La subhasta de peix de Vilanova i la Geltrú: a peu dret, amb mòbils i ràpida

Vilanova i la GeltrúSón les vuit del matí d’un divendres de bona mar d'estiu, i les barques del peix blau, que han estat treballant amb la foscor de la nit, ja han desembarcat les caixes de sardines i seitons al moll pesquer. Han arribat molt puntuals, als voltants de les 7.30 h del matí, i encara més puntual és la pantalla plana, com de televisió, que s’ha encès amb rapidesa al mateix moll. La pantalla indica el preu amb què se subhasten les caixes. No hi ha ningú cantant-ne els preus, no hi ha veus que s’alcen dient “me les quedo jo”. Només hi ha silenci i mòbils. I una olor de mar salada intensa, que es barreja amb la de les sardines, fresques, que sobresurten de les caixes.

La subhasta es fa a peu dret, els compradors (avui n’hi ha set) es posen en semicercle al voltant de les caixes de sardines, de dotze quilos cada una, apilades unes damunt de les altres, i es respira un ambient de calma continguda. Calma perquè hi ha silenci; continguda perquè tothom té pressa; hi ha molta feina per fer, perquè després de la compra de les sardines, els majoristes, els peixaters, les hauran de traslladar a un altre lloc, que tant podrà ser al mercat mateix de Vilanova i la Geltrú com el de molts quilòmetres enllà. Diguem-ho tot, perquè la pesca de Vilanova té prestigi i arriba a Galícia, Saragossa, Madrid, i ciutats enllà.

Però tornem al moll pesquer. Tornem a estar situats davant de la pantalla plana. “Les sardines es venen a lots, i avui quaranta-sis caixes han començat a vendre’s a 63,20 euros”, m’explica el patró major del port de Vilanova, Jaume Carnicer. Al voltant nostre, tot són homes, equipats amb mòbils, que escriuen als seus proveïdors si el preu al qual es venen avui les sardines els sembla bé o no. “Tenen un dispositiu a la mà amb el qual poden aturar la pantalla, on s’indica el lot de sardines i el preu; quan l’aturen, tenen un minut per decidir si se’l queden”, continua explicant el patró major. Si en un minut no ho han decidit, aleshores s’hauran de quedar una única caixa. Una única caixa és obligada per haver aturat la subhasta. L’home que ha aturat la subhasta, ha mirat el mòbil i ha pres la decisió de no quedar-se el lot, així que la venda continua. Ara hi ha quaranta-cinc caixes de sardines a la venda, i el preu ha disminuït: es venen a 52,70 euros. “Aquest sistema l’anomenem subhasta a l’holandesa, que parteix d’un preu i va baixant”, diu el patró major.

Tornem a mirar el marcador de la pantalla, i ara indica 48,90 euros. L’ha aturat un majorista, que tothom coneix perquè me n’han dit el nom. S’emporta quaranta-tres caixes de sardines de cop per 48,90 euros, doncs; no són quaranta-sis com n’hi havia al principi, perquè fins a tres vegades algú altre havia aturat el marcador abans.

Els treballadors del port s’emporten les sardines a l’interior de la llotja, a un espai de manipulació, on entrarem més tard per veure com preparen les caixes perquè els compradors les carreguin als seus camions. Ara, davant de la pantalla, s’han plantat caixes amb vuit peces de bacores, que s’han venut de cop en un tancar i obrir d'ulls. No he tingut temps d’observar qui se les quedava perquè tot ha estat molt ràpid.

A les 8.23 h s’ha acabat la subhasta, ja no hi ha cap peix blau per vendre, així que entrem a la sala de manipulació. Treballadors d’origen senegalès, i també altres, vestits amb botes i amb un uniforme impermeable verd, que permet que no hi entri l’aigua, col·loquen aigua amb sal damunt de les sardines i per sobre una capa de gel, fet al mateix port, perquè el port de Vilanova té fàbrica de gel. I quin gel! El fan exactament amb la solidesa necessària perquè el peix es mantingui, però que no sigui massa sòlid ni massa gelat perquè, si no, cremaria el producte. “Tot el que es fa dins del moll, de la llotja i de les zones de manipulació és responsabilitat nostra, del port de Vilanova; però un cop surt, ja no”, diu Jaume Carnicer, que va començar amb setze anys a la barca familiar, i va assumir el càrrec de patró major el 2016. Li pregunto per les poques caixes de sardines que he vist avui. “Aquí al port de Vilanova s’havien arribat a vendre fins a 8.000 caixes, però ara n’hi ha molt poques, i no hauria de ser per les dates que som, estem en els mesos bons de les sardines”.

Els temps han canviat, les sardines arriben a vendre’s més cares que els seitons; i últimament són petites, molt petites, perquè tenen dificultats per alimentar-se; tenen la boca petita, diu el patró major. Al port de Vilanova hi ha una cinquantena de barques, i unes altres d'amarrades perquè no hi ha pescadors. A Sitges, a l’estiu, només n’hi ha una, i si entra al port amb vehicle, en comptes de barca, aleshores serà l’última de la subhasta. Si els pescadors entren al port de Vilanova amb barca, agafen número com qualsevol altra barca que hagi anat a parar. “Vam haver de posar normes perquè tothom demana ser tractat per igual, i creiem que és la manera d’aconseguir-ho”, diu Carnicer.

Deixem les normes, i tornem al peix blau, que exigeix uns horaris que capgiren el ritme habitual de les persones: les barques surten al voltant de les onze de la nit, i tornen a primera hora del matí. Tota la nit de pesca per capturar poc peix blau, que és el que ha passat aquests últims dies, però que no sempre ha de ser així. I això que el port de Vilanova és el segon de Catalunya en captures de peix de totes les espècies. Per acabar, un apunt que explica el patró major, i que és una mostra de com van els mecanismes de venda i consum dels peixos avui dia: “Als catalans ens agrada menjar-nos les sardines grosses, i si són de calibre gran, probablement no hauran estat pescades als nostres ports, perquè les nostres són petites; en canvi, a Galícia, els agraden petites”. Així doncs, les sardines catalanes, en gran part, acaben a Galícia, mentre que les de Galícia, arriben a casa nostra. Sigui com sigui, hi ha peixateries de Vilanova, com Peixos Dolors, que ven peixos de la llotja de Vilanova, i que ho marca bé en les caixes que posa a la venda (i que són indicacions obligades per llei).