Llibreria Sant Jordi: la joia cultural i gastronòmica que han rescatat ciutadans responsables

BarcelonaEl comerç històric de Barcelona es degrada davant dels nostres nassos. Hi podem fer res, com a ciutadans? Doncs sí, per exemple, consumir en aquests establiments. O, si volem posar-hi més èpica, fer-nos càrrec d’algun d’ells. Com ho ha fet Rafa Serra no en una, sinó en dues ocasions. Primer va ser la llibreria Quera del carrer Petritxol. Serra, que té l’agència de viatges Temps d’Oci i hotels, va trobar la manera de fer el negoci viable. La llibreria, especialitzada en excursionisme, va afegir dues potes més a la seva estabilitat financera: actes culturals i gastronomia. Va ser un èxit. “Un cas per estudiar a l'Iese”, diu Serra.

Els responsables del triomf gastronòmic de la petita llibreria són Judit Giménez i Albert Rial. Els coneixem d’altres locals altament recomanables de Ciutat Vella, la Bodega la Palma i el Bellafila. Amb una oferta de qualitat i senzilla, han fet de la Quera un lloc magnífic per fer-hi un mos. Embotits, formatges i entrepans planxats. Pressupost ajustat en un entorn impagable. Només cal reservar.

Ara aquesta associació apareix de nou en el rescat de la Llibreria Sant Jordi. Quan el seu propietari, Josep Morales, va morir de manera inesperada i s'havia d'afrontar un fort increment del lloguer, la ciutadania va respondre al prec de la família, que necessitava vendre els llibres. Què en seria, de la llibreria ubicada al carrer Ferran? “El fet d’haver-nos-en sortit amb la Quera et crea un càrrec de consciència. Jo pensava: «Si jo no agafo això, me’n vaig a dormir i demà hi passo i hi ha una botiga de carcasses de mòbil, m’agafa una depressió». Me'n vaig sentir responsable”, diu Rafa Serra.

Acaben de reobrir amb un equip jove i il·lusionat. Van rebre més de 50 currículums, explica Serra, que veu com hi ha una generació de gent de menys de 30 anys que ho sap valorar. “Sopar aquí és un privilegi”, diuen, i tenen raó. Un petit menjador, amb una capacitat per a unes 10 persones, i unes tauletes a la llibreria. Serveixen de 12 a 23 h i procuren que la teca sigui de prop. Tenen embotits de Vic i plats calents elaborats, que prepara especialment el restaurant Saó de Fonteta. I després intenten "comprar barri”, diu Giménez. Formatges de Casa Carot, brioix i dolços del forn Vilamala, productes d'Avinova de la Boqueria... Aquí la cuina és una mica més elaborada que a l'Espai Quera. El tiquet ronda els 25 euros per persona. Esclar que s’hi pot fer només un cafè o unes olives i una copa de vi.

“Jo soc d’aquest barri. He vist la degradació bestial. Vivia al carrer Lledó fins que un dia, envoltada de turistes, vaig decidir marxar”, narra Giménez, que va conèixer Rafa Serra perquè una persona que també fa molta xarxa els va posar en comú perquè sabia que s'entendrien. És Eva Vila de Vila Viniteca.

De jutjat de guàrdia

“Això del carrer Ferran és de jutjat de guàrdia. Vas de punta a punta i hi queda l’Enric de les pintures [Belles Arts Ferran]. La resta no hi ha per on agafar-ho. Jaume Clotet va dir el dia de la inauguració que, en una ciutat normal, en un carrer que va del poder polític, que és la plaça Sant Jaume, al poder cultural, que és el Liceu, hi hauria d’haver les millors galeries i hotels. I, en canvi, tenim el pitjor del pitjor”, denuncia Serra. Flanquejant la llibreria, dues botigues de souvenirs. En una venen calces que recorden que has estat a “Barcelona, Spain”.

Mentre parlem no para d’entrar gent. Per exemple, unes senyores nascudes al barri, “al rovell de l’ou”, em diuen. Cap d'elles ja no hi viu. “També compràvem a la Boqueria, ara és per als altres”, m’expliquen. Veuen les taules i s'hi asseuen a fer un mos. Ja són habituals de la Quera. No paren de venir veïns emocionats. Li donen les gràcies al Rafa, que posa l'accent en la important programació cultural que oferiran. Ja tenen lligats quatre escriptors de primera divisió per fer-hi sopars-col·loqui. Un altre privilegi.

“Això és una Casa Batlló incrustada al carrer Ferran. Per què es para la gent, aquí? Perquè hi ha 18 coses cutres i en veus una d'interessant. Hauríem de rescatar tots els comerços un per un”, afirma el Rafa. "Ara bé, molta responsabilitat és de l’administració”, sentencia Judit Giménez, que també em diu que han procurat que els treballadors fossin locals, o que si més no entenguin la llengua i, si pot ser, la parlin.

Sense temps d’esperar que l’administració s’hi posi seriosament, quedaran els ciutadans, doncs, per salvar la nostra cuina, salvar els barris i salvar els mots.