Trinitat Gilbert
Vilafranca del Penedès
Jonathan Nossiter

“En cada època el vi explica com és la societat”

Jonathan Nossiter: “En cada època el vi explica com és la societat” Zoom

És el director de pel·lícules mítiques com Mondovino (2004) i va treballar com a assistent d’Adrian Lyne en la pel·lícula Atracció fatal. Va estrenar al Most Festival de Vilafranca del Penedès el documental Resistència natural, rodat a la Toscana durant només quatre dies. Considera que la viticultura és l’única via per salvar el món. Sosté que el cinema i el periodisme estan morts, com també ho estan la resta de disciplines artístiques. Només el vi, natural, sobreviu. I amb un poder regenerador.

Has optat per un documental que deixa parlar els viticultors de la Toscana. Per què aquest format?

Perquè a finals d’agost vaig anar a visitar-los amb la meva família. Compartíem un esmorzar quan em vaig adonar que era tan interessant tot el que hi explicaven, que vaig anar a buscar la càmera. Ho volia enregistrar tot. El meu amic i productor de Resistència natural, Santiago Amigorena, havia estrenat al gener un film semblant ( Enfants Rouges ) i em va fer veure que havia de portar la càmera amb mi quan viatjava, perquè mai no se sap què et pots trobar quan t’atures.

¿Els viticultors italians estan resistint de manera natural a què?

A la vida. A la pel·lícula no apareix en cap moment la paraula ecològic. S’ha convertit en chic, com si es tractés d’una opció simpàtica de persones marginades. Actualment estem a dues passes de la destrucció per la manera com hem maltractat el medi ambient. Industrialment, químicament, energèticament... Per tant, ecològic, que no m’agrada dir-ho, no és la paraula adequada. Estem parlant de la vida, de la supervivència de l’espècie humana.

Més paraules que tampoc t’agradin?

Ni consumidor ni multinacional. És molt important que siguem precisos amb el llenguatge. Les multinacionals s’han convertit en el clixé que fem servir per culpar-ho tot. I la paraula consumidor fa referència al gran totalitarisme actual, que ha inculcat que la societat capitalista ja no pensi en les persones sinó en consumidors.

En el documental es respira un esperit fraternal entre els viticultors. S’ajuden entre ells. S’ho expliquen tot. Fan tastos conjunts. ¿El vi és un oasi davant de la competitivitat d’altres disciplines?

Sí. És així. A més, el vi és l’ambaixador de l’agricultura, amb una posició privilegiada, perquè connecta la ruralia amb la ciutat. I ho fan amb humilitat, perquè a Resistència natural entrevisto viticultors que es consideren senzillament un tràmit entre la vinya i el vi. No hi fan res més que deixar que la vinya, en aquell moment en què han veremat, s’expressi en el vi.

¿Comparteixes l’opinió que el vi reflecteix el moment històric que vivim, tal com expliquen els viticultors a la pel·lícula?

Sí, és ideal per a la sociologia, perquè en cada època reflectirà com és la societat.

I ara mateix què reflecteix?

Que vol salvar la destrucció a la qual ens dirigim. I per això hi ha viticultors que fan vins naturals, que cuiden la terra, perquè la volen traspassar als fills en el millor estat possible. Ho explica clarament una de les viticultores que entrevisto a la pel·lícula. Ella vol que la terra i les vinyes vagin molts anys enllà, i per això és necessari dedicar-se a cuidar-la ara mateix.

I amb alegria, perquè a tots els entrevistats se’ls veu feliços.

És que fer vi natural i beure’n és l’única opció optimista que hi ha. També t’he de dir que els italians tenen molt sentit de l’humor, que queda reflectit en les seves converses i bromes. Vaig rodar-la en quatre dies a l’agost de l’any passat, però després vaig estar tres mesos editant-la perquè tot hi quedés ben recollit. L’humor era imprescindible que hi aparegués.

Per acabar, per què estàs tan segur que els vins naturals tenen poder regenerador per al món?

Perquè les mentides institucionals, polítiques i econòmiques han fet tant de mal que quan arriba una cosa natural, com és el vi, amb un sabor ètic i veritable, s’accepta en massa. També hi ha el component del plaer personal que aporta el vi i la gastronomia en general. Si fa 10 anys haguéssim previst que els vins naturals tindrien la importància que tenen avui, no ens ho hauríem cregut. En canvi, en el cinema, o en el periodisme, no passarà el mateix per moltes iniciatives engrescadores que hi hagi, com ara que els treballadors es quedin les capçaleres en propietat. La meva professió, i també la teva, estan mortes. La cultura està morta. I t’ho diu el fill d’un periodista que va ser corresponsal dels diaris The New York Times i Washignton Post. Ni el cinema ni el periodisme són al centre de la societat. Això és així. O potser d’aquí 10 anys podrem dir que em vaig equivocar.