Blanca Pujals: “És una llàstima que els nostres vins es valorin més als Estats Units que aquí”

Com a editora, trobes alguna connexió entre el teu criteri pels llibres i pel vi?

— Tant en la literatura com en el vi, busco que l’experiència sigui plaent. En el fons, la idea de la col·lecció Petits Plaers surt d’aquí. Quan trio un llibre per a la col·lecció segueixo tres criteris: que sigui una novel·la breu, que sigui alta literatura, i que enganxi. I aquest últim fet està relacionat amb el gaudi. Quan bec busco una mica el mateix: que el vi sigui de qualitat, i alhora que sigui agradable.

Forma part del teu dia a dia?

— Al meu marit i a mi ens agrada molt visitar cellers i cooperatives i fer tastos. I, en general, a casa som molt de compartir taula amb la família i els amics. A més, amb les amigues, quedem sovint per fer una copa de vi, en comptes de prendre una cervesa, i fem sopars amb tasts a cegues de vins i formatges. Un sopar amb vi sempre és un sopar més especial. Suposo que, per a nosaltres, el vi forma part dels petits plaers de la vida.

I ho fa des de sempre?

— A casa som de Tarragona i sempre hem tingut molta tradició. L’avi i el besavi van formar part dels pagesos que van fundar la cooperativa de Vila-seca, el meu poble. Quan era petita encara teníem vinya per a consum particular. A les celebracions sempre n’hi havia sobre la taula, i ens van ensenyar de nens a identificar-lo.

Tens algun record especial?

— Durant la verema, pot ser perillós apropar-se a les vinyes, perquè les abelles acostumen a fer ruscos als ceps. El meu avi tenia una tècnica molt especial per agafar els ruscs i canviar-los de cep. I és una cosa que a la família hem après a fer: quan se’ns acosta una abella fem com l’avi: deixem de respirar, l’abella es pensa que simplement som una branca que es mou d’un cantó cap a l’altre, i no ens passa res. Té un punt místic, màgic, que em transporta als relats de Guimerà.

El vi és present a l’obra de Guimerà.

— Una de les meves obres de teatre preferides és Maria Rosa. Algunes escenes són realment precioses, d’una gran força visual i emotiva: quan es coneixen, fan la verema i trepitgen el raïm… Guimerà, com a escriptor arrelat a la terra, havia viscut de prop el món de la pagesia. De fet, va ser ell qui va donar el nom de “catedrals del vi” a les cooperatives que van crear els arquitectes modernistes. Són edificis espectaculars, d’una bellesa i simbologia extraordinàries. És increïble que tot aquest llegat sorgís en una zona que va patir tant i ha estat tan oblidada després de la Guerra Civil. M’agrada molt reivindicar aquest món català anterior a la guerra, tan estretament vinculat al vi. I també em fa molta il·lusió veure que es comença a recuperar.

On veus la recuperació?

— A partir dels anys noranta, va sorgir una nova generació que va decidir tornar, recuperar la vinya i començar de nou. I el resultat és una mena de Toscana catalana: tot el Priorat, el Montsant... Els vins que s’estan fent són espectaculars. Un lloc que sempre recomano és La Conreria, al Priorat: un celler preciós, amb un equip molt proper i entusiasta, que t’ho explica tot amb passió. I com aquest n’hi ha molts. En una visita que vam fer el meu padrí i jo al Celler Cecilio, em van deixar tastar un vi d’unes botes de més de cent anys. Anar a un celler així, amb temps i calma —sense haver d’agafar el cotxe corrents—, és una experiència única.

Què tens en compte a l’hora de triar un lloc?

— Que tinguin vins de la terra. Les meves amigues ja em diuen directament: “Demana tu els vins”, perquè és una cosa que m’apassiona i que intento transmetre [riu]. Si soc a La Rioja, demanaré un vi d’allà. A Portugal, o a Sicília, faré el mateix. Si som aquí, i tenim alguns dels millors vins del món, no entenc per què s’opta per vins d’altres zones. Tothom entén ràpidament que, quan viatges, has de demanar el plat típic del lloc, però amb el vi no passa el mateix. Crec que cal donar suport al producte de proximitat, als pagesos i viticultors del territori. A més, la relació qualitat-preu del vi local sempre és superior.

Creus que hi ha hagut una conscienciació en aquest sentit?

— He vist un canvi molt gran en els últims cinc anys. Abans demanaves una copa de vi a Barcelona i, sovint, només podies triar entre un Rioja i un Ribera del Duero. Des de fa un temps, per sort, han començat a afegir-hi vins catalans. És una llàstima que els nostres vins es valorin més als Estats Units que aquí. Ens falta màrqueting: no tenim la capacitat de projecció que tenen Itàlia o França. Però pel que fa a qualitat, estem a un nivell altíssim. Però hi ha una barreja de prejudicis i complexos que pesa molt.

Com passa amb la literatura catalana?

— Sí. Hi veig un paral·lelisme amb el que ha passat amb el català. Fa deu anys, hi havia molta gent que feia la seva vida en català però que comprava els llibres en castellà. A poc a poc, l’estigma sobre els llibres en català i les traduccions catalanes ha anat perdent força. Crec que ha passat el mateix amb el vi: abans, per defecte, la gent s’agafava un Rioja i no un Priorat, però en els últims anys hi ha hagut un canvi. Tot i que potser estic projectant el que m’agradaria que passés.

Quins vins has descobert últimament de viatge?

— Els vins negres sicilians, que no tenen res a veure amb els d’aquí. Tot i tenir la mateixa graduació, són molt més lleugers, tan líquids i transparents que gairebé es pot veure el fons de la copa. També, a Cotlliure i a tota la zona de Vilafranca vam quedar impressionats. Vam descobrir un restaurant situat entre vinyes amb vistes al mar. És fantàstic que hi hagi iniciatives com aquesta, i que cada cop n’hi hagi més.

És una experiència que s’està popularitzant?

— Em va sorprendre quan vaig començar a veure creadors de continguts i barcelonins pijos anant cap al Priorat, visitant pobles i cellers. Però reivindicar la terra també vol dir acceptar que cada cop hi hagi més gent als llocs que t’agraden. M’enorgulleixo que vegin que tenim tot això a prop de casa i que ho valorin. És una manera d'honorar els qui treballen en aquest món i la feina meravellosa que fan.

El vi és un nexe amb el passat?

— Quan ets en un lloc on només pots veure vinyes, prenent vi i formatge, penses: estic menjant el mateix que a l’Edat Mitjana, el mateix que els romans. Només el vi és capaç de transportar-nos així. Prendre vi pot ser com una experiència mística. Esclar que l’embriaguesa també ajuda [riu].