Una viticultora que no fa l’orni (però el fa)

És un honor, és un plaer, presentar-los, avui, el projecte personal, llargament somniat de la Marta Pedra. 

La Marta ha sortit en aquestes alegres pàgines perquè és el cinquanta per cent d’un celler, La Vinyeta, que no cal que repeteixi com m’agrada. M’agraden els seus vins i m’agraden les històries que hi ha darrere, com la solidaritat amb el Projecte Mona. La Marta i el Josep, l’altre cinquanta per cent, es van conèixer estudiant enginyeria. Ella sempre ho diu, rient: “Vaig tenir la mala llet de conèixer un empordanès!” Però deu anys després, ella volia tornar a les arrels, a casa. I aquí la tenim. L’Orni és un dels vins —el que avui tenen a la copa— dels set que fa a la Conca de Barberà. Fa un trepat, esclar, que es diu Trempat, que admiro molt, i hi ha els seus dos primers blancs; La Musa i l’Orni. Mirin quina etiqueta tan preciosa. L’il·lustrador és el Víctor Pedra, l’oncle de la Marta. “És com un segon pare per a mi... M’he passat moltes hores al seu estudi, a casa els avis, de petita. Era artista, solter... O sigui... L’oncle superguai!” La Marta sempre li portava materials diferents per fer els dibuixos. Al Víctor Pedra sempre se l’ha conegut pel ferro, per les pedres (quin cognom tan bonic i predestinat que tenen la Marta i el seu oncle)... Però li va començar a portar paper, ferro... I en aquests materials és on dibuixava les etiquetes de L’Orni i la Musa. Les feia, esclar, diferents cada any. “Però un any li vaig portar teles velles. I em va agradar tant el resultat que és el que veus...” Li demano si té els originals. M’encantaria veure’ls, quan la visiti al celler.

L’Orni, el primer blanc de la Marta a la Conca, és cent per cent chardonnay, d’una vinya d’uns trenta anys, amb quatre terrasses, de les quals es queda les de més amunt. “Buscava un vi complex i volia passar-lo per fusta. Però la primera verema...”, exclama. La primera verema li va fer veure que no calia fusta! És un vi que quan entra al celler ho impregna tot, aromàticament. “Sense haver-lo treballat gaire, era complex, carnós.. no, no calia fusta. Treballo sobre lies, amb inox. N’he fet, algun cop, un envelliment amb una petita part, molt petita.

 Els diré una curiositat que haurem de jugar a comprovar. Quan els experts ensumen aquest vi, no n’endevinen la varietat, que, aquí, a Catalunya, és una varietat de les denominades “foranes”. Potser perquè hom pensa que els chardonnays que es puguin fer aquí poden ser molt càlids i apegalosos. En canvi, aquest sembla un chardonnay de gran alçada, potser d’algun lloc del centre d’Europa.

El fa des del 2011 i diu—perquè és molt modesta—que és un vi que “l'hi posa molt fàcil”. Si el tasten han de pensar que pot arribar als 15 graus, segons l’anyada. Però de cap manera ho sembla! Si l'hi fan endevinar a algun amic, segur que dirà menys grau. Escrivint em ve salivera, així que plego, me n’obro una ampolla i me’n serveixo una copa. Aquest vi, per a mi, té un marit únic. Jo sempre me’l prendria amb un arròs melós. Quin plaer aquests vins que vas bevent feliç, a poc a poc, i de cop dius (dieu): Se’ns ha acabat l’ampolla. I aquesta copa, la darrera, és la millor.