L’home que volia canviar el Bages

Jordi Perich és un lluitador incansable. S’ha passat la vida nedant a contracorrent, superant adversitats, i fins i tot ara que està jubilat continua batallant pel que estima, com ha fet sempre. Amb només vint-i-un anys va fer-se càrrec de la petita fonda que la seva mare havia obert a Mura pensant que tots aquells fabricants de Sabadell que anaven a caçar a Talamanca i passaven pel poble agrairien trobar-hi un bon lloc per dinar. Sense la mare, el Jordi i el seu germà Martí van agafar les regnes del restaurant per donar-li un impuls, i amb els anys tota la família s’hi ha deixat la pell per situar Cal Carter al mapa gastronòmic de Catalunya. Han passat els anys, però la fórmula no ha canviat: producte de proximitat, de màxima qualitat i ben tractat a la cuina.

El Jordi es va casar amb la Fina i en va sortir el Marc, que “va néixer amb el cor a la dreta i uns quants òrgans canviats”. “Vam estar 6 anys lluitant a vida o mort”, recorda. El Marc ara fa vida normal, és enginyer de videojocs i guionista, estudia pastisseria a la Hoffman i porta la sala de Cal Carter. “Un crac”, diu el Jordi amb un orgull de pare que li il·lumina els ulls. El Marc és qui ens ofereix la carta i amb un somriure ens comunica la mala notícia del dia: s’han acabat els cargols. Ens recuperem de la decepció compartint, per començar, uns cigronets amb escalopa de foie i ànec. Un plat excepcional que valorem encara més quan el Jordi ens explica que el cigró de Mura està en seriós perill per culpa dels senglars, i que també està lluitant per recuperar-lo com sigui. Hi afegim com a entrants un tomàquet de Mura amb crema àcida de cabra, un poti-poti amb patata, bacallà esqueixat, tomàquet, ou i olives (un plat típic de la cuina del poble), i una terrina de foie amb figues i cítrics. El primer acte de l’espectacle supera del tot les nostres expectatives. El culpable és el nebot del Jordi, que es diu com ell i que té un gran futur als fogons perquè cuina com els àngels.

Mentre escurem l’ampolla d’Abadal 3.9 ens saluda la Berta, la neboda gran -tot i que és molt jove-, un dels cervells del restaurant, capficada amb l’evolució de Cal Carter sense perdre l’essència i preocupada per la felicitat del client però també dels treballadors. Un d’ells, el Xavi, ens demana fer lloc a la taula per encabir-hi la traca final: l’arròs sec amb escamarlans i musclos buixot i el chuletón de vaca vella maduració dry-aged. El toc dolç imprescindible del final el posarem amb un pastís d’ametlla i gelat de romaní, un pastís de formatge i un pastís Tatin amb gelat de vainilla que remullem amb algunes copes de Tokaji i de Dolç Mataró. Un moment de plena felicitat, fins que mirant pel finestral i contemplant la bellesa del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac pensem en els gairebé vint quilòmetres de revolts que ens esperen per baixar. Com a bons pixapins que som, el camí de pujada se’ns ha fet etern. Però el tornaríem a fer, perquè ha valgut molt la pena.

“Jo vull canviar el Bages i crec que ho aconseguiré”. El Jordi ens sorprèn al final amb aquesta contundent afirmació. En aquesta guerra constant que és la seva vida, ara afronta una batalla important: lluita per recuperar les tines del segle XVII i XVIII que hi ha escampades per tot Catalunya per poder fer-hi un vi únic al món, fermentat a la mateixa vinya, com es feia fa cent anys. Necessita finançament i que algú hi cregui tant com ell. I no tenim cap dubte que se’n sortirà.