Una foto històrica a la gran festa per celebrar els 190 anys del restaurant Los Caracoles

BarcelonaCatifa vermella i cua al carrer per celebrar una senyora fita: Los Caracoles, nascut el 1835 –fa 190 anys– al carrer Escudellers de Barcelona. A la festa hi ha una munió de persones, més de 350. El cuiner Carles Gaig em diu: "Qualsevol ciutat europea envejaria tenir aquest establiment". I la directora de la revista Cuina, Judith Càlix, afegeix: "I un americà fliparia". De fet, els americans efectivament flipen, i aquí encara es recorda com van venir una munió de mariners americans o persones tan destacades com el comandant en cap, el president dels Estats Units Jimmy Carter. Una persona que havia ostentat un càrrec em diu que hi va portar una autoritat catalana a menjar perquè els seus contactes americans tots li parlaven de Los Caracoles i ell –que treballava en turisme– no hi havia estat, la qual cosa era una mancança inconfessable en el seu currículum. De fet, algú que va aparèixer aquest dimarts a la nit i podria haver donat la visió americana és el cuiner José Andrés, que va voler fer una abraçada als Bofarull, l'extensa família que gestiona el restaurant i que ja va per la sisena generació. Andrés va arribar com un huracà, acompanyat d'Isabel Pérez Barceló, dona de Ferran Adrià, i que venia en representació del bullinià. Quan Andrés va entrar, va agafar un còctel de Javier de las Muelas, va deixar clar que agafava l'opció amb alcohol, i es va mirar una immensa tonyina que esperava a ser devorada per tots nosaltres: "Això és una sardina, home!", deia de broma.

Si parlem de perspectiva, el més rellevant que va passar ahir és que es va fer una foto històrica, la que acompanya aquesta notícia i va fer el meu company Manolo García. Hi surten tres dones representant els tres restaurants més antics de la ciutat. Entre tots tres, agafeu-vos fort, sumen 618 anys. Les restauradores que encarnen aquest patrimoni són Susana Pérez, directora del 7 Portes, el restaurant del 1836 que l'any vinent arribarà també a la xifra dels 190 i que regentava amb el seu marit, Paco Solé Parellada; Alícia Agut, de Can Culleretes, el restaurant més antic de la ciutat, datat del 1786, i Cristina Bofarull, cinquena generació de Los Caracoles.

Si Can Culleretes és el restaurant més antic, Los Caracoles és el més antic regentat per la mateixa família, els Bofarull. En paraules d'Albert Batlle, regidor de Ciutat Vella, és "història viva de Barcelona". I afegeix: "Com que començo a tenir una certa edat, jo recordo el senyor Bofarull anant amb carro de cavalls baixant pel carrer Balmes i la Rambla". Batlle, que ja va començar a venir a Los Caracoles de ben petit amb el seu pare, té la imatge gravada perquè era un fet que impressionava a tothom. "El torero i productor de vins Álvaro Domecq va regalar a l’Antoni un cavall blanc perquè estava molt content del tracte. I l’Antoni va decidir baixar a treballar a la casa de la Bonanova del productor amb una calessa que portava ell mateix i s'aturava a la Boqueria per comprar", explicava Toni Padilla en un article històric sobre el restaurant publicat en aquest diari. Certament, a la festa aquest fet encara ressonava.

Una senyora festa

Però Los Caracoles no només ha estat important per a la ciutat. Una assistent recordava com els seus sogres de Taradell, quan venien a fer "barcelonada", dinaven sempre a Los Caracoles. També va ser important per als seus treballadors, que, segons va dir Cristina Bofarull en el seu discurs, alguns han conegut fins a quatre generacions de la família. El pare de Judith Càlix va estar-s'hi una pila d'anys, al costat de la caixa, agafant reserves i fent les notes. Una època que ell recorda com a molt feliç i divertida... menys quan no quadrava la caixa. A Los Caracoles tenien equip de futbol per als treballadors, una gent que podia servir taules mentre Lola Flores ballava al seu voltant. De fet, el cuiner Quim Marquès recorda que de menut va venir amb el seu tiet, que era el fotògraf de La Chunga. Qui els va acompanyar era Lola Flores, una senyora que el petit Marquès no tenia ni idea de qui era.

L'esdeveniment va ser realment una festa. Hi havia pernil, ostres, caviar, platillos calents que anaven passant. El vi negre era Les Terrasses d'Álvaro Palacios. "No havia vist mai tantes ampolles de Les Terrasses juntes", deia un convidat. Certament, no van escatimar. Es va tallar una tonyina en directe, el que es coneix com un ronqueig; hi havia una caricaturista retratant l'ànima dels convidats, i finalment una torre de copes de cava, que van permetre fer brollar el líquid daurat del celler Oriol Rossell. Mentrestant, al costat, un pastís monumental en forma de caragol i confeccionat per Christian Escribà celebrava la fita amb les espelmes indicant el 190. Cristina Bofarull, en el seu discurs en nom de la família, recordava: "No és únicament un aniversari, sinó el testimoni d'un llegat que segueix viu. D'aquells que van començar el seu somni, i nosaltres aquí estem, en un entorn màgic com la nostra estimada ciutat de Barcelona". Llàgrimes, aplaudiments i molta emoció. "Aquí no hi ha entrat cap interiorista; entres per la cuina, i entrar és fàcil, però més d'un ho té difícil per sortir, ho deveu haver comprovat", deia. Efectivament, a Los Caracoles saps quan hi entres, però no quan ni per on en surts.