Els 5 actes de masclisme que segur que heu patit en un restaurant

Aquesta llista de greuges no sorprendrà cap dona, però és tan gruixut que val la pena posar-ho per escrit de tant en tant. Recentment, he tingut la sort de visitar alguns dels millors restaurants d'Itàlia. Per a sorpresa meva, em vaig trobar que la carta que m'havien donat a mi no tenia preus. En canvi, la del meu company sí que en tenia. Aquesta aberració decimonònica es va arribar a produir fins a tres vegades en un viatge d'una setmana. Que el ladies menu havia existit ho sabia, però no esperava trobar-m'hi. Imagineu un restaurant que vol ser modern, sense estovalles, amb el personal de sala calçat amb sabatilles esportives, i van i serveixen la carta sense preus a algú pel sol fet de ser una dona que va acompanyada d'un home. Lògicament em vaig passar l'àpat fent conjectures. Qui ho diu que aquest senyor és parella meva? I si el vull convidar jo? I si hagués vingut sola? I si la meva parella fos una dona? I si qui vingués fos Carme Ruscalleda, farien el mateix? No s'aguanta per enlloc, igual com no hi ha manera de justificar el masclisme constant al qual ens sotmeten a les dones que ens agrada menjar bé fora de casa. Repassem-ne els cinc greatest hits.

Quan vas a un restaurant et donen un menú per comensal i una carta de vins per taula. En molts casos la carta l'hi donen a un home. En el meu cas, immediatament me la delega a mi. He consultat diverses sommeliers que conec. A totes els passa el mateix. El sorprenent del cas és que fer-ho bé és tan fàcil com deixar la carta al mig i que l'agafi qui la vulgui.

I el vi arriba. Si la persona que atén en sap, sovint t'explica la procedència del raïm, la història del celler i l'elaboració del vi en qüestió. Fins i tot el relat que hi ha darrere el nom de la referència en concret. Molts cops això s'explica mirant fixament l'home. Llavors, se li serveix perquè el tasti. A ell, sempre a ell. L'altre dia, el meu company, tip d'aquesta situació, li va demanar a qui ens atenia que me'l posés a mi perquè hi entenia més. La persona en qüestió va quedar parada. Així que ens en va servir a tots dos, no fos cas. Un cop més, la solució és tan òbvia que fa vergonya haver-ho de dir. Cal preguntar qui tastarà el vi. Així de senzill.

Aquest apartat va de cafè i tallat. Però pot anar de cafè i cafè amb llet. O de cervesa i clara. Sempre em planten el tallat davant dels nassos, i posen el cafè sol al meu company. Un segon més tard procedim a intercanviar-los. El que és curiós és que cadascú ha demanat el que li corresponia, però es veu que quan arriba a taula hi ha una llei no escrita que diu que el tallat em correspon a mi. Que fàcil que és preguntar per a qui és cada cosa. Sembla mentida.

El món dels lavabos en la restauració es mereix una tesi doctoral. El cas és que per indicar on et toca anar (en un món massa hermèticament binari, també val la pena dir-ho) molts restaurants trien ser "originals". Que això vol dir tirar dels tòpics més tronats. Poso un exemple recent. El lavabo de dones estava identificat amb una sandàlia de taló, enganxada a la porta. Altíssima, amb taló d'agulla i recoberta tota ella de brillants plantejats. Per al lavabo d'homes, hi havia una bota de futbol. Segons aquesta distinció, Alexia Putellas pot anar al lavabo que vulgui. I els senyors que no saben jugar a futbol, o s'avenen amb els talons stiletto o que s'esperin a arribar a casa. Tot plegat un despropòsit.

I arriba l'hora de pagar. Jo demano el compte, però en molts casos no m'arriba a mi. Tornem a la qüestió financera, com l'incident de les cartes que explicava a l'inici. A mi m'agrada revisar el compte, veure que no hi falti res i que no hi sobri res tampoc, esclar. Com a persona que es dedica a avaluar restaurants, és una part fonamental de la meva feina. Però per alguna raó, es veu que el tiquet m'evita i acaba en mans del meu company que, un cop més, allarga la mà i me'l dona. És tan fàcil com donar el compte a qui l'ha demanat o deixar-lo al mig.

Molta gent dirà que s'ha avançat molt. No dic que no s'hagi millorat (només faltaria), però totes aquestes situacions m'han passat el 2023. I no, ni són menors, ni són acceptables ni són difícils de corregir.