Agnès Busquets: "Quan em vaig casar em van regalar el meu pes en vi del Montsant"

Sempre has tingut una bona relació amb el vi?

— No! De petita el vi era una cosa molt present a les menjades de família, com totes les que som filles de los ochenta. Que si ampolles de Protos, Gran Caus, Petit Caus, .... però no era un tema que m'interessés especialment. Ara bé, quan vaig ser joveneta, devia tenir uns vint anys, vaig decidir fer el típic curs de vi i va ser a partir de llavors que vaig anar coneixent aquest món, fins avui! Però la veritat és que no soc gens bona, sobretot perquè tinc molt mala memòria, per això normalment acabo fent fotos.

Quins vins hi tens guardats, en aquesta galeria de fotos?

— En la competició entre blancs i negres, a la meva galeria de fotos d'ampolles de vi hi tinc més blancs. Suposo que perquè vull una beguda fresqueta i lleugera, el negre l’associo a un context més hivernal, de carnaca, i penso que no se'm posa tan bé. Però, per exemple, l’altre dia vaig tastar un negre natural molt lleuger, que es diu Octopussy, que l’ha fet la Camila del bar Pepa, que és boníssim. A més, els guanys d’aquesta ampolla van per a investigació del càncer. Una cosa curiosa també és que darrerament m’està tirant molt el cava. Però si he de ser sincera, ara mateix a casa no tinc ni una gota d’alcohol, perquè al final són coses i moments concrets. Ara bé, sempre he somiat amb tenir aquelles neveretes petites de vi i potser llavors tindria vi sempre.

Llavors les teves trobades amb el vi són molt puntuals, com a mínim dins de casa.

— T'he de dir que jo no soc gaire bevedora d'alcohol, entre setmana intento no beure'n, i quan es tracta de sortir, com que no soc gaire de combinats, el vi és una alternativa perfecta. Quan m'hi trobo més és en els moments d'oci i de sortir a sopar. També aquells moments de, com diu la meva amiga Marta Bayarri, “una copeta afterwork”. Això ho fan molt a França. Tinc una altra amiga francesa, l'Ann Valerie, que per a ella l'apéritif és sagrat, i penso “que bé!”. Si fos francesa penso que això ho portaria malament. Però no, totes aquestes trobades on l'alcohol sembla que sigui un fix, s'han de controlar.

Va tenir alguna cosa a veure que siguis filla de la ciutat de Tarragona i que comencessis a relacionar-te amb el món del vi?

— Els records que tinc de petita a Tarragona amb el vi no són gaire memorables. Quan es tractava d’anar a comprar el vi per a casa, m’enviaven a mi. Amb vuit anyets xino-xano anava a la botiga, una cosa impensable ara. Un record que tinc molt present és el d'entrar al celler, que estava davant de la carnisseria, que tampoc la suportava, i era gairebé una experiència traumàtica per als sentits. Em venien basques. Entre l’olor d’alcohol i l’olor d’animal de la botiga de davant, sempre pensava: mai beuré alcohol. Ha plogut tant des de llavors que fa uns anys la ciutat de Tarragona em va fer confrare d’honor i quan em vaig casar em van regalar el meu pes en vi del Montsant, imagina si han canviat coses des de llavors!

El cava sovint s’associa a la generació dels pares. Com va ser que t’hi vas tornar a trobar?

— Tinc un amic que sempre ha gaudit molt del cava i m’hi va reintroduir. És una llàstima que la nostra generació tingui el cava oblidat, ara me n'he adonat. Per exemple, un cava que recomano molt per la boníssima relació qualitat-preu és l’UMa, l’ampolla té un color blavós i és perfecte per a un soparet lleuger. També el De Muller és un cava boníssim i a sobre està fet en un celler de Tarragona. Tot això ho estic fent per veure si m’envien una ampolla a casa (riu).

Ara estàs representant l’obra Escape room, us heu trobat algun regal en forma d’ampolla de vi o cava?

— Doncs sí! Ara fa poc ens van regalar un rosat que era boníssim! De fet, encara hi ha una ampolla que està al camerino i cada vegada dic «avui me l’emporto» i després penso «encara no, ha de ser per una ocasió especial», perquè si la tinc a casa sé que estaré temptada de beure-la i aquests regals s’han de compartir.

Què hauria de passar per encetar una ampolla com aquesta?

— Estar molt a gust. De fet, un dia tenia una ampolla a casa del vi blanc més bo que he tastat mai a la meva vida, que el fan a les vinyes de Lleida de Lagravera. I el vi es diu La Pell, la vaig obrir un vespre que no tenia previst. La Marta i jo vam anar a veure Mis Cosas y yo de la Diana Pla i allà ens vam trobar dos coneguts més. Al final vam acabar a casa meva fins a les tantes, fabulant, i de sobte vaig dir «tinc un vi que és de puta mare!». Teòricament, estava reservat per a un moment especial, però vaig sentir que no n'hi hauria un altre de més apropiat que aquell i al final és això. És el moment de joia i comunió. És ara!