Un gall negre que menja llavors de raïm

El vi d’avui és un gall negre que menja llavors de raïm. El productor es diu Oriac Ferrer, és fill de la casa Ferrer i Catasús, té la gentilesa dels modestos i és sommelier. L’enòloga de la casa és la Núria Vilalta (com ens plauria que ara mateix, algun jove que hagi anat a petar a aquesta pàgina decidís que sí, que vol fer sommelieria o enologia…). Va fer, també, un màster en gestió vinícola, però no en presumeix, perquè “com més en saps, menys en saps”.

L'Oriac, avui, ens presenta el Gall Negre, que és la interpretació que fan a casa seva del ventall varietal del Penedès. Ho dic, això del ventall varietal, perquè aquest gall és merlot cent per cent. És a dir, una de les varietats considerades “internacionals” o “foranes”, segons que en vulguem dir. Són vinyes velles, de cinquanta-cinc anys, a Guardiola de Font-rubí, al costat mateix de Sabanell. Hi ha qui diu que la merlot, al Penedès, viu un gran moment. És vi d’una sola vinya, en una zona que és la més alta de l’Alt Penedès, sempre amb permís d’Ordal. Són uns turonets, el més alt de cinc-cents metres, potser. Allà, l’oscil·lació entre el dia i la nit fa que la maduració sigui una mica més lenta, i és per això que aquest gall pot conservar una mica més d’acidesa. És un vi que té capacitat de guarda, però no extrema. El podem tenir a casa uns cinc o sis anys (però val la pena beure-se’l ara, perquè avui és avui). Fan poda de respecte, treballen de manera ecològica, fan verema manual. La selecció comença a la vinya, perquè la feina comença a la vinya. L’Oriac els diu, als veremadors: “El que no us menjaríeu no va a la caixa”. Llavors, al celler, el raïm va a una càmera, en fred, uns dies, tres o quatre, com a molt una setmana. “Per preservar aromes”, fa, i afegeix: “Parem la maduració per conservar aromes”. I segueix la feina. “Encubem en acer inoxidable, i fem maceració i fermentació amb remuntats manuals dos cops per setmana”. I, després de la conversió malolàctica, se’n va a descansar en botes de roure però de segon any. Això és perquè així li aporten les notes especiades, la seda, però la fusta no hi és tan present i no emmascara la fruita. En aquest vi hi ha els especiats típics de la merlot i del roure. Regalèssia, clau...

Sempre em pregunto, per cert, com s’ho fan en altres llengües, com la castellana, per distingir, com nosaltres, entre la regalèssia i la pega-dolça.

Aquesta és l’anyada 2020. Això vol dir sequera i míldiu. O sigui, molt poca producció, que quan fas cultiu ecològic pots fer prevenció, però no gaire més. I aquí arribem a la història del nom d’aquest vi que fa quinze anys que va pel món donant plaer. Hi ha tres aus a Espanya amb I.G.P. El pollastre pota blava del Prat, el faisà d'Andalusia i el gall negre del Penedès, que es caracteritza per menjar llavors i pell de raïm. Només en queden quatre criadors (hi ha més menjar que menjadors). O sigui que aquest vi és un tribut a la joia gastronòmica que és aquesta carn. Una carn intensa i dolcenca. Maridin el vi amb el gall, esclar, o amb caça. No pas amb embotits o formatges. Vagin als estofats, la caça, els guisats i els llegums. Gaudeixin de la història, del bon rotllo, de l’alegria lliure que transmet aquest forà ben adaptat, perquè sí, perquè és estiu i volem alçar la copa.

Patrocinat per: