Triquell: "He tractat la marihuana com el vi, com si fos un enòleg de la maria"

"M'ha fet molta il·lusió que hagis vingut fins aquí", diu el Cesc Fuentes Triquell. Som a Sant Quirze del Vallès, el seu poble, al restaurant El Castellet. "Primer volia anar a un lloc més pedant, però al final he triat aquest perquè és infància". Fa poc hi van celebrar les noces d'or dels avis materns, aquí hi ha fet la comunió, festes de final de curs... "Molts highlights de la meva vida", afirma. És un lloc on aparcar el Triquell i ser el Cesc, perquè "fer una entrevista és alimentar l'ego" i vol fugir-ne. Per cert, en aquest espai també hi va gravar el videoclip de Jugular.

M'explica que són família. Ens atén el Josep, el cosí del seu pare, i ràpidament també ens dona una calorosa benvinguda la Gina, presumida com ella sola als seus 90 anys. És la germana de la seva àvia, la Juanita. Per ella no és ni el Triquell ni el Cesc, és el fill del Quico. Se'l mira de dalt a baix i li critica els pantalons, però acaba dient que tant hi fa perquè com que és guapo tot li queda bé.

El Castellet és un referent per a molta gent del Vallès. Entre setmana fan un menú del dia de 17,50 euros. El Triquell em recomana que agafi els calçots en tempura i de segon la fideuà. Li faig cas. Ell, en canvi, demana canelons de rostit de primer i fricandó de vedella de segon. "Avui estic molt carnal", confessa.

Beurà aigua, però tastarà una mica del meu vi, un garnatxa blanca de Tarragona. El vi li agrada i, tot i que reconeix que no hi entén, li genera curiositat. Fa un paral·lelisme que mai se m'hauria acudit: "Va haver-hi una època que tractava la marihuana com el vi. Quan tastava herba buscava què em transmetia, quina aroma tenia. Em sentia enòleg de la maria. Si es tractés més així potser ho tindríem més normalitzat".

No és amor, és una obsessió

El Triquell va a ratxes. "Amb el menjar em passa com quan descobreixo un grup o una cançó, que tinc la fase obsessiva. Després ja regulo el vici. Últimament estic molt fanàtic dels nigiris". Però el sushi ja està entrant en fase de declivi perquè "abans estava depre i per compensar la depre demanava sushi dos cops per setmana".

D'obsessions n'ha tingut moltes. Va tenir "la fase crunchy", en què l'avorrien les coses tendres i volia textures cruixents. Les "fases polaritzades del dolç", en què va passar de necessitar-lo a no poder ni veure'l. L'època dels ceps, amb croquetes de ceps, salsa de ceps, fricandó amb ceps, bacallà amb ceps, pasta amb ceps... O la del pesto vermell. La nova obsessió que vindrà seran les maioneses. Ja n'ha comprat quatre de diferents: trufada, ranch, spicy i clàssica.

A ell li agrada improvisar a la cuina. "D'espècies n'hi poso quasi a tot. M'agrada obrir la nevera i tenir molts elements. La salsa Viandox l'afegeixo també a molts plats. De vegades combinada amb mel. També hi poso salsa de soja. En canvi, la salsa barbacoa la vaig avorrir". Reconeix que és "massa salsero".

En aquest punt, intercanviem un calçot i un tros de caneló com si fossin ostatges. Confessa que ha "tingut pics de depre que coincideixen amb les poques ganes de cuinar. Tot eren yakisobas, pizzes..." El que marca aquestes èpoques són el fet de "menjar malament, fumar més, beure més, no cuidar les relacions personals i, en definitiva, no cuidar-te tu. Per contra, sí que he trobat en aquest masoquisme autodestructiu idees per compondre". Ara es troba en una bona època i els fogons ho testimonien: "Ara que estic bé, cuino. L'altre dia vaig fer uns nyoquis de zero".

La cara B de la fama

Pregunto com és el menjar als concerts i diu que "sempre és merda. No és mai una conclusió feliç. I no et queixis que encara quedaràs com un malcarat". Li pregunto si, en canvi, a Eufòria menjaven bé. Categòricament diu que no. "Per a certes generacions sortir a la tele equival a tenir èxit", però adverteix que "tenir tanta exposició mediàtica té una cara B supernegra. Vaig passar gana i vaig haver de tornar a casa els pares". És per això que ara que té ingressos té unes ganes boges de tastar restaurants nous. "Estic en un punt en què veig que hi ha molta similitud entre pintar un quadre, compondre un tema i cuinar un plat", afirma.

De postres demana un pastís de pastanaga. I farà un tallat que acompanyarà d'una cigarreta. A banda d'El Castellet, em recomana que visiti La Vinya Grill, a Sabadell, i Na Madrona, un restaurant italià "petit i acollidor" a Caldes de Montbui, on s'acaba de traslladar. I assegura que la millor truita de patates és al bar Hermanos Folk Correderas, a Barberà del Vallès. "És un bar on va tota la penya del sector secundari. La truita de patates que fan no té cap puto sentit". Hi va a esmorzar amb el seu pare de tant en tant.

Aquí el Triquell, que té un cap que va a tota velocitat, fa una pausa i s'adona que ara fa dies que no ho fan. "La vida laboral t'absorbeix. Quan surto de l'ego, veig dinàmiques, fa dies que no vaig a esmorzar amb el meu pare, fa dies que demano massa a domicili. Per què ho estic fent? Si a mi m'encanta anar a llocs nous. Últimament he demanat més menjar a domicili del que és ètic i moral. Avui he entrat en xoc amb les meves pròpies inèrcies. Som privilegiats els que ho podem fer, però també patirem més, és masoquista desconstruir-se", confessa. Acabem la sobretaula i agafem el tàper de fideuà que no m'he pogut acabar. Se'l queda ell per sopar, aquí no es llença res.

Altres Tiberis