La clientela fidel s'acomiada del restaurant Agullers

BarcelonaArribaven rams de flors. Clients de sempre, esperant menjar-hi per últim cop i endur-se una abraçada de la Mercè. Hi havia qui s’emportava el menú de record, escrit a mà amb la lletra atapeïda del Joan. Els clients estaven tristos –per ells– i contents –pels propietaris–. "On esmorzaré ara?", es preguntava un cuiner que té una pila de restaurants i que cada dia hi feia parada. I és que Joan Pérez i Mercè Rosselló s’han jubilat i el restaurant Agullers (carrer dels Agullers, 8), després de 33 anys, ha deixat una mica òrfena la seva clientela, tot i que ells estan tranquils perquè creuen que l’han deixat en bones mans. Ara hi arribarem.

En una mena de triangle virtuós, l’Agullers es troba al costat del forn Vilamala i davant de la Vila Viniteca, un reducte on encara pesen més els veïns del Born que els visitants. "Pensa que aquí no hi venen pràcticament turistes", diu Joan Pérez. De fet, diu que tampoc parla anglès, ni li ha calgut. L’Agullers és un d’aquells llocs on coneixen la clientela pel nom i poden dibuixar l’arbre genealògic de cadascun d’ells. Quan van obrir l’any 1991, el Joan venia de treballar a Cal Pep, també al barri, i amb l’ajuda de la seva mare va poder tenir el seu restaurant. La Mercè, amb qui ja festejava, va baixar de Girona per viure i treballar al seu costat.

Des de llavors, el Joan cada matí va al mercat i compra pel que troba. Els paradistes li fan bon preu i després ell ho pot traslladar a la seva clientela. És un món on es fia, perquè tot està basat en una relació de confiança entre les persones. Tothom es coneix, tothom s’ajuda. Cada matí, amb el que hi ha, es decideix la carta. A la Mercè li agrada ser a la cuina i ser a fora. Ser a tot arreu, vaja. Tots plegats van amunt i avall, servint vichyssoise, puré de verdura, truita de carxofes, espatlla de xai, rap, sèpia, lluç, sardines en escabetx o el flam de la Mercè, que té molts adeptes. Fins la setmana passada, esclar, quan van penjar el cartell "Tancat per jubilació".

Se senten agraïts amb la gent que els ha fet confiança. "La gent ve i et dona les gràcies i dius «Jo simplement he fet la meva feina», però les persones ho perceben d’una altra manera", diu la Mercè, que explica que han rebut més dels clients del que els han donat. Però tot seguit m’explica el cas d'un client que havia de menjar sense sal per prescripció mèdica. I quan hi anava trucava abans i ella li preparava uns plats especials per a ell. A quants llocs de Barcelona et farien aquest tracte? Quin preu té això? En el cas d'Agullers, preus populars. Aquesta manera de fer, que posa la comunitat i les persones al centre, és el que ha produït una sensació de dol a qui hi solia anar.

El Joan i la Mercè recorden que no marxen enlloc, i que seguiran sent veïns del barri. I probablement també clients de qui es queda l’Agullers, que tindrà una línia continuista. No ho han volgut traspassar a ningú que fes una oferta gastronòmica diferent i adreçada a altres públics. Encara que oferissin més diners. De fet, una persona del nou equip ja estava treballant amb ells els últims dies per anar posant cara a la clientela habitual. Una mena de presentació oficial.

Si parlem del nou propietari, hi ha un fil que els uneix. La mare de l'enyorat Joan Manubens de Cal Pep i la del Joan Pérez eren germanes. Així que els dos Joans eren cosins. I ara qui es quedarà el restaurant serà el Joan Manubens (fill), que ja es va fer càrrec del Passadís del Pep quan el seu pare va morir. Tot queda en família i el barri ha conservat un dels últims bastions. No hi estem acostumats, però aquest cop aquest tancament té un final feliç lluny del monstre del brunch.