Santi Santamaria segueix ben viu
Encara recordo el dia que ens vam conèixer. Jo treballava a França, i un cap de setmana que vaig tornar cap a Sant Pol vaig anar a cuinar a casa de Salvador Sauleda amb Josep Vilella. En aquell dinar em van parlar d’un tal Santi Santamaria, jo no l'havia sentit anomenar mai. Em van dir que tenia restaurant a Sant Celoni, un poble del Baix Montseny. "Té dues estrelles Michelin", em van comentar. I jo me’n vaig tornar cap a París.
Va ser allà, uns mesos més tard, on vaig conèixer per primera vegada en Santi. Va ser a Marne-la-Vallée, on hi ha el parc temàtic de Disneyland París. Ens vam entrevistar a la recepció de l’hotel, i allà vaig conèixer per primera vegada el seu projecte. Vam fixar la data de la meva incorporació i, un cop acabada la meva estada a París, me’n vaig anar cap a Sant Celoni.
Van ser els anys en què va rebre la tercera estrella Michelin. Vam treballar braç a braç. Molta exigència, pressió, equip, molta feina, però el que vull explicar-vos avui són aquests moments tan màgics que vam poder compartir. Recordo vermuts a Can Maitanquis, recordo els esmorzars a la Batllòria, recordo les tardes en què anàvem a la Costa del Montseny a fer uns berenars que semblaven dinars i sopars alhora, en què parlàvem i comentàvem temes de tots els àmbits, professionals, polítics, artístics.
Sentia aquesta necessitat imperiosa de llegir, de cultura, d'impregnar-se de coneixement. Era algú amb qui podies passar-te moltes hores conversant. Al voltant del plat, d’un bon porró i fins i tot d’algun gintònic, passàvem tardes extraordinàries, amb aquella vista que teníem des del vitrall del menjador del restaurant de la Costa. Recordo aquells bunyols de vent que ens feia la Maria. Recordo quan em va portar amb Josep Vilella al restaurant de Pierre Wynants a Brussel·les, al Comme chez Soi, quan vam menjar amb el Robuchon a París, quan va intercedir amb Alain Ducasse, quan vam estar al Louis XV, a Montecarlo, amb la Mercè. A Michel Guérard, a Eugénie-les-Bains amb el malaguanyat Jean-Luc. O quan vaig descobrir Can Parrufo, a Hostalric, en un altre d’aquests berenars esplèndids que de tant en tant ens permetíem. Amb Roger Souverens i tants altres amics cuiners d’arreu del món.
Gràcies per la teva generositat, Santi. Van ser vivències entre dues persones que compartien un mateix objectiu, donar menjar amb respecte, producte i sensibilitat. El luxe de la simplicitat, com tu deies.
Penso sovint en el privilegi que va ser viure aquest període de la meva vida, en el qual vam poder compartir tants moments i tantes històries. Hi havia moltes coses que havien de passar que es van estroncar ara fa quinze anys. Sempre he pensat que, allà on siguis, estàs bé, tranquil. Que sàpigues que els teus decàlegs segueixen vius i que la cuina de territori és una forta realitat. Seguim endavant, seguim cuinant, seguim donant, seguim rebent. Gràcies.