Cal Cofa, un trinxat que ressuscita morts

Adrià Albets / Carles Domènech / Ivan Díez

3 min

En Cristian, l’encarregat del restaurant Cal Cofa, a Llívia. PERE VIRGILI

Avui ens endinsem en territori francès per anar a Llívia, una vila catalana que, entre altres coses, es distingeix per tenir una molt bona oferta gastronòmica. Un dels restaurants més cobejats i destacats és Cal Cofa.

Venanci Agustí, Txin per als amics i coneguts, és un tipus molt peculiar. Son pare va ser el fundador de Cal Cofa, però en Txin n’és l’amo i senyor des de fa 20 anys. L’inici no va ser l’esperat. Va contractar cuiners francesos pensant-se que allò seria l’hòstia, però no va anar bé i va tancar. Poc temps després i amb motiu d’una mostra gastronòmica, els van proposar que preparessin un plat. “Vam decidir fer un trinxat. En aquella època, era un menjar bastant limitat a l’àmbit de pagès. En un principi ens feia vergonya, però va ser tot un èxit. Tothom volia trinxat i hi havia cua per tastar-lo”, ens explica en Txin mentre conversem després del nostre àpat. “Va ser aleshores que ens vam adonar de quin era el camí que calia emprendre”, conclou.

La proposta gastronòmica de Cal Cofa es basa en el producte propi. El seu ideari inclou, per sobre de tot, un respecte absolut cap al bestiar des del seu naixement fins al viatge cap a l’escorxador. En Txin té cura personalment que a la seva granja tot es faci bé. “Els animals han de menjar bé, en llibertat i no patir”, afirma amb contundència.

Anem a la teca! De primer, i al mig de la taula, compartim uns cargols a la llauna per llepar-se’n els dits, uns tomàquets del Conflent amb llagostins i el trinxat de sempre. Un trinxat digne de ser el causant de la resurrecció de Cal Cofa. De segon, i per tastar el seu bestiar, ens vam cruspir unes costelles de xai, un filet amb foie fresc i un altre amb crema de ceps i formatge de Llívia. El vi escollit va ser Els Pics de les Bodegues Mas Alta de la Vilella Alta (Priorat).

A Cal Cofa generalment et rep un paio amb els cabells blancs anomenat Cristian. És l’encarregat, tot i que sembla que sigui l’amo. En Txin és el cap, però fa de cambrer. És un paio modest i llest que li ha deixat el lideratge de Cal Cofa a un economista de Barcelona que volia fer un canvi a la seva vida. En Cristian el va fer i és feliç. Això ho perceben tant els comensals com els treballadors. Menjar a Cal Cofa és una experiència gratificant amb un preu molt competitiu.

De Cal Cofa ens va sobtar la manera com t’adjudiquen la taula. Per un instant et sens un número impersonal. En un principi tens la percepció que allò és una màquina de fer diners, però aquella percepció reverteix un cop seus a taula gràcies a un reguitzell de detalls que et permeten intuir que t’ho passaràs bé. Es respira bon rotllo. Els responsables d’aquest clima són en Cristian i tot el personal de sala, que et transmet la seva simpatia i implicació a l’hora de servir-te. El menjar és mèrit de la Marta, en Jordi i tot l’equip de cuina, que són els encarregats de fer-te gaudir amb un bon producte i una bona manera de fer.

Hi ha prou motius per anar a Cal Cofa. Un és el menjar; un altre, el servei. Vosaltres en podeu trobar més. Per la nostra part, només n’afegirem un: compartir una sobretaula amb en Txin, en Cristian i els seus companys després d’un gran àpat. Ja paga la pena el desplaçament. Bon producte, bona elaboració, bona gent.