Laura Grau: "Si hi ha una bona història, m’és igual que després el vi sigui dolent"

Laura Grau (Blanes, 1995) s’ha consolidat en els darrers anys com una de les comunicadores i creadores de contingut en català amb més presència a les xarxes. Després de passar per RAC105, Catalunya Ràdio i iCat, ha construït un espai propi des d’on aborda qüestions socials que li preocupen i també parla sobre cultura popular, amb una atenció especial al món dels castells. Hores després de l’entrevista, Grau s'ha posat en contacte per afegir un detall que havia oblidat de destacar: li encanta el tinto de verano, tot i que el seu nom en català –còctel negre d'estiu– no li ha acabat de convèncer.

Quina relació hi ha entre els castells i l’alcohol?

— Hi ha hagut una influència d’un patrocini molt concret d’una cervesera al món casteller. Al final, si vas veient una marca a tot arreu, t’incita a consumir el que s’ha acabat popularitzant. No només al món casteller: la cervesa ara mateix és una de les begudes que més corren a les festes populars en general, perquè hi ha tiradors a tot arreu i perquè és una cosa més accessible.

En quin sentit?

— De vegades el vi requereix una copa de vidre o algun altre tipus de recipient que no tens a tot arreu. Des de la cultura popular també es reivindiquen les begudes de la terra: la ratafia, el moscatell, la cassalla… Però com que no ho tenim tant a l’abast, de festa, acabem tirant per la cervesa. Ho trobo contradictori, perquè el km0 del món casteller és al sud de Catalunya, on hi ha moltíssima vinya i moltes DO. És una mica malaguanyat que, ja que fem tanta festa allà, no tirem més de vi. És veritat que als dinars després de les diades hi ha molt de vi de taula, normalment bo, i català. Però després tornes ràpidament a la cervesa o al que sigui. Potser estaria bé fer una aposta més guai per connectar la terra amb la cultura popular.

La cervesa també "requereix" una copa de vidre.

— Potser caldria popularitzar el vi en got de festa major. No és gaire glamurós, però també és una manera de fer-nos-el nostre. Si hem d’esperar a tenir-ho tot paradet per consumir-lo amb dignitat, potser no l’estem aprofitant. Vi en got de festa major: sacrilegi o oportunitat? Aquí ho deixem.

Els castells són inseparables de l’alcohol?

— Això s’ha plantejat sovint. Després de molts anys de pedagogia interna, l’alcohol s’ha apartat completament de l’activitat castellera mentre es fan castells. No es va al bar entre rondes ni mentre s’assaja. Potser anys enrere era més habitual, però ara no. Primer es fan els castells i, quan s’acaba l’última ronda de pilars i el toc de vermut, llavors cadascú pot beure el que vulgui. Mentre estàs fent castells, no és segur per a ningú que hi hagi alcohol.

I com a element de cohesió?

— Poder brindar després d’una gran diada forma part de la celebració: has assajat molt, has suat, i hi ha una sensació de la meritocràcia, de “com ens ho hem currat i com ens mereixem celebrar-ho”. Ara bé, crec que s’hauria de fer una pedagogia sobre fins a quin punt necessitem que l’alcohol sigui tan present en tots els espais d’oci. Però no crec que s’hagi de fer només des del món casteller.

Forma part dels crítics de l’alcohol?

— El problema és l’excés i l’apologia constant. Al Mediterrani, la celebració amb vi forma part de la història i pot ser bonica. Però de vegades sembla que cal arribar a certs punts d’alcoholització per passar-s’ho bé. El tabac l’hem apartat dels espais socials; l’alcohol, en canvi, continua sent a tot arreu i no ens sembla estrany. Socialment, se’ns n’ha anat una mica de les mans.

Però creu que l’alcohol és clau per sostenir les relacions dins les colles?

— M’agradaria dir que no, però sé de colles on hi ha hagut debats forts. Per exemple, en una colla es va debatre si la junta havia de continuar pagant els barrils als assajos especials per incentivar l’assistència. Això passa en moltes colles. Quan una junta decideix que potser no li toca pagar barrils amb els diners de tothom, veus fins a quin punt hi ha una dependència de l’alcohol com a element incentivador. La majoria del món casteller defensarà que l’activitat no se sosté per l’alcohol, sinó perquè agrada, perquè hi ha teixit social i perquè es vol fer créixer la cultura popular. Però a la pràctica encara hi ha molta resistència a deixar-lo fora dels espais de festa.

Té criteris clars a l’hora de triar el vi?

— No gaire. Normalment en compro al supermercat o al mercat. Quan entro en una botiga petita de queviures i hi ha algú que en sap, em deixo recomanar molt, igual que als restaurants. Jo triaria segons què? El preu, el nom, el territori? Sí que és cert que això és un filtre per a mi: si puc triar entre un Rioja i un Empordà, sempre escombraré cap a casa.

Al seu entorn hi ha gent que en sàpiga?

— A través dels castells tinc molta amistat amb gent del Penedès i allà, pràcticament, si no en saps et fan fora del poble (riu). Jo sé que quan vaig al Penedès beuré bon vi i a més m’explicaran moltes coses que no sé sobre això. Però jo no sé si per culpa de TikTok o per què jo m’oblido absolutament del que m’estan explicant. També tinc amics que fan vi.

I n’ha pogut tastar algun?

— Sí. I ens han portat per tot el celler i les vinyes, i em queda la imatge d’aquells grans dipòsits on fermenta el vi, dels filtres, les explicacions de si fan servir clares d’ou o no, de la varietat del raïm… Una cosa que recordo molt és que, en unes colònies on treballava, hi havia un taller de verema als mesos de setembre i octubre. Venien les escoles i fèiem la verema amb els nens.

En què consistia?

— Era un taller molt bàsic: anàvem a la vinya, collíem el raïm i després portàvem la canalla a unes botes que teníem a la casa. S’havien de descalçar i trepitjar el raïm. Fèiem most, cantàvem una cançó i els explicàvem que aquell most sobretot no se’l podien beure, que s’havia de deixar reposar, i que al cap de molt temps fermentaria i es convertiria en vi. La part de la vinya i del vi la tinc clara perquè vaig fer aquest taller durant uns quants anys. Podria explicar què és un pàmpol, què és la rapa, què és el sarment. Però després de la verema jo ja no sé què passa amb el vi. Ho sé tot fins al most.

Va arribar a trepitjar el raïm?

— Home! S’ha de donar exemple als nens. I després els havies de deixar clar que, en realitat, això ja no ho fa gairebé ningú, i que darrere dels vins que troben al supermercat no hi ha algú trepitjant raïm. Però tradicionalment es feia així, i em sembla bonic de transmetre.

En un vídeo va dir, parlant de la seva feina, que “l’ampolla ha de ser ben xula perquè et beguis el vi”. És així?

— Quan vaig a comprar així a cegues, sense cap especialista ni ningú que m’aconselli, segurament sí. Acabo quedant-me amb una ampolla bonica. Però quan vaig amb gent que en sap, m’ofereixen coses que m’asseguren que tenen un sentit i que estan ben fetes. Normalment, els vins que fan els meus amics són amb ampolles de vidre normals i corrents, sense etiqueta, amb el tap de cera. Estètic no és, però confies en les persones i saps que allò és boníssim.

Són bons?

— A mi m’agraden, tot i que no és el gust que t’esperaries d’una ampolla normal del súper o d’un restaurant. Però potser és que em deixo influenciar molt per la història. Si hi ha una bona història, m’és igual que després el vi sigui dolent: jo estic enganxada a la trama.

En quin sentit creu que el gust és diferent?

— Deu ser el que passa amb el menjar casolà: si vas a comprar unes croquetes al súper, poden ser boníssimes, però no són comparables a les de la iaia. Suposo que amb el vi passa igual: el gust transmet una certa imperfecció. I el fet que t’expliquin com l’han elaborat i fins i tot ho puguis notar… De fet, noto molt més els gustos en els vins fets per persones individuals o per grups petits que ni tan sols els comercialitzen. Quan m’expliquen “això ho hem posat en una fusta de pi”, ho puc trobar molt més que si vaig a un tast de vins i parlen d’aromes de no sé què. En els vins d’iniciació ho acabo trobant, suposo que perquè no han passat per tants processos com per treure’ls el gust. Que potser després aquell vi no t’agrada, eh. Però queda clar que la història és veritat.

Per continuar amb la metàfora de l’ampolla i el vi, però aplicada a la feina. Recorda algun cas en què una cosa important s’hagi perdut per la forma?

— Em passa a vegades amb sessions de ràdio. Les ràdios s’estan posant molt les piles amb els vídeos, amb la qualitat, amb canviar de plans. Quan la gent veu sempre el mateix estudi, el mateix pla, els mateixos gestos, el cervell deu dir: “Ja sé de què va” i desconnecta, encara que estigui explicant una de les coses més interessants de la setmana.

Creu que amb això es perd informació?

— Moltíssima. Ara, per exemple, hi ha una tendència a fer rànquings i llistes, perquè sembla que així enganxa més: “Les deu notícies del dia”, “Les cinc millors obres de teatre de Barcelona”. Però potser no vull deu titulars: vull una cosa concreta ben explicada. Obres de teatre a Barcelona? Explica-me’n una, no deu. Aquesta obsessió per les llistes se’ns està anant de les mans, encara que a l’algoritme li agradi.

Ha tingut mai assessorament digital?

— No. A vegades penso que m’agradaria, perquè vaig molt perduda, però em costa confiar en intermediaris: agències que diuen que et busquen col·laboracions, però en realitat només contesten mails. Aquestes feines intermèdies em fan ràbia.

Se sent perduda amb com funciona la xarxa?

— Molt. Per exemple, abans sabia quina estratègia funcionava amb els stories; ara no. Hi ha dies que els veuen 20.000 persones i dies que els veuen 500, i no sé per què. I això em torna molt boja: no sé com funciona i la meva feina depèn d’això. Potser soc naïf, però vull continuar confiant que quan el que expliques interessa de veritat i hi ha una connexió real, és igual si estàs en un plató, en un estudi de ràdio o fent una llista: la gent continuarà escoltant.

Tracta diferent els temes a la ràdio i a les xarxes?

— A la ràdio, sí que penso que m'escolta un públic més generalista: gent que potser no ha triat seguir-me, que ha encès la ràdio i s'ha trobat la meva veu allà xerrant. En canvi, la gent que em segueix a les xarxes ja sap de què va el que jo faig. Però he de dir que no hi ha gaires distincions: qualsevol cosa que xerro a la ràdio la podria xerrar en el meu perfil, i viceversa. Però sí que és veritat que hi trobo cert poder i potencial en rebaixar una mica els continguts a una cosa que pugui enganxar i que pugui agradar a un rang més gran de gent.

És a dir, no sent que a la ràdio hi hagi restriccions de temes.

— Què va! I estic supercontenta. Tothom em pregunta això sovint: “T’han censurat temes?”, “T’han dit que no pots parlar de política, o de certs partits polítics, o de certs conflictes socials?”. Ningú. A cap ràdio: ni a RAC1, ni a RAC105 ni a iCat. De fet, em preocupa que la gent pensi que pots treballar en una ràdio –pública, sobretot– i que hi hagi censura. Jo, com a mínim, no l'he viscuda, i si m'hi trobés em preocuparia.

A falta d’editors i filtres, com conviu amb la responsabilitat d’explicar coses a les xarxes?

— A vegades em fa patir. Intento contrastar tant com puc: parlant amb periodistes, llegint, informant-me. Però l’únic filtre soc jo, i se m’escapen coses. Tot i que no em fa por rectificar si m’equivoco. Justament per això defenso tant el periodisme: perquè és com s’han de fer les coses, amb equips i contrast i especialitats, fins i tot. Jo sempre defenso que no soc periodista i que jo no informo, i sempre dic que si algú es vol informar de debò ho faci a través dels mitjans.

Però molta gent no farà el pas d’arribar als mitjans.

— Potser m’hauria de posar més seriosa amb posar els enllaços de les notícies, com a mínim d'on jo ho he llegit. I si algú no es refia d'aquell mitjà en concret i en busca un altre, perfecte.

Ensenyar el making of de com s’informa té interès. Com va fer el 3 de gener amb Veneçuela.

— Vaig dubtar moltíssim. Quan hi ha dies, com aquest, de bomba informativa –literalment–, penso: potser això que estic fent és soroll digital, i el que val molt més la pena és que la gent miri el mitjà que sigui i que li donin informació contrastada, i no que vegi com escolto la ràdio. Però bé, entre fer això i omplir un dia més el feed d'Instagram amb un “top tres colors de l'arc de Sant Martí”… Com a mínim, intento aportar alguna cosa. A vegades no ho aconsegueixo. Però sí.