Raquel Hervás: "Per saber si un vi és bo, s'ha de mirar la fondària del forat de l'ampolla"

Has crescut a cavall entre Múrcia i Santa Coloma de Gramenet. On vas començar a fer les primeres copes de vi?

— Vaig marxar de Santa Coloma quan tenia 10 o 11 anys, o sigui que, per sort meva, va ser a Múrcia on vaig tastar el vi per primer cop. Si no, potser hauria estat preocupantment precoç.

Una de les festes que se celebren al teu poble de Caravaca, a Múrcia, és la festa dels cavalls del vi. El teu primer contacte amb aquest món va ser vinculat a la festa?

— Crec que sí. Les primeres vegades que vaig tastar el vi va ser en aquestes festes. És una festa important. De fet, està inclosa en el Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat i és bastant religiosa. S'emmarca en la història d'un miracle que va passar a l'Edat Mitjana, quan en una disputa entre un rei àrab i els cristians es va aconseguir transformar l'aigua en vi. Evidentment, en aquest cas es beu sobretot el que es diu el vino de la cruz, que és un vi de batalla, en tots els sentits. Amb dues o tres copes et fa un mal el cap que jo crec que t'arriba la ressaca abans de tastar-lo.

Com va ser el pas del vi de batalla a les copes més gastronòmiques?

— Al meu pare li agrada molt el vi, i penso que ha influït en el fet que ara a casa meva sí que hi hagi tres o quatre ampolletes que siguin bones, com a mínim, per a quan venen convidats. Un consell que em va donar el pare, que no sé si em va prendre el pèl, és que per saber si un vi és bo s'ha de mirar la fondària del forat de l'ampolla. Ell em va dir que, com més profund és el forat del cul de l'ampolla, més bo és el vi, perquè està fet perquè el sommelier l'agafi millor. No li dono una veracitat extrema, però és el meu pare, que s'ha dedicat molt de temps a la vinya.

S'hi ha dedicat? En quin sentit?

— A casa són agricultors de tota la vida i tenen un tros de terra on hi ha ceps, encara que és de molt poca extensió. Un dia els meus pares van decidir deixar de collir el raïm per menjar-se'l i van començar a provar de fer vi. Al final, tant el meu pare com la meva mare ja havien anat a veremar quan eren joves. La mare, quan tenia 11 o 12 anys, la van treure de l'escola i se la van endur a França, i el meu pare va anar a Villarrobledo. L'agricultura és molt dura. Jo no l'he viscuda de primera mà, perquè ja no m'hi he dedicat com a professió, però sí que he vist els meus pares i tota la generació dels meus tiets i avis estar castigats pel camp. Jo no hi tornaria mai, i els meus pares tampoc. Anar al camp no és agafar una ampolla de vi i escriure quatre pensaments amb una Olivetti.

Ara tu et dediques a la comèdia, a la televisió, a la ràdio i en directe. En el teu àmbit laboral vinculat al món de l'oci i la nit, quin paper juga el vi?

— Penso que com a societat hem normalitzat l'alcohol i des de fa un temps en soc més conscient. Abans fins i tot podia agrair que el públic vingués una mica content, perquè pensava que així riuria més fàcilment, però fa un temps que penso que en professions com la meva, molt vinculada al món de la nit, s'ha normalitzat massa que la gent vagi mamada com a forma de desinhibir-se. Algun cop m'ha passat que m'he trobat alguna persona passada al públic durant les actuacions, i llavors se m'afegeix la tasca d'intentar mantenir el clima de l'actuació i intentar gestionar aquesta persona...

Quin és el pressupost que estàs disposada a gastar en vi?

— Fins que no vaig llegir la Maria Nicolau dir que el vi més barat de la carta s'ha de defensar sempre demanava el segon més barat. Per no quedar com la més garrepa. Penso que en aquesta indústria hi ha una cosa esnob que et fa pensar que un bon vi ha de ser car, però jo no crec que els vins cars siguin els millors vins.