El cambrer de la Gauche Divine que es va convertir en el director del Via Veneto

Era el 1967 quan Josep Monje va somiar en anar a treballar com a cambrer en un restaurant acabat d’inaugurar al carrer de Ganduxer de Barcelona, i deu anys més tard se’n convertia en propietari únic. Compartia l’aventura amb la seva dona, Blanca San Martínez, que hi entrava com a administrativa "amb poders", com explica Monje, que assegura que contractar-la va ser una "seguretat".

El Mercat de la Boqueria, dins del cicle Consell de Savis, el conjunt d’homenatges a figures destacades de la gastronomia i la restauració, avui ha reconegut la figura de Josep Monje, que va néixer a Pobellà, a la Torre de Cabdella (Pallars Jussà), el 1943, i amb 8 anys havia fet totes les feines del camp. Quan va arribar a l’adolescència, Monje va marxar amb una maleta a Barcelona a la recerca d’un ofici que va aprendre des de la base, amb jornades laborals que ell mateix allargava perquè volia aprendre bé el procés que porta el plat des de la cuina fins a la taula. Monje, assegut al costat del seu fill Pere, amb vestit i corbata elegants, ha anat responent a les preguntes que li ha fet el gerent del mercat, Òscar Ubide, i que han suposat un viatge vital.

Mentre a Roma, a la concorreguda Via Vittorio Veneto, el director de cinema Federico Fellini gravava La dolce vita, el 1960, a Barcelona, la grisor del règim franquista la començava a clivellar la cultura, i la gastronomia també hi posava les seves eines potents. "Aquell ull de bou, aquella gran el·lipsi de la sala del restaurant que veia fotografiada als diaris el 1967, em va atreure", explica Josep Monje, que assenyala que la publicitat del restaurant que llegia als diaris també indicava que seria un restaurant de l’estil del Maxim’s de París.

Així doncs, el nom indicava que seria un restaurant revolucionari, amb una modernitat que s’estenia des del nom fins a l’estil interior, que signava el germà del promotor cultural i del mateix restaurant, Oriol Regàs, que al seu torn també dirigia la discoteca Bocaccio, on el mateix 1967 hi havia hagut desfilades d’una peça de roba que no s’havia vist mai de la vida a casa nostra: la minifaldilla. De fet, Regàs va ser l’ànima del moviment contestatari la Gauche Divine, nom que l’escriptor Joan de Sagarra va fer servir en la secció que signava del diari Tele/eXpres, que feia servir l’expressió d’una frase de Jean-Paul Sartre amb què es referia a l’esquerra intel·lectual francesa.

Josep Monje, doncs, entrava com a cambrer en un restaurant que naixia modern, i que ell va començar a dirigir aviat gràcies a la saviesa que havia adquirit com a observador i practicant de l’ofici que havia fet com a formigueta que ho vigila tot i cuida a tothom. Traspassar la porta de fusta, massissa i noble, i trepitjar la maqueta vermella del Via Veneto era entrar en un refugi de benestar, en què des del primer moment els somriures i les atencions del jove cambrer Josep Monje et feien allunyar les cotilles que collaven llibertats. Al seu costat, la bona cuina catalana i de producte, interpretada sempre per cuiners de primer nivell, va aconseguir que el Via Veneto rebés aviat premis nacionals i internacionals. Un dels més rellevants, i que mantenen ininterrompudament, l’estrella Michelin, que van aconseguir el 1975. A més, la guia de restaurants Barcelona Macarfi, impulsada per l’empresari Manuel Carreras Fisas, l’ha classificat en el top ten del seu rànquing des del primer any de la guia. Tant és així que l’any que va estrenar la classificació, el 2015, el número u va ser Via Veneto. Encara hi ha més premis, com els nacionals de gastronomia, de l’Acadèmia Nacional de Gastronomia i Nutrició.

Actualment, Josep Monje ha donat el relleu al seu fill Pere Monje, amb qui continua la màgia del bon servei, que prepara plats davant del comensal −atenció a les creps i als bistecs tàrtars!−; dels bons vins −el celler del Via Veneto té referències dels cellers més importants del món i també una especialització brillant en vins naturals−, i de la bona cuina, amb David Andrés com a cap de cuina, que és tan brillant com bona persona. I just aquestes dues qualitats, senzilles i complexes alhora, són les que han distingit sempre el senyor Monje. I és que ja feia bé l’artista Salvador Dalí quan li deia "senyor Monjo", ja que va saber captar l’espiritualitat del cambrer de la Gauche Divine. Monje va dirigir un restaurant que va néixer com un clàssic modern, i que avui la seva família manté amb els mateixos principis sòlids.