Un vi valencià amb el qual el 'tío' Juan es va equivocar

És un plaer parlar, en aquest inici d’any, d’un celler valencià. El Celler del Roure, que conec perquè (fa molts anys) a TV3 vam visitar-lo durant el rodatge d’un programa documental amb l’amic i col·lega Ferran Torrent; un programa que tant de bo tingués continuïtat amb altres escriptors “d’allà i d’ací”. Es deia Cosins germans, un títol que era tota una declaració d’intencions.

El Pablo Calatayud, enginyer agrònom, una de les tres potes del celler, recorda molt aquell rodatge feliç. Les altres dues potes són el Paco Senís, enòleg, i el Vicenç Ferrero, responsable de viticultura. “Tots tres prenem les decisions”.

Som a les Alcusses de Moixent, a tocar del poblat ibèric del segle IV aC on s’han trobat, esclar, vestigis de la cultura del vi. A la comarca ara hi ha molta vinya. En tres municipis, 3.000 hectàrees. “Vam començar a fer vi quan hi havia només tres cooperatives. El nostre paisatge són masies envoltades de cultiu. Els vells ens diuen: «No esteu inventant res, tornem a lo de antes». Recuperar varietats, fer coses a una escala més humana...”

El Pablo pertany a l’Associació Viticultors i Productors Terres dels Alforins. En va ser el primer president. Ara, avui, fan una fira anual, treuen el vi al carrer, amb música en directe... “Intentem donar a la zona el prestigi que no ha tingut mai. Mira, hem fet un vi que és un homenatge als dos xics que treballen en mi i val trenta euros. Perquè sempre hem estat acomplexats. «No, no. No puc fer vins de 20 euros, si soc valencià», et deien”. Perquè a València, abans, només hi havia vi a granel. La història del celler ve d’aquí. “Havíem plantat una finca per vendre-li al nostre veí, el Daniel Belda”. És un rebel, un home que s’havia atrevit a “sortir del granel”. Ell ho deia: “¿Qué granel ni qué granel?” Va ser ell, el mateix Daniel Belda, que els va dir: “Per què no el feu per a vosaltres mateixos?” El Pablo va visitar La Rioja, però no en va tornar emocionat. Llavors, amb un grup de viticultors va visitar el Priorat i va conèixer la Sara Pérez, la que va obrir aquesta secció que tan feliç em fa escriure. El Pablo va dir: “Vull ser com ella”. I somriu mentre explica: “Li escrivia cartes (que semblaven cartes d’amor), o sigui que devia espantar-se, jo volia que m’assessorés. Durant tres anys venia la Sara o anàvem nosaltres al Priorat i ens assessorava. Els nostres inicis? Copiats del Priorat, però traslladats a la nostra terra. Copiant el model Priorat. Estem tan agraïts amb l’ajuda...”

El Pablo riu quan recorda els inicis, amb la Sara dient-li que no, que no plantés cabernet i merlot, que pensés en les varietats locals... “I després de l’atreviment, mon tío Juan, que és l’entès en vins de la família, de Jaén, em deia: «¿Quién va a pagar 1.000 pesetas por un vino valenciano? Pero si el vino valenciano estropea la gaseosa...»” Però ara es veu que li diu: “Menos mal que el tío se equivocó”.

Avui als restaurants valencians, a diferència del que passa a Catalunya, t’hi trobes vi valencià. El projecte del celler, doncs, és recuperar varietats històriques. El mandó, però també la forcallà i l’arcos. “Eixes tres varietats, junt amb la monestrell, que té un altre caràcter, són el nostre pal de paller”.

La monestrell és una varietat recta, potent, estructurada. Al costat d’ells, per exemple, el Celler Cerrón (a la DO Jumilla) està fent una monestrell meravellosa. Aquesta varietat, clàssica, li agrada a tothom. Les altres, les que avui tenim a la copa, van anar desapareixent a l’època del granel, perquè no feien grau ni color. El Parotet (un espiadimonis) és arcos amb una mica de mandó. El crien en àmfores de fang, perquè el mandó no vol fusta, em diu. “No li va bé. En una damajoana de vidre és perfecte. Com que són vins que no tenen gaires tanins, no necessiten fusta, i realment se'ls posa millor una criança sense microoxigenació. Si els posessis en fusta, la fusta s’apoderaria del vi i faries sopa de roure”.

Són vins que tenen un caràcter molt herbaci i no tan fruitós, no s’assemblen a res. En aquests vinc hi ha alguna cosa brillant, com una energia que et convida a una altra copa i a una altra. Sense ser naturals, et poden recordar l’energia dels naturals (quan no tenen defectes, vull dir). Tenen una mena de llum que els fa únics. Són un atreviment hedonista.

Patrocinat per: