El que mengen els parlamentaris cada dia per 13,20 € (amb poques opcions de vins)

Parlament de CatalunyaAl restaurant del Parlament s’hi pot anar a dinar només amb autorització prèvia i després d’haver passat un control ferri, que t’obliga a deixar el DNI al control fins que en surtis. Això per als que som del carrer; els parlamentaris i el personal funcionari hi entren per altres vies acordades.

Fa anys el restaurant havia estat al primer pis; ara és a la planta baixa, i el veus al fons d’un passadís ample, lluminós i esquitxat d’escultures. Una llei que ens recorden mentre caminem pel passadís amb el fotògraf Francesc Melcion (mireu quina meravella de fotos hi va fer) prohibeix fer cap retrat de ningú. És l’espai de descans, on es recuperen forces després de l’àrdua batalla a l’hemicicle, així que una llei va aprovar que a l’espai on es reconforta l’estómac no hi hagi càmeres. “Tampoc no està bé fer fotos a algú mentre menja”, ens diu el periodista cap del gabinet de Premsa, Josep Escudé, que ens acompanya per comprovar que complim la llei.

Com que és un divendres en què la cambra ja ha acabat la seva activitat, hi ha pocs parlamentaris dinant-hi. Es poden comptar amb els dits d’una mà. A la porta del restaurant, hi ha penjat el menú de la setmana, aquelles graelles amb colors que recorden el menú escolar. És a la porta d’entrada però hem passat de llarg, sense mirar-nos-el, i de seguida em porta a pensar en el menú escolar que penjava a la nevera de casa, i que mai no mirava ni per comprovar si el que cuinava a la nit ho havien preparat al migdia a l’escola. Lletra petita, atapeïda, molta informació, però certament ben explicada: cada dia hi ha una amanida, després primers, carn, una altra carn però a la graella, peix, un altre peix però a la planxa i una opció vegana a la graella, que asseguren que fan al moment. Cada dia de la setmana té assignat una salsa, que és diferent. Com que avui és divendres la salsa és ximixurri, escrit així, malgrat que el Termcat, el Centre de Terminologia, diu que s’ha d’escriure com la paraula original: chimichurri.

Una salsa per a cada dia

Torno a les salses, cada dia una de diferent, i per a mi la de dimarts és la millor, perquè és la tàrtara, i la relaciono amb les classes del cuiner Josep Rondissoni a la Biblioteca de les Dones, on va ensenyar a fer-la a tantes dones a principis del segle XX. Un segle després, la salsa és l’opció del dia al Parlament.

Agafem la safata per posar-hi els plats, i passem per la barra de la cafeteria, on avui no hi ha Conguitos. Però no és perquè no n'hi hagi deixat d'haver, em diu en Lluís, el responsable del restaurant, treballador de l’empresa adjudicatària Eurest Catalunya. “Se’ns ha acabat avui mateix, per això no n’hi ha”, comenta. Ahir n’hi havia. I, ves, pobres Conguitos; potser han passat a ser l’entreteniment més buscat del bar del Parlament després que al novembre passat alguns mitjans diguessin que Eurest havia decidit retirar-los per les seves connotacions racistes. Ho pregunto; insisteixo si va ser aquesta la raó per la qual els volien retirar, i ningú no em respon. Però anem al gra; si al novembre de l’any passat es deia que els Conguitos no es vendrien mai més, no és així; només que el dia que hi hem anat nosaltres s'havien acabat. “També tenim snacks de la marca Frit Ravich, que són de Maçanet de la Selva, igual que jo”, comenta en Lluís. La marca catalana etiqueta en català a més d’en anglès i castellà.

Amb la safata a la mà, ens dirigim al bufet d’amanides, que cadascú es pot compondre al seu gust, o bé triar l’amanida murciana amb olives negres i alfàbrega. D’entre totes les opcions n’he vista una altra, un plat únic, compost de xai al forn, amb patates, pastanaga i arròs blanc. Em diuen que val el mateix que el del menú, que és contundent. És bo, molt bo, però hi ha tres tallets petits de xai, i tota la resta és guarnició. El Francesc, que s’asseu amb mi a dinar, tria dos talls de pizza de primer i un tall del peix del dia amb patates de segon. També és bo, em diu.

I ara entrem en els preus, que inclouen el menú i la beguda. Tant el meu plat únic com el menú costen 13,20 €. Inclou una copa de vi, aigua o una cervesa amb alcohol o sense. I amb els vins m’hi entretinc una estona llarga. Els n’he demanat una copa, i m’ensenyen algunes ampolles obertes, tancades amb el mateix suro, que pertanyen a la DO Catalunya i a la DO Penedès. “Un cop vaig anar al restaurant del Parlament, fa anys, a entrevistar Lluís Llach, i vaig veure que no tenen totes les denominacions d’origen catalanes, i penso que les haurien de tenir perquè el Parlament també és una representació del país”, explica la sommelier i periodista Ruth Troyano. Ella mateixa afegeix que aleshores va preguntar a més parlamentaris el perquè de les poques referències de vins, i li van respondre que era una concessió a una empresa. Justament m'han donat les clàusules del contracte de la concessió perquè les llegeixi, i busco el que diu sobre el vi, i no ho trobo. El contracte són diversos fulls escrits per davant i per darrere, i no hi veig cap clàusula que expliqui com han de ser els vins. Sí que en trobo sobre el peix, per exemple: “Han de ser productes del mar i d’aqüicultura capturats o produïts amb criteris de consum responsable. Han de ser preferiblement frescos i respectar la normativa sanitària”. Una altra clàusula és sobre l’equilibri nutricional dels menús: “A banda del menú ordinari, hi ha d’haver la possibilitat de dinar amb una composició dietètica baixa en calories; s’hauran d’emprar preferiblement tècniques culinàries de cocció baixes en greixos, amb oli d’oliva verge extra”. I una altra que subratllo: “S’han de fer servir, preferentment, productes que incloguin el català en l’etiquetatge”. És a dir, cap referència als vins, cap frase que digui que al restaurant hi ha d’haver una representació de les dotze denominacions d’origen catalanes.

També és cert que al restaurant del Parlament no s’hi va a beure vi. M’ho diuen alguns periodistes que cobreixen la informació política. Hi estic d’acord, malgrat que penso que una copa de vi del Montsant, de l’Empordà, d’Alella, de la Conca del Barberà, dels Costers del Segre, del Priorat, del Pla de Bages, de Tarragona o de la Terra Alta va molt bé per a un àpat. És més, una copa de vi bo és un plat més, perquè alimenta, i cal dir-ho perquè els nostres vins són cultura, economia i paisatge. I la vinya fa de tallafoc als boscos. En resum, que estaria bé que deixéssim de pensar els vins com a begudes alcohòliques, que ho són, perquè ens hi va molt com a país a cada copa.

Pregunto pels escumosos, i em diuen que les bombolles només les serveixen als reservats, que van a un preu a part (20,45 €), és a dir, que són una altra història. Prenc nota de les dues marques, i encara penso que hi ha més varietat que en el cas dels vins.

Ara només ens falta prendre el cafè. El Francesc Melcion, que ha fet fotos de tot amb el pes de la llei a sobre, en demana un. Li costa, 1,10 €. És barat. “Però ho havia arribat a ser molt més anys enrere”, em diu. Tot ha pujat a Barcelona, i al restaurant del Parlament, també, malgrat que continua sent, probablement, el més econòmic del país.