Restaurant Tram-Tram: 35 anys de cuina honesta que no s'ha deixat seduir per les modes

BarcelonaSom a la Barcelona preolímpica, “tot just havien posat la Gamba del Mariscal”, diu Isidre Soler. Va ser llavors, fa 35 anys, que van començar l’aventura amb la Reyes Lizán, la seva dona. Des de llavors han aixecat la persiana del restaurant Tram-Tram (carrer Major de Sarrià, 121) cada dia, a pesar de les diverses crisis i que de Barcelones n’hi ha hagut moltes. Ells, però, han arribat al 2026 amb la sala plena de clients habituals.

Quan l'aventura va començar, eren tres socis, ells dos i el Guillermo Casañé, que actualment té el restaurant Silvestre del carrer Santaló. La mare del Guillermo era la que traspassava el restaurant, que ja duia aquest nom en homenatge al tramvia de Sarrià que passava per allà i que va deixar d’operar el 1967. L’Isidre i la Reyes es van conèixer a l’escola d’Hostaleria de Sant Pol de Mar. Allí van coincidir amb un gran amic per a tota la vida, en Xavier Pellicer. Amb ell comparteixen molta filosofia, com el fet de servir una “cuina de cor”, com la descriu l’Isidre, que em parla de carxofes, pèsols, moixernons, trompetes de la mort i de plats que té al menú del dia: fricandó, garró, suquet de peix, faves a la catalana. Al Tram-Tram tenen carta, plats del dia, i un parell de menús. Un d'ells, el serveixen els migdies entre setmana i val 45 euros. M’interpel·la l'Isidre (o Isidro, acabat amb u, com vulgueu) i em pregunta quant es pot gastar ara mateix una persona a Barcelona anant a dinar al 90% dels restaurants on, a més, no hi ha el producte de primera qualitat com el que tenen ells. Al Tram-Tram serveixen una cuina honesta que no es deixa seduir pels cants de sirena de les modes.

“Aquí no hi ha turisme. Has de picar molta pedra perquè vinguin. Has de tenir personalitat per saber què vols fer, perquè si no, acabes fent el mateix que fa tothom. Coses a baix preu", explica l'Isidre en una llarga sobretaula en què reconeix que ell juga a la seva pròpia lliga. "Soc una persona discreta. No he intentat sortir als mitjans, però tinc molt bona relació amb tots els meus companys”. Ho demostra el fet que durant aquest any han rebut felicitacions del gremi: Carme Ruscalleda, Ferran Adrià, Pere Monje, els germans Torres... I una llarga llista els felicitaven l'aniversari. “Faig la cuina que m'agrada menjar a mi", diu el cuiner, que afegeix que no s’ha apuntat mai cap recepta. “Cuinar no és matemàtic”, afirma contundent.

Una manera de viure

Al restaurant tenen plats estrella, com les tres textures de carxofa, que acompanyen amb ou a baixa temperatura, foie-gras i tòfona. Un plat inspirat en El Bulli, on va treballar l’Isidre, que també va passar pel Racó de Can Fabes. L'Isidre m'explica pas per pas com ha fet un plat exuberant i laboriós. És el pollastre ecològic de La Cajola de mig dol amb fondant de col i trufa, que ha arribat quan ja estava tipa, però que hi he acabat sucant pa. Un pa que fan ells. Com les postres. A primera hora del matí la Reyes ja començava a preparar els babà, que després serviran amarats de rom. “És una forma de viure”, comenta la Reyes, que reconeix que encara ara passa nervis abans de venir a treballar. “Com si fos la primera vegada”, diu. Respecte a la feina, es troben que costa trobar personal que encaixi en el projecte. “Jo a El Bulli feia més hores que un torero, però gràcies a allò ara tinc això”, diu Isidre Soler amb la gràcia natural que l’acompanya.

Ells han format part dels millors anys gastronòmics del país, sent garants de la cuina tradicional catalana, i lluny dels focus i l’exposició mediàtica. “He vist fills que no han tingut pares i cuiners que no han tingut vida”, assegura Isidre Soler, que també veu que en el món d’internet hi ha molt soroll i poc coneixement. “Els que pengen caviar i llagosta a Instagram saben valorar un bon fricandó, que és el nostre?”, em pregunta. Mentrestant, a la sala, un senyor gran dina amb la família. Diverses generacions gaudint d’un bon àpat. Li costa caminar i triga una bona estona per arribar a la porta un cop ha acabat. Es para a mig camí i diu: "Aquí menjo molt millor que en molts estrelles Michelin”. I se’n va cofoi.