L’únic vi de Catalunya dins d’un monestir (en actiu) és una joia de la Conca

Avui anem a l’únic celler de Catalunya que és dins d’un monestir, i en actiu!, amb trenta monjos que hi fan vida. L’Abadia de Poblet, que és propietat de Codorniu. Quan l’enòleg Ricard Rofes l’ensenya a alguns visitants americans, i abans d’entrar, s’aturen, admirats, a la portalada, els fa sempre una broma: “Tranquils, tot això és cartró-pedra!”. I és que hi tenim enterrada la nostra reialesa, en aquest monestir.

Els enòlegs que treballen en el dia a dia del projecte són en Jaume Pujol i la Judit Sabaté. En Ricard, aquest amic meu que ensuma el món com si fos el vi i ensuma el vi com si fos el món (i ara, llegint la frase que acabo d’escriure, se’n riurà molt de mi) hi va de tant en tant, per, sobretot, ajudar “que tinguin la feina fàcil i puguin xalar mentre la fan”.

“Plou! Espera’t, que aturo el cotxe!”, em diu. Perquè l’enxampo entre Falset i Gratallops, anant cap a Scala Dei, l’altre celler on fa feina. “Mos han caigut 230 litros a la Torre de Fontauvella, des de l’1 de març fins ara, com un regal del déu de la pluja, que deia El Último de la Fila...”.

Un patrimoni preservat

La mà d’en Ricard hi és en el moment de “plantejar” el vi, que ja té deu anys d’història. La primera anyada va ser el 2014. Fins llavors, feien pinot noir. I per què? Pel cava. El pinot, per al cava, a la Conca està molt bé, perquè el culls a l’agost i el pots collir amb acidesa. Però la Conca de Barberà, com diu el seu nom, és una conca. Això vol dir que a l’estiu l’aire calent s’hi queda tancat, i a l’hivern, el fred. “Amb això, un pinot només quedava interessant els anys freds. I vam dir: la Conca ha sabut preservar el patrimoni vitivinícola com ningú. Ha cuidat el trepat, el garrut, l’ull de llebre… Doncs fem vins que representin el lloc. I així neixen els Abadia de Poblet. El blanc és majoritàriament macabeu i amb una mica de parellada”. Un macabeu que ve de tres vinyes amb alçada, entre 600 i 700 metres, sota el poble de Forès. “És vinya vella, de vuitanta o noranta anys, són uns ceps que semblen arbres...”. El rendiment són uns 2.000 o 3.000 kg per hectàrea. “A la macabeu li fem un premsat directe. I I’altre deu, quinze, vint per cent, que és parellada (d’uns cinquanta anys) com que és una mica insulsa, pobreta, que no seria la vedet de les varietats blanques, perquè tingui una mica de substància la fermentem amb les pells fins a mitja fermentació. Quatre dies”. No és un brisat, doncs, perquè hauria de fermentar fins al final, per ser-ho, si ho he entès bé.

Té criança. La meitat en fudre de roure francès i l’altra meitat, en ciment. La part de fudre per preparar el vi per a la seva vida a l’ampolla. I la part de ciment, per preservar la tensió, l’acidesa. És una obsessió del Ricard, jo diria, que els vins tinguin aquesta verticalitat. “Hem après a collir abans per tenir frescor, perquè sigui un vi llarg”.

I ho és. “Si ara tastes una anyada divuit, per exemple, veuràs que conserva la fruita de pinyol, el préssec i tal i qual, però també aquests tocs de mantega”. Sí, com aquests chardonnays de la Borgonya, que són tan llaminers, tan densos. Jo avui, a la salut del Ricard, que té un talent inacabable (i per això s’envolta de gent de talent inacabable) destaparé aquest vi i el maridaré amb un porc al forn, ben greixós. M’emociona imaginar-me el celler on dorm aquest vi abans de sortir al mercat, com el celler del monjo Dom Perignon. M’agrada aquest vi, que expressa la Conca, que explica tantes coses del passat i mira al futur.

Patrocinat per: