La resistència de quatre dones de la Barceloneta: "Reconeixem els expats per la manera com estenen la roba als balcons"

BarcelonetaLa Barceloneta és un suquet de bròtola o unes anxoves en vinagre. La Barceloneta és en quarts de pis, és a dir una casa de dues plantes dividida en pisos de vint-i-vuit metres quadrats. La Barceloneta és la vida al carrer, amb àpats a la porta de casa. La Barceloneta és on treballen o on viuen l’Alba Aguilera (Barcelona, 2001), la Montse Catalán (Barcelona, 1975), l’Esther Jorquera (Barcelona, 1987) i la Marina Monsonís (Barcelona, 1979), que ens expliquen com lluiten contra les paelles i les orades congelades que es venen al passeig Joan de Borbó (un nom que no els agrada), contra les botigues de te matxa i de pollastre teriyaki i sobretot contra el monocultiu turístic. La Barceloneta és allà on les quatre dones han fet amistat, lligades amb moltes cordes d’una única xarxa que branden amb força: volen mantenir l’essència de barri pescador.

Quedem un divendres al moll de Pescadors de la Barceloneta, on hi ha la Torre del Rellotge, amb quatre esferes que sembla que no indiquin exactament la mateixa hora: una marca les quatre de la tarda i les altres, les quatre i alguns minuts. La primera que hi arriba és la Marina Monsonís, i darrere d’ella, l’Esther Jorquera. Es coneixen des de petites, i es nota la confiança que es tenen. Tanta, que la Marina Monsonís, en el llibre multipremiat Mare Mar (Ara Llibres) que ha escrit, la cita sovint. L’Esther, la seva germana Suzanne i el pare de totes dues, el Pedro, són dels personatges que més es fan estimar durant la lectura. “Concretament, ens vam fer amigues al desaparegut Club Natació Barceloneta, que estava situat al costat de l’Hospital del Mar”, diuen. Ara ja no existeix, el van enderrocar, i l’actual Club Atlètic Barceloneta és la fusió dels dos clubs que hi havia hagut.

“Quan érem petites hi havia sensació de barri, perquè ens vèiem constantment; es feia vida al carrer”, diu l’Esther. L’avi de la Marina havia estat entrenador de natació de la Suzanne i el seu pare s’havia arribat a classificar dues vegades com a nedador per als Jocs Olímpics. Els clubs de natació eren espais socials, com també ho eren els carrers i els terrats. La criança era col·lectiva; les famílies es coneixien bé entre elles i miraven el bé dels petits. “Avui els que sortim al carrer a dinar i a jugar som molt pocs”, explica l’Esther, que recorda amb la Marina com s’ho feien les famílies nombroses per viure en un quart de pis: al mateix espai on menjaven és on dormien, així que segons l’hora del dia es transformava en menjador o en dormitori. I malgrat la petitesa de l’espai, sempre hi havia lloc per algú que arribava de fora, per a un familiar que havia arribat del poble (quan la migració era interior, dels pobles de cultiu com Lleida fins als pobles de pesca, com Barcelona, o venia del sud d’Espanya, especialment d’Andalusia).

La platja com a natura

De petites, també tenien més contacte amb la natura, amb el mar. “Mira, aquí mateix, on estem assegudes, al Moll de Pescadors, han posat uns bancs de formigó que semblen del MACBA, i han tancat l’espai amb uns barrots de ferro perquè ningú no pugui passar a la llotja”, diu la Marina. I l’Esther, que ja ha vist com un canvi n’ha portat molts altres que han desfigurat el barri, ja imagina què passarà en el futur: “Primer tanquen l’espai amb ferros perquè ningú no hi passi, però és que després acabarà desapareixent perquè ja ningú no el trobarà a faltar; com va passar amb la llotja de pescadors antiga, que també la van tirar a terra”, diu. Més canvis que elles han vist, i que no els agrada: l’Hotel Vela. “Un bunyol que ha menjat espai a la platja, un espai que era verge, maquíssim, i que, ves per on, ha pogut saltar-se la llei de costes”, assenyala la Marina. Abans la platja era l’espai d’esbarjo, i també el lloc on els pescadors assecaven peixos, com sardines, per fer-ne pols per potenciar gustos dels plats.

Caminem pel moll de Pescadors, que fa una olor que l’Esther diu que la fa viatjar a la seva infància (olor de peix, sal i un punt de dolçor, com de pa de pessic) i arriben l'Alba, l'armadora més jove de Catalunya, i la Montse, la peixatera, que ja ha comprat tot el peix a la llotja per vendre’l l’endemà, dissabte. Tenen molta energia totes dues i això que han treballat tot el matí: una a la barca; l'altra, a la parada, que diu que es coneix com La Montse o La Platgeta. L'endemà, sant tornem-hi, a la parada, però, contenta. "Marina, mira les bròtoles que tant t'agraden; me n'he quedat una caixa", diu. Li agrada l'ofici de peixatera, i això que abans era carnissera, en un altre barri i en un altre mercat. "Fins i tot hi voldria tenir la parada oberta a les tardes, però durant molt de temps hi vaig estar jo sola, al mercat, i hi va haver un dia que vaig passar por, perquè m'haurien pogut robar i ningú no se n'hauria assabentat; per això només hi estic als matins".

L’Alba s’uneix amb nosaltres mudada, perquè és divendres a la tarda, i ja ha amarrat la seva barca al port, al costat de la del seu pare. “Agafo el rap i us explico com es fa perquè no caigui, però no volia tocar el peix, que ja m’havia canviat de roba”, comenta entre riures i queixes. Mentre ho diu, ha introduït els dits índex i el del mig als ulls del rap, gegant, un dit a l’interior de cada ull, i aleshores l’ha alçat amunt. “Si agafem el rap per la cua, aleshores ens relliscarà, però pels ulls, fent pinça no ho farà mai”, diu l’Alba, que, per la seva edat, vint-i-quatre anys, i per la seva valentia com a armadora s’ha fet un nom al barri. “Treballava a la discoteca Opium, i guanyava 2.500 euros al mes. Una pasta, però me’n vaig cansar, perquè a mi m’agrada pescar, la mar, fer el que he vist fer al meu pare sempre”, diu l’armadora de la Barcelona, que ara viu a Canet de Mar, on ha trobat un pis de preu més assequible que al barri. “Vaig i vinc cada dia de Canet a la Barceloneta, faig molts quilòmetres, amunt i avall, però és el que hi ha”, relata.

Des de la passarel·la del moll de Pescadors, l’Alba ens assenyala quina és la seva barca. Fa pesca artesanal. Ara per fi s’ha entès que és la pesca sostenible, la que cal que es preservi, perquè amb el tresmall –amb l’art de pesca que fa servir l’Alba– no es fa mal al fons marí. “Vull posar a la meva barca el nom Mi gitana; i si no m’accepten el nom a capitania, aleshores tinc una alternativa, Tresmallera”, explica. Té una parla salada, és simpàtica i fa riure a totes amb les seves expressions mig en català mig en castellà. Va canviant d’idioma segons amb qui parla i sempre amb molta gràcia.

Al barri, ara hi ha turistes i expats (estrangers que treballen des de Barcelona per als seus països), que alguns paguen els quarts de pis per 1.300 euros al mes. “Els reconeixem per la manera com estenen la roba als balcons, i també, és clar, perquè no fan vida de barri”, diu l’Esther, que afegeix: “No mengen suquets de bròtola sinó brunch; no compren al mercat de la Barceloneta, sinó als súpers; no fan vincle”. En aquest punt, la Marina comenta que “la dinàmica capitalista és la que ha permès aquesta nova manera de fer ciutat”, que vol dir que hi ha gent que té uns privilegis que passen per damunt d’altres, que són els joves del barri que han de marxar lluny perquè no poden pagar lloguers tan alts, i també els migrants, els africans coneguts com a top manta, i que eren pescadors als seus països. Si abans la migració era interna, fa anys que la migració és de països africans a casa nostra. “Molts pescadors senegalesos han hagut de marxar del seu país perquè no tenien peix per pescar, perquè els europeus hi hem anat a destrossar les seves costes amb sistemes de pesca amb bombes; i a més els enviem les nostres escombraries electròniques”, explica la Marina, que assenyala una imatge molt gràfica del barri: al mateix passeig Joan de Borbó hi ha els top manta venent davant dels grans iots amarrats.

I ara que ha tornat a sortir el nom del passeig de Joan de Borbó, l’Esther i la Marina diuen que tothom al barri l’anomena passeig Nacional. “Per què hem de tenir a la Barceloneta un Joan de Borbó? Hem fet peticions perquè en retirin el nom; de la mateixa manera que tothom continua dient carrer Ample al carrer Pepe Rubianes. Que ens l’estimàvem molt, el Pepe, però som molts al barri que pensem que si al carrer Ample calia canviar-li el nom, llavors calia dir-li carrer d'Emília Llorca, que era un referent de lluita a la Barceloneta".

Les quatre dones no tenen una visió romàntica de la Barceloneta. No pensen que abans tot era millor. La Barceloneta dels anys vuitanta, afectada per l’heroïna, va ser molt dura, i eren molts els que creien que el barri era un lloc insegur, ple de pispes. No es tracta de romanticisme, sinó de recordar que la Barceloneta vivia de la mar, menjava peix de proximitat i no peixos congelats ni salmons ni alvocats; esmorzaven entrepans d’anxoves en vinagre o de peixos arrebossats; la gent vivia en un pis petit per tenir una barca de propietat; i als carrers i als clubs de natació, hi havia vida i xivarri. I és el que les quatre dones volen que perduri, amb les seves paraules i amb les seves feines. L’Alba, com a pescadora. La Montse, com a peixatera. L’Esther, com a filòloga. La Marina, amb els seus llibres, en què relata els testimonis de totes.

Anxoves en vinagre (recepta del pare de l’Esther Jorquera, el Pedro)

Primer faig una salmorra, amb un litre d’aigua (més o menys) i tres grapats de sal, a ull. Una vegada ja està llesta, barrejo en un altre bol un got de vinagre i un de salmorra, un got de vinagre i un de salmorra i així successivament. Per acabar, preparo una carmanyola amb un got de la barreja de la salmorra amb vinagre i afegeixo una capa de seitons ben nets, sense espina i sense tripa, els col·loco boca avall. Torno a afegir un got de barreja de salmorra i vinagre i afegeixo una altra capa de seitons boca amunt i així fas tantes capes com vulguis.