Barcelona“Vull que sigui el lloc on un paleta que està treballant aquí al costat vingui a dinar”, diu Gerard Sans. En uns temps en què els bars se’ns estan gourmetitzant i, per tant, els preus s'apugen encara que els vasos segueixin sent de Duralex, és notícia que algú hagi agafat un bar de tota la vida i vulgui simplement servir botifarra amb seques, bacallà a la llauna o capipota a bon preu. Som al bar restaurant Veracruz. L’amo anterior s’hi va estar una pila d’anys i havia conservat el nom d’un amo encara previ, així que no sabrem mai quina relació té aquest local amb Mèxic. Som al carrer Mallorca de Barcelona, entre Girona i Bailèn. Envoltats de llocs per fer el brunch, s’obre aquest humil oasi amb tirador de Voll-Damm. Sonen Llach i Mishima. Sans diu que el seu referent és el Gelida, un lloc que no ens cansarem mai de recomanar, també. Mentre tasto una sublim croqueta de lluç i gambes, sento un matrimoni gran que tinc darrere (si mai coincidim, estimats lectors, sapigueu que jo sempre poso l’antena): “D’aquest lloc en faré propaganda, està boníssim. Si no suques pa, t’ho perds”, li etzibava ella al marit. “Faci cas a la seva senyora”, penso.

Gerard Sans ha obert aquest bar restaurant fa poc més de dos mesos i està reforçant-lo a poc a poquet amb uns fonaments ja molt sòlids. S’ha endinsat en aquesta aventura amb els estalvis propis i amb l’ajuda de la família. Tenia clar que volia un “bar de sempre, dels que es traspassaven a la comunitat xinesa quan la família que el va obrir als anys 70 ja no tenia relleu”, diu. L’acompanyen en l’aventura dues persones amb les quals ja havia treballat i amb les quals té una complicitat total. El cuiner Marcos Costa, que prové del Brasil, de la preciosa regió de Maranhão, i que fa “el millor fricandó”, assegura Sans. I Eric Bunagan, a la sala. Havien treballat junts al Mercader de l’Eixample. Després Sans va estar un temps tenint cura del seu fill, que ara té sis anys. I finalment s’ha embrancat a tenir un negoci propi. Val la pena ressaltar-ho en aquests moments en què molts establiments formen part de grans grups i tenen, esclar, un múscul i un risc financer molt diferents. Gerard Sans va estudiar cinema, i quan es va decidir per la cuina es va apuntar a la Hofmann amb 27 anys. Diu que és una “superescola”.

Un plat curull de macarrons

L’il·lustrador Juanjo Sáez, col·laborador d’aquest diari, li ha fet el grafisme. Sáez sempre va a parar als llocs que valen la pena, com ho testimonia un quadre que tenen penjat a La Grangeta del Raval. Sans ofereix una carta curta però solvent, amb la paraula “Veracruz” feta amb lletres de Sáez al capdamunt. Els plats que hi apareixen són fixos, i el que varia és el del dia. Més que cuina tradicional, li agrada dir que fa “cuina popular catalana”. Mentre ho explica, passa un plat ben curull de macarrons. Avui és divendres i és el que toca. El plat del dia té un preu de 8,90. Els dimarts és el dia de les llenties amb xoriço; els dimecres, de la fideuà; els dijous, de l'arròs a la cassola. I els dissabtes, de moment, va variant: està buscant qui serà el candidat que s’hi instal·larà. A la carta no hi falta mai l’escudella barrejada (10,50), que serveix directament amb un cullerot. Té clar que, si tot va com està previst, la servirà tot l’any. El plat més costós de la carta és la sarsuela de peix i marisc, que val 18 euros. Per als carnívors, també hi ha els daus d’entrecot a 15. La majoria de propostes, però, no passen dels 12 euros.

Intenta tenir bon producte i comptar amb els paradistes del Mercat de la Concepció, el que té més a prop. I comprar algunes verdures a Can Fisas o els ous ecològics de Calaf, amb els quals fa truites al moment. És un luxe assequible, acompanyar la truita amb pa amb tomàquet. Teniu la de patata i la de botifarra de perol i mongetes.

Pel que fa al cafè, diu que és de qualitat però no d’especialitat, així que pot contenir preus. És de Mateu, un torrefactor d’Hostafrancs. “Compro tot el que pugui ser d’aquí”, explica. De fet, al taulell hi té uns tríptics d’Òmnium Cultural: són d'un programa en què el local s'ha adherit com a entorn propici per a trobades de parelles lingüístiques i per a persones que vulguin conversar i aprendre el català. Gerard Sans coneix bé el barri, ja que els seus pares viuen a prop. A més, molts clients són veïns. No és d'estranyar que el Ramon i la Pepi, els antics propietaris, li traspassessin el bar a ell. Es van voler assegurar que deixaven el Veracruz en bones mans. I així va ser.