Una garnatxa blanca italocatalana: la joia vibrant i salina de la Terra Alta

Avui, una joia. No és el primer cop que anem a la Terra Alta, ni és el primer cop que parlem d’una garnatxa blanca. La Bernaví 2023 és l’expressió màxima del terroir i al mateix temps la màxima potència de la varietat. Una garnatxassa que reacciona de manera màgica amb el clima i el sòl, que és un sòl –en diem així– de panal, el sòl típic del nord de la Terra Alta. Un sòl mediterrani, que suporta insolació i poca pluja.

Si la garnatxa d’avui té un tret, una distinció, una alegria i una honestedat és que és mediterrània pel cos, pel greix. Alguns dels vins blancs que més m’emocionen tenen un punt salí, els noto a la part de la sal de la llengua, però aquest ho té tot. Salinitat, sí, greix, també. Juguin a menjar una anxova (comprenent-la). Mirin on, de la llengua, hi ha electricitat. Aquest vi fa el mateix. Catorze graus i mig d’alcohol, que no és poca cosa. Però que fresc i que rodó. No es noten.

La Rut Fullat, de Reus, i el Marco i el Gino Bernava es coneixen un dia. Ells dos, germans, són italians. Però arriben a la Terra Alta, a la tel·lúrica, a la cinematogràfica, a la –per sort– desconeguda Vilalba dels Arcs, i se n’enamoren. Tots tres volen donar valor al territori, però també explorar. Veure què es pot fer. No volen fer només “el que és típic i tòpic”. Comencen a treballar amb el morenillo (en aquesta secció alegre els n’hem parlat). Joan Arrufí, conegut a tot arreu com el Papeles, que va ser president de la DO i que té l’immens talent de fer vins al seu celler, Altavins, els va engrescar. El morenillo no va ser legal a la DO fins fa poc. Poca gent com el Joan Arrufí és tan sensible amb el territori. Van plantar morenillo el 2009 i la primera anyada va ser el 2012.

Apareix el fonoll

 “Com a italià –diu en Marco–, i si parlem de blancs, estimo molt la zona del Trentino. Si parlem de negres, m’encanta la Valpolicella, però estimo, bojament, Catalunya i la Terra Alta”. I sentint-lo ric, perquè amb la Trini Gilbert i la Rosa Rodon, del suplement Mengem, hem fet el nivell dos del curs Wset (suposo que ens encantaria ser cambreres de vins...) i la Valpolicella ens va sortir a l’examen.

En molts vins blancs (oi, Rosa i Trini?) hi surten notes tropicals, pels llevats estranys. En aquest vi els llevats són neutres, i, per tant, hi ha una cosa molt típica de la garnatxa terraltina: el fonoll.

La Ruth, en Marco i en Gino són família i fan un vi expressiu i gastronòmic que us farà vibrar. Fiqueu, fiqueu, fiqueu el nas dins la copa i ensumeu com bojos. Penseu que aquest vi pot produir molta bogeria amb un plat de bacallà. Adoro la sal. És el meu salari. Bacallà amb ametlles, per favor, i aquest Bernaví, a Vilalba dels Arcs, omplint el cos de fonoll, d’alegria, de seriositat, de màgia.