 d'octubre del 2017, el fet que Felip de Borbó hagi anat ja tres vegades a l'Aroma podria ser un símptoma d'esperança en un Estat que no s'odiés a si mateix i que, si us plau per força, acceptés de bon grat tota mena d'aportacions, siguin lingüístiques o culinàries: curris, biryanis, cuina del forn tendur, un senzill pa amb tomàquet o les esmentades gambes d'Ayamonte i les angules d'Aginaga.

Així doncs, què millor que negociar la investidura de Pedro Sánchez entre Patxi López, Míriam Nogueras, Gabriel Rufián, Aitor Esteban i altres actors de les Espanyes al voltant d'un dal, o un lamb balti o un baigan bharta, amb la tranquil·litat de consciència de saber que les propostes han sigut prèviament tastades i aprovades pel rei?

En matèria de menjars no hi hauria d'haver límits, i l'esperit, majestat, sempre ha de ser el d'explorador, com vostè mateix demostra en les seves excursions de relativament incògnit al discret restaurant del barri de les lletres de Madrid. Consell que, si m'ho permet, també pot ser extensiu a la política. Perquè un dinar és un "àmbit, un temps entre dos temps", que deia Montalbán, un període de gràcia per "ressuscitar els cadàvers, no [pas per] rematar-los" (Pla). Valgui això, doncs, per una Constitució espanyola que assumeixi la possibilitat de l'amnistia –o com vulguin dir-ne– i potser del dret d'autodeterminació –o com vulguin dir-ne–, si no present, sí futur. De moment, però, en les circumstàncies actuals, i vist el que hem vist aquest dijous al Congrés, mentre no arriba la utopia, m'inclino per un arròs amb espardenyes per dinar i un lamb tikka per sopar: Tradició, plurinacionalitat i multiculturalitat.