Glòria de Castro: "Tota la nostra història ha estat plena de viatges per conèixer vins estranyíssims"

BarcelonaDesprés de vint-i-cinc anys treballant com a publicista, Glòria de Castro (Caldes de Montbui, 1974) va traslladar-se de Madrid a Llubí (Mallorca), on es dedica, a terços, a escriure, a la família i al Brut, restaurant fundat per la seva parella, el xef Eduardo Martínez-Gil. De Castro, que va guanyar el premi Llibreter l’any 2022 per L’instant abans de l’impacte, va publicar al juny la seva segona novel·la, Els temples solemnes (Periscopi, 2025).

La relació entre creativitat i alcohol té algun fonament?

— Jo no escric mai beguda, però crec que el primer esborrany s’ha d’escriure a raig, sense aturar-se a pensar si aquesta frase sí i aquesta no. Jo faig el primer esborrany a mà perquè sento que així tinc menys límits. Puc entendre que alguns escriptors sentin que tenen menys prejudicis amb una copa a sobre. O com la Patricia Highsmith, que als matins es fumia un got que ella deia que era suc de taronja i resulta que tenia un 90% de vodka.

Aleshores mai prens vi per escriure?

— Prenc te en vena tot el dia [riu]. El vi m’agrada molt, però per escriure he d’estar molt lúcida, i beure m'ho impedeix. El vi el tinc restringit als caps de setmana, o quan portem a casa les restes d’ampolles bones que han quedat al restaurant. Però mai per treballar.

Com va ser el salt del món de la publicitat a la restauració?

— Quan treballes en publicitat toques tants temes que és com si sabessis de tot i de res. En el fons, nosaltres entenem la restauració des de la creativitat. Volem que tant la decoració com el concepte de cada plat expliquin una història. El restaurant també respon a una filosofia. 

El Brut va obrir el 2017. Quin tipus de cuina feu?

— Fem cuina d'autor. L’espai és molt curiós, industrial, perquè està en una antiga nau que era un magatzem de fusteria. Hi ha una barra de formigó, on s'asseuen setze persones cada nit, i servim un menú degustació. El concepte és bastant radical, una mica punk.

Me’n podries posar un exemple?

— Se’ns va acudir oferir el peix del dia amb “plàstics”. Al “Plat denúncia” tot és comestible, evidentment, però presentem el peix amb un tap d’ampolla i un tros de cel·lofana. Volíem plantejar la reflexió que si no tenim cura dels mars acabarem menjant plàstic.

També busqueu que els vins tinguin un missatge?

— Els vins de la nostra carta no hi són “perquè hi hagin de ser”. De vegades costa que la gent surti dels rioja i els ribera del duero. Nosaltres volem que cada vi expliqui una història. Anem als cellers i les bodegues per conèixer les persones que fan el vi, perquè ens expliquin la seva història i, així, nosaltres puguem explicar-la. Intentem treballar amb enòlegs que cuidin molt el que fan i amb bodegues petites que facin coses molt especials. 

Què valoreu en un vi?

— Per exemple, ara estem fent una col·laboració estreta amb Vins Nadal, una bodega de Binissalem. Estan fent uns projectes amb vins ecològics biodinàmics meravellosos. Un d'ells, l'Albaflor de Biniaumara, té una ampolla de ceràmica feta per una artesana de Pòrtol. Són molt especials.

Per què?

— Hi ha una reflexió darrere del seu projecte sobre com tenir vinya sense esgotar els recursos naturals, sense cremar el sòl o fer malbé el planeta. A més, és un vi fet per una dona. El món del vi ha estat monopolitzat pels homes durant molt de temps, i trobo que és molt important la feina que algunes enòlogues estan fent, posant el focus en la sostenibilitat i l’amor cap a la terra.

La narradora de L’instant abans de l’impacte està obsessionada amb la presència de la química al menjar.

— Quan treballava al món de la publicitat em vaig dedicar sobretot a la indústria alimentària, i sé que moltes marques busquen beneficis sense pensar en la salut dels consumidors. Quan vam obrir el restaurant, el meu marit i jo teníem molt clar que no volíem donar suport a això, i ens vam proposar no tenir cap refresc industrial. I el mateix amb els vins. Ens vam dir: "Per què no busquem gent que miri i mimi cada planta, en comptes de comprar a grans empreses que només volen un benefici econòmic?"

Les vinyes formen part del teu passat familiar?

— Ara tenim un petit projecte en marxa per plantar vinya i poder fer el nostre vi, que creiem que ens ajudaria a transmetre la nostra pròpia història. Però no: jo sempre he viscut en pisos. El meu avi vivia a Camarasa i tenia un hort i gallines. De petita, allò era la meva idea de felicitat. Sempre pensava: "De gran, vull tenir això".

I ho has aconseguit.

— Quan vam venir a viure a Mallorca i vam llogar una casa amb un petit solar al darrere vaig pensar: "Aquesta és la meva". A més, l’hort m’ajuda en el procés d’escriptura.

Per què?

— Quan estic bloquejada trec males herbes. Després tens una lumbàlgia de por, però és superalliberador [riu]. Relaciono molt l'escriptura amb la terra: tocar, trobar els orígens, buscar allò de veritat. La terra et connecta amb la vida, t’ensenya a destriar el que és bo del que és dolent. La vida que sortirà sota les males herbes serà més forta. Passa el mateix quan escrius: si pots esborrar tot el que no és part de la història, les paraules prendran més força.

De L’instant…: "Jo dic merlot per dir alguna cosa. Perquè és una paraula que, quan la pronuncies, automàticament et converteix en una persona interessant".

— M'enric una mica del postureig. Soc una mica crítica amb la gent que va al restaurant i es mira la copa, la posa sota el llum, analitza el color del vi, el remou… ¿Aquest teatre és necessari per demostrar que ets un entès del vi, o potser ho estem portant un pèl massa lluny? Per a mi és més important tastar el vi coneixent tota la història que té al darrere.

Vas treballar alhora amb L’instant… i la nova novel·la, Els temples solemnes (Periscopi, 2025).

— Editar és una feina de filar prim, amb molta orfebreria gramatical, ortogràfica i literària, que em causa cert estrès mental. Mentre editava L’instant abans de l’impacte em vaig trobar que necessitava tornar a tenir la sensació d'escriure en llibertat, sense que res em coartés. I vaig començar a escriure Els temples solemnes.

Són dues obres molt diferents. Com ha estat el pas de la irreverència a la solemnitat?

— És cert que hi ha diferències, però tot parteix d'una veu una mica rabiosa i molt crítica amb la societat. Però el fet d’estar treballant amb un text d’un estil em va portar a buscar un altre to i una relació diferent amb el narrador i els personatges. Alhora, va coincidir amb el moment que vam marxar de Madrid a Mallorca, que va ser un canvi una mica dràstic.

Per què?

— Marxar de cop a viure en un poblet al mig del no-res, amb el pànic d’aterrar sense tenir gaire clar què faríem… Els temples solemnes també parla d’una fugida sense paracaigudes.

T’has trobat més còmode en un to que en l’altre?

— Escriure des de l’humor negre, com a L’instant…, et permet escriure més a raig. Els temples solemnes té més reescriptures. Com que és més poètic, hi ha més treball lingüístic.

I a l’hora de beure, busques lleugeresa o solemnitat?

— Cada vi té el seu moment. L'Albaflor de Biniaumara, per exemple, és un vi molt especial, i potser no me’l prendria si estigués menjant segons què. En vaig beure un dia que vaig anar a veure la Tita Nadal, l’enòloga, i va ser meravellós. No és només el vi. El que fa bo el vi també és la situació que l'envolta i la gent amb qui te l'estàs prenent. El vi sempre ve acompanyat de coses bones.

I quina seria la situació ideal?

— Amb la meva parella. Tota la nostra història ha estat plena de viatges per conèixer vins estranyíssims. Estic pensant en un viatge que vam fer a Salta, al nord de l'Argentina. Vam conduir tres hores i mitja per una carretera impossible, que no estava ni asfaltada, per anar a un celler només perquè ens fascinava la història d'aquell vi. I a la zona del Rosselló vam fer una ruta de garage vins. Vins que feia la gent al garatge de casa seva! Però crec que la situació ideal serà el moment en què finalment beguem el nostre vi, al capvespre, mentre admirem les nostres vinyes.